Gripau Blau

SI EM VEIÉS LA MEVA MARE!

2009-08-31T18:39:00.004+02:00

Dilluns 31 d’agost. 20.22h. Shinkansen. Parada a Nagoya. Dancing in the Dark a l’iPod. Acabem de sopar al tren un parell de “bento box” comprats a l’estació. Però confesso que he pecat: fa uns dies ja no podia més i vaig suplicar-li al Manel d’anar a menjar un plat de pasta a un italià bufó la primera nit a Kyoto. Sí; n’estava fins els pebrots de menjar peix cru, tofu bullit i coses que, encara ara, no sé què són! I què bo que estava el Tiramisú! Del nivell del d'en Tom!!

El menjar japonès és molt bo, refinat i saludable. Hi ha qui diu que és poc el·laborat, suposo que comparat amb la cuina francesa o fins i tot l’espanyola o catalana (el famós xup-xup durant hores) però precisament en la seva simplicitat i poca cocció rau part de la seva gràcia.

Des que hem arribat hem provat molts tipus de cuina diferents. Els restaurants aquí s’especialitzen i només serveixen un tipus de menjar, sempre acompanyat d’arròs, de sopa miso i potser d’alguna amanideta verda o de crudités extranys.

Varem començar el primer dia dinant sushi a un lloc qualsevol: boníssim i molt bé de preu. Al vespre varem anar recomanats a menjar “yaki-niku” a un restaurant amagat de Ginza, un barri benestant. Aquí tot es basava en la carn, espectacular, que tu mateix et feies en una brasa. Seria com la nostra carn a la pedra, però els filets molt més prims (no tant com el carpaccio), i molt (molt) més bons. També ens van portar un bol de carn crua amb un ou cru, que, barrejat, es va convertir en el millor steak tartar que hem provat mai.

En general cada dia hem anat dinant a qualsevol lloc que trobem i ens fa bona pinta, i sopem d’hora i bé als llocs que ens han recomanat.

Hem provat dos restaurants de brotxetes yakitori. El primer, a Tòquio, era molt petit, només espai per a unes 10 persones i varem ser els darrers en arribar i marxar. Pràcticament van cuinar només per a nosaltres. Varem demanar que triessin ells i vaig haver de renunciar a provar el de fetge i el de cors de pollastre (massa per a mi). La resta m’ho vaig menjar tot (Mama, estaries orgullosa). A Kyoto, varem anar a un yakitori que està molt de moda. Capacitat per a 15 persones, ple, al carrer més animat de la ciutat, al costat del riu al barri de Gion. Aquí varem triar nosaltres i vam gaudir immensament. El personal era jove i simpàtic i flipàven amb nosaltres, els únics occidentals, per com gaudiem de cada plat. La “mestra yakitori” es diu Mika. El primer va ser car, el segon molt barat. Els dos, boníssims.

A Kyoto també vam provar la tempura. No hi ha paraules. Un menú no massa llarg però exquisit, amb gamba, esbergínia, blat de moro, ceba, anguila (im-pre-ssio-nant), servit amb tota la cerimònia per la cap de sala i pel mateix “mestre” que ens passava els pinxos directes d’on els cuinava. Al local, molt petit, varem començar 5 i varem acabar només nosaltres dos. I això que era dissabte i era d’hora. El preu, 8.000Y per cap. Correctíssim.

A Hakone, la zona de balnearis, teniem el sopar inclòs amb el preu del ryokan (els hotels tradicionals japonesos). Dos dies. El primer, “kaise-ki”, una mena de tapetes o de menú degustació variat típic de la zona de Kyoto, que s’ha anat extenent. Molt refinat i bo, però amb algunes coses llefiscoses i desconegudes. Molt abundant, per tant no em sabia greu deixar-les després d’haver-les putinejat una mica. El Manel s’ho acaba tot, lo seu i lo meu. J La segona nit, shabu-shabu, una mena de fondue de carn i verdures però amb caldo bullent enlloc d’oli. Molt sa i gens greixós. Molt bo.

A Tokyo també varem anar a un restaurant de “tepan-yaki”, vedella a la planxa feta pel xef davant teu (a Barcelona n’hi ha). El restaurant estava a la planta 35 d’un gratacels (Tokyo Midtown) a Ropongi, un barri construit l’any 2002, que sembla la ciutat del futur. De les tres qualitats de carn disponibles varem triar la del mig i era ben bé el què aquí coneixem com a “kobe beef” que ni tan sols allà ve de Kobe. Deixeu-vos estar de wagyu i punyetes, vedella japonesa i s’ha acabat! Ambient pijet i segurament l’àpat més car del viatge (12.000Y per barba)

Una experiència no tan agradable va ser el “yudofu”, també una mena de fondue de caldo, però amb tofu i bledes, tan saludable i insípid que mata. Aquell dia em vaig afartar d’arròs blanc. El lloc però, era molt bonic. Un restaurant tradicional, asseguts al tatami, descalços, dins el temple de “xxxxxxx” amb vistes a un jardí zen encantador.

El Wallpaper recomanava menjar les millors costelles de porc arrebossades del planeta a un restaurant de Amaioama, el parri pijo de Tòquio. Estaven bones, però potser un pel massa olioses. També podies triar entre dues qualitats de porc.

També hem provat el “bento box” una mena de fiambreres preparades que venen a botigues de menjar i de 24 hores i que poden ser o bé de sushi o bé de carn arrebossada i arròs, peix cuit i arròs, arròs i arròs..je, je..; “udon”, una mena de fideus gruixuts en una sopa calenta amb verdures, un ou, tofu o pollastre, o ves a saber què... i finalment, fins ara, “onigiri”, que serien els equivalents als nostres entrepans, però òbviament fets d’arròs i alguna cosa més, embolicats amb una alga nori.

Amb tanta cosa saludable, espero haver-me aprimat. De moment només sé que fa dies que no visito tant com caldria els immaculats lavabos d’aquest bonic país. Deu ser l’arròs... ;-)

SUMIMASEN

2009-08-22T17:16:00.000+02:00

Sumimasen és la paraula que més sentim a dir als japonesos. La fan servir per a tot i en tot moment, però bàsicament vol dir “disculpa” en el sentit d’”excuse me” o “ho sento”,p.e. si no fan alguna cosa bé o no aconsegueixen ajudar-te en quelcom... Quan ens adrecem a algú, sempre comencem amb un “sumimasen” J

Tokyo és una ciutat impactant. El shock dels primers dos dies ha estat brutal. Entre el jet lag i tots els impactes visuals, sonors, olfatius, de comportament... als que hem estat sotmesos, gairebé no hem pogut aturar-nos i gaudir-ne.

Ens ha sorprès:

- L'extremada netedad de TOT: carrers, voreres, taxis, lavabos, restaurants, estacions de tren: passadissos, terra, parets...

- que no hi ha papereres a gairebé enlloc, només als espais tancats. Arrel d’uns atemptats terroristes fa anys en què les bombes eren a unes papereres del carrer, van decidir eliminar-les. Tot i així, no hi ha ni un paper a terra.

-La increible (repeteixo, increible) edució i amabilitat de la gent, disposada a ajudar-te fins a extrems inimaginables a Europa: des de desviar-se de la seva ruta per acompanyar-te fins la porta del tren, a recorrer metres per tornar-te un canvi que tu havies deixat de propina, a buscar-te per tornar-te un paraigua...

-Les reverències a tort i a dret, com més avall millor.

-Les noies, molt ben maquillades i vestides: faldilletes marcant cintura i bruses de chiffon, vestits lleugers, leggins amb blusons, bolsos de marca...

-No hi ha gent grassa i pocs vells al carrer. Tothom sembla jove (deu ser cosa del tè verd i els seus antioxidants)

-El cost de mejar fora de casa és molt econòmic. L’oferta immensa suposo que hi ajuda i també el fet que la majoria de gent (sobretot joves i homes) menja i sopa cada dia fora de casa. Això sí, alguns restaurants tanquen molt d’hora (last order a les 22h).

-La vida urbana: les sales de jocs (tots els que us imagineu i més), de Pachinko (encara no hem entès de què va però són com màquines escurabutxaques),

sales de Karaoke, fotomatons immensos per nenes adolescents... gent vestida com els seus ídols de la tv o de manga, tribus urbanes de tota mena (rockers, mod, gòtics...)

-Les màquines de vending cada 10mt, sobretot de begudes (n’hi ha centenars de diferents) i tabac (aquí es pot fumar a més indrets que a Europa)

-El menjar, variadíssim i boníssim. Aquí els restaurants s’especialitzen i només cuinen una cosa: o tempura, o sushi, o yakitori, teriyaki, tepaniyaki, shabu-shabu, yudofu..... Se’n poden trobar de variats (com els kaiseki de Kyoto, que serveixen platets petits tipus degustació) però no és el més habitual. Tots aquests àpats van acompanyats sempre de sopa miso, d’arròs blanc i d’algun platet amb coses inidentificables. No prenen postre.

-La truita (omelette) dolça i de textura molt esponjosa (a mi m’agrada més la nostra) i l'esmorzar japonès, amb els mateixos ingredients que la resta d'àpats (peix, miso, arròs..)

-Consum 24h/dia. Tòquio de nit està animadíssim i ple de vida!

-L’arquitectura-urbanisme. Pel bo i pel dolent. La guerra ha tingut com a efecte que s’hagin hagut de reconstruir completament les ciutats. Urbanísticament, tal i com ho entenem nosaltres, s’ha fet fatal: edificis desaliniats; alçades diverses sense cap criteri; totes les línies elèctriques a la vista i ocupant molt d’espai; carrers estrets molts sense voreres; no hi ha carril bici enlloc i bicis pertot.... Un drama, vaja. D’altra banda, però només a Tòquio, els edificis són tan nous i espectaculars, els llums tan brillants, les vies i els carrers elevats tan impactants, que tot plegat fa bonic.

-Els escolars, d'uniforme els set dies de la setmana, visitant temples i llocs d'interès.

-La calor i la humitat. Veníem avisats del temps que feia a l’agost però alguns dies han estat realment durs, sobretot al sud. Per contra, els aires condicionats en general estan a temperatura força correcta (als trens p.e.) fet que no t’obliga a vestir com una ceba. Amb una jaqueteta n’hi ha prou.

-Les dones de companyia i els clubs (aquests apunt i el següent són del Manel). A gairebé tots els barris cèntrics trobes clubs on els homes van a relacionar-se després de la feina amb aquestes dones. Segons els entesos, a la majoria de clubs s’hi va només a beure i a conversar amb les dones. És impresionant veure com elles, perfectament mudades, s’acomiaden dels clients al mateix carrer fent-los reverències.

-Els love hotels. Hotels on pots anar a fer “love” amb la teva parella. Tenen tot tipus d’eines per ajudar a fer festa: disfresses, aparells i –no us ho perdeu- play stations incloses! ;-)

-Gairebé no hi ha occidentals, només alguns turistes a les estacions de tren i als indrets més coneguts.

RUTA PREVISTA: TOKYO-HAKONE-KYOTO-TOKYO

2009-08-18T22:09:00.001+02:00

Dimarts 18 d’agost de 2009. Vol Barcelona- Helsinki. 13.09h. Estic morta de son però miro de no adormir-me per seguir l’horari japonès (7 hores més). Canvio el rellotge d’hora. Ara miro de concentrar-me pensant que són les 8 del vespre L. Tinc son. Ahir vaig fer 37 anys L

Un dels debats d’aquests dies ha estat quina ruta faríem. Som urbanites, ens agraden les ciutats, passejar-hi, descobrir-ne els racons, els carrerons estrets, els llogarets amagats... però necessitem també el contacte amb la natura, relaxar-nos i desconnectar del soroll i l’estress de la ciutat. Amb 16 dies no semblava recomanable fer l’extensió fins a Okinawa, amb les seves platjes subtropicals. Deixem doncs el relax per la regió de Hakone, als peus del Mont Fuji i coneguda per les seves aigües termals i balnearis i per Kyoto, una ciutat molt més tranquila i relaxada que Tokyo, famosa pels seus temples, les gueishes i la seva vida burgesa i calmada. Des d’allà, mirarem de fer una excursió a Nara, l’antiga capital imperial, a Hiroshima i a l’illa de Miyajima.

CONSELLS, RECOMANACIONS I TIPS DIVERSOS. PREPARANT EL VIATGE.

2009-08-18T15:17:00.006+02:00

Dimarts 18 d’agost de 2009. Vol Barcelona- Helsinki. 12.30h. Ja han servit el dinar (sic). Al costat del passadís hi ha una parella que m’és familiar però no sé de què; dos seients davant, un xef famosillo que aviat obrirà restaurant a Berlin; la noia japonesa del meu costat dormiteja; les hostesses s’assemblen a la presidenta de Finlàndia, que alhora s’assembla al Conan O’Bryan...

Com cada any, planifiquem les vacances a darrera hora. En Manel s’estressa amb la meva insistència en decidir amb temps i amb les múltiples opcions que cada any poso sobre la taula. Enguany, però, ho tenia clar. Des del principi, la meva primera opció va ser el Japó. Tanzania també em venia molt de gust; no coneixem l’Àfrica i ara hi tenim uns amics. Al final però, ens va semblar que seria un viatge massa car i el vam descartar. En Manel volia fer un viatge més curt, més a prop, més de relax, a la mediterrània... Una mica com l’any passat, que varem fer un extraordinari viatge per Sicília. Jo necessitava canviar d’aires, perdre de vista el meu paisatge quotidià ( tampoc és què Sicilia o Croàcia siguin el què veig cada matí per la finestra quan em llevo...) , el nostre menjar, les nostres cares i faccions... El Japó em semblava un lloc perfecte per desconnectar, canviar d’aires i viure un xoc cultural que intuïa enorme.

El primer pas per a convèncer en Manel va ser parlar amb gent de confiança i gustos similars als nostres que hi hagués estat i que ens en pogués parlar bé. No va ser gens difícil. La Sílvia C. n’és una enamorada i ens va omplir de guies, llibres i explicacions entusiastes sobre Tòquio i Kioto, ens va il·lustrar sobre els Ryokan, el disseny, els jardins secrets de la ciutat i els edificis emblemàtics dels millors arquitectes.

De seguida els amants del Japó van aparèixer com a bolets.

Un sopar al restaurant Dos Palillos al Raval ens va permetre parlar amb el seu xef, l’Albert Raurich (10 anys a El Bulli i ara dos seients davant nostre a l’avió) que té una companya japonesa i ens va enviar un llistat de restaurants i llocs de tapes a Tòquio. El mateix vespre varem coincidir a la barra amb el periodista i Premi Nacional de Gastronomia Pau Arenòs, que l’endemà ens va enviar un article sobre la seva experència gastronòmica al Japó, ens va donar trucs per vistar el mercat del peix i la subhasta de la tonyina i ens va encomanar el seu entusiasme pel menjar japonès. Començavem bé. Si el Manel necesitava una empenta per acabar de decidir-se, l’estavem trobant i més forta del què jo imaginava incialment!

Un missatge als status de Facebook respectius també va ajudar. De seguida vam començar a rebre missatges entusiastes sobre el país, la cultura, els temples, els paisatges, el menjar... de gent que hi havia anat i de gent que hi era en aquells moments. De sobte semblava que era el destí de moda i que tothom i havia anat, hi era o tenia previst d’anar-hi. La feina estava feta i la decisió, per tant, presa. Està clar que el què es diu pioners, pioners no en som. Ens agrada anar sobre segur , tot i que quan ens trobem a lloc ens emociona perdre’ns i descobrir indrets amagats, però sempre sobre una “base certa i contrastada”.

El NY Times ha tornat a fer bé la seva feina i ens ha proveït d’informació interessant, concretament sobre Nakameguro, un barri alternatiu de moda, i sobre llocs on prendre bon cafè.

La xarxa és una font inesgotable d’informació i aquí hi hem trobat els apassionants blocs d’espanyols que hi viuen. L’obligada visita a la llibreria Altaïr em va descobrir el llibre “Un geek en Japón”, del blogger Héctor Garcia, Kirai, amb qui hem quedat divendres per sopar. El seu bloc www.kirainet.com té una audiència mensual d’un milió de lectors i és un dels 1.000 blocs més llegits del món! (no com aquest, que és gairebé clandestí). És una finestra al país, a la seva cultura i peculiaritats, molt ben escrit i amb fantàstiques fotografies dels seus viatges i experiències. Us el recomano. D’aquí pots anar navegant cap a altres i de fet pots acabar viatjant per tot el país sense moure’t de casa.

Més fonts d’informació han estat la Sandra (dos anys de directora del Sant Pau de Tòquio), en Juan V. que acaba de tornar-ne i és una garantia de bon gust, el Pedro Otavio, a través d’un amic seu, l’Àlex F. que hi va anar l’any passat i ho va documentar al seu bloc www.quaderndelondres.blogspot.com; uns possibles inversors japonesos d’Openbravo, que en saber que hi anaven van correr a enviar-nos suggeriments i amb els quèquedarem abans de marxar de Tòquio i, finalment, en Jaume Tàpies, president de Relais&Chateau, que molt amablement ha posat a la nostra disposició la seva xarxa de contactes i ens ha buscat ryokans a Kyoto realment be de preu.

A tots ells i elles, gràcies per fer que la nostra experiència de viatge hagi començat tan bé abans d’agafar l’avió. Esperem estar a l’alçada de tanta i tan bona informació i ser capaços de trobar coses noves què explicar .

AEROPORT LOW COST= SERVEIS LOW COST

2009-08-18T14:59:00.008+02:00

Dimarts 18 d’agost de 2009. Vol Barcelona- Helsinki. 11.00h. Ja som a l’avió. Escris des del nou Mac del Manel, que l’ha salvat de la depressió ☺ . A l’iPod deixo que les cançons sonin aleatòriament, sense cap ordre: H. Mancini; B. Dylan; Glen Gould; D. Krall; Springsteen...de moment una barreja una mica surrealista.

Ara feia dies que no viatjava en avió- de fet, encara no he vist la T1- però en arribar a la terminal A per agafar el vol que, via Helsinki, ens ha de dur al Japó, he tingut una desagradable sorpresa.

Normalment el menjar als aeroports no és gaire bo però, fins fa poc, a la T-A encara podies trobar bon cafè Illy en un còrner on te’l bevies a peu dret. Doncs bé, ara ja ni això. Suposo que s’han volgut adaptar al nivell de l’aeroport i ara serveixen cafè no-t’hi-fixis en got de paper, i un entrepà de pernil en una barra d’aquestes que semblen xiclet i que t’hi has de deixar les dents per mossegar-la.

Pot semblar instrascendent però un bon o mal cafè fa que el teu dia comenci millor o pitjor. Per a mi, el primer cafè del matí és bàsic. L’espero amb delit i és una de les coses que em motiva a llevar-me cada dia; el cafè i un bon entrepà cruixent de pernil i pa amb tomàquet que em preparo jo mateixa o compro allà on el facin ben bo.

No soc l’única que busca bon cafè allà on va. Fa un parell d’anys, preparant un viatge a NY per Nadal, vaig recorrer com faig sempre a les planes de “travel” del NY Times. Allà hi vaig trobar un article on recomanaven els millors llocs de Manhattan on prendre un espresso, un bé escàs en aquell país. Seguint els seus consells vaig anar a parar al paradís del cafè: Zibetto, a la 6ª amb la 56. Quin cafè! Cada dia, en sortir de l’hotel, abans d’anar a cap altre lloc, m’aturava a fer una cafè en aquell local minúscul, gairebé amagat, que es confon amb els salons de manicura dels costats i que queda eclipsat per l’omnipresent Starbucks de davant.

Ara, preparant el viatge al Japó, el NYT m’ha regalat una nova petita guia de cafeteries a Tokyo que n’inclou una que va obrir el 1948 amb cafè que havia d’anar a Alemanya, en un viatge frustrat per la II Guerra Mundial, i una altra on la música de jazz t’acompanya mentre escapes del brugit dels carrers de la ciutat.

Només de pensar-hi ja em sembla olorar la seva aroma densa i intensa! Mmmm...

Preparant el viatge...

2009-08-17T12:55:00.001+02:00

En unes hores marxarem cap a Japó. A través del blog airé informant de tot!

En terapia,un tratamiento para el alma

2008-12-18T21:55:00.000+01:00

Llega la mejor producción televisiva del año, In Treatment, una serie diaria de 43 episodios realizada por el hijo de García Márquez.

HERNAN CASCIARI - 17 de octubre, 2008

Lo que sigue es un consejo vital para los espectadores de televisión que todavía no han logrado ver ficción subtitulada. A principios de este año muchos de nosotros vimos, y adoramos, In Treatment, que el próximo lunes comienza a emitirse en España; dobada, por supuesto.

Si el lector que odia los subtítulos y tiene en casa el canal Fox, puede pasar al siguiente párrafo. Si el lector no tiene el canal Fox, piense ahora mismo en un amigo que sí lo tenga y llámelo (¡ya mismo!) diciendo la siguiente frase: “Desde el lunes, grábame el canal Fox, que yo pasaré por tu casa a buscar los DVDs”.

El próximo lunes 20, desde la exacta medianoche, Fox estrenará en exclusiva la serie In Treatment (en español se llamará “En terapia”), una revolucionaria producción de HBO escrita y realizada por Rodrigo García, el hijo del Nobel colombiano Gabriel García Márquez, y protagonizada por un grupo de actores bestiales, que componen en pantalla los mejores momentos de sus carreras.

Para ver “En terapia” hay que dejar treinta minutos libres todos los días, de lunes a viernes. No, tranquilos, no es un culebrón, pero va todos los días porque la protagoniza un psicólogo que recibe a diario a sus pacientes.

Los lunes podremos ver la sesión con una enfermera muy guapa, los martes a un militar con culpa, los miércoles (ay, los miércoles) a una joven gimnasta suicida, los jueves a un matrimonio en crisis, y los viernes el propio psicólogo (Gabriel Byrne) visita a su terapeuta (la inmensa y oscarizada Dianne Wiest).

Señores herejes, impíos que se han apartados de la senda de la Versión Original: vean esta serie de alguna forma, aunque otros locutores emparchen las voces nativas. Son cuarenta y tres episodios solamente y después se acaba, se acaba con un final verdadero, y ustedes se arrastrarán ahogaditos en llanto; sólo tres meses, y habrán visto algo maravilloso. (Se habrán perdido las voces, es verdad, pero allá ustedes y su extraña religión de playbacks.)

No hay absolutamente nada en la televisión nocturna que merezca la pena más que lo que presenta la Fox desde el próximo lunes. En Terapia es, sin duda, un tratamiento para el alma.

ELECCIONS ALS ESTATS UNITS. Cronica d'un viatge.

2008-10-25T19:07:00.007+02:00

Nota: Escric sense accents ni c trencada perque ho faig des d'un teclat americ`a. Mirare de soluciona-ho mes tard.

El viatge ha anat be. A l'avio m'assec al costat d'una dona guap'issima d'entre 50 i 60 anys, rossa, vestida molt elegant. Se m'adreca en un catal`a impecble, pero amb un suau accent americ`a. Em sorpr`en. Viu a Andorra des de fa 30 anys i 'es una enamorada de Catalunya i del pa'is dels Pirineus. Viatja a NY, on viuen la seva mare i la seva germana, a un funeral. Sembla afectada per tot plegat, per l'esdeveniment trist pero tamb'e per la proximitat de les eleccions americanes, que diu que la tenen obsessionada. Ho t'e clar. Votara per Obama.

Si no coneguessim la gran tirada que Obama te entre les classes benestants i mes educades potser m'hauria sorpres, perque el seu look i algun comentari son mes aviat conservadors. Pero ho te clar. Aquests darrers anys han estat un desaStre, Bush ha mostrat el pitjor d'America al mon i n'ha eliminat el seu prestigi. Li pregunto si es queda a NY fins les eleccions i em diu que no. Que ho vol seguir des de casa, s'ho vol mirar des del punt de vista europeu. A Andorra te sintonitzades cadenes americanes, la BBC world, la tv francesa i "la nostra" i prefereix anar fent el seguiment des de tots aquests punts de vista. 'Es encantadora i intercanviem les nostres dades a fi de comentar posteriorment el resultat de les eleccions.

L'alcalde de Sant Cugat, i la resta de la delegaci'o santcugatenca arriben diumenge .

El cap de setmana el passo amb uns amics, que, quan arribo, ja m'estan esperant a l'aeroport. Conec el Cory i la Michelle des de fa 8 anys. Son novaiorquesos, han viatjat per Europa, els agrada i el bon vi i els bons formatges.. Vivien a Manhattan pero van marxar quan van tenir la Rylie i ara, amb el segon fill, en Tyler, viuen a una preciosa casa de fusta a uns 40 minuts de la ciutat. La urbanitzacio 'es tipicament americana. Cases unifamiliars separades per jardins plens d'arbres que perden les fulles a mesura que s'acosta l'hivern deixant una catifa multicolor que convida a saltar-hi a sobre i fer guerra de fulles... Tot plegat, molt integrat en la natura i sense necessitat de cap mena de manteniment, rec, etc.. N'hauriem d'aprendre.
A la casa del davant, els veins mostren el seu suport als republicans amb un retol "McCain-Pallin" clavat al jard'i. Els meus amics tampoc votaran Obama. No els mereix confianca. Em sorprenen les raons. La Michelle, que 'es arquitecta, diu que no li agrada el que ha sentit sobre el fet que t'e "estranyes connexions amb un terrorista" (sic). El Cory creu que el seu programa sobre implantar un sistema nacional de salut 'es "poc america" i mes aviat "socialista" i que, al cap i a la fi, a Europa, pel que ell ha pogut saber de GB, "no funciona gaire be". El desmenteixo, li ho explico i ho comparo amb el sistema p'ublic d-'educaci'o, del que si que n'est'a molt satisfet. Em dona la rao, pero argumenta que l'escola publica no es ben be nacional. Esta molt descentralitzada i cada comunitat la gestiona de manera diferent.
Crec igualment que la rao principal es que no els mereix confiansa. Reconeixen que el discurs sobre valors i el fet que sigui tant nou es estimulant, pero tot i aix'i prefereixen la credidibilitat de McCain, a qui veuen amb m'es expperiencia de govern i lideratge.Finalment en Cory admet que segurament guanyar'a Obama, pero que donada la situaci'o actual nom'es s'hi estara 4 anys, ja que "no podra fer res mes que gestionar la crisis".

Segons ell, el veritable lider pels propers anys als Estats Units encara est'a per arribar i ho fara d'aqu'i a 4 anys.

2008-08-05T13:33:00.001+02:00

Caetano Veloso va captivar a Cap Roig amb la seva guitarra nua i la seva proximitat, casant Tropicalia i bossa nova i Jobim amb Trenet

JORDI BIANCIOTTO
CALELLA DE PALAFRUGELL

Caetano Veloso ha estat tropicalista, avantguardista i home de manifestos desafiadors. Tot, per acabar tornant, cada vegada amb més freqüència, a la pila baptismal: cançons a veu i guitarra, homenatges a la bossa nova i a la samba, i als gurus que el van precedir, com Joao Gilberto i Ary Barroso. Cants còmplices i sofisticats que, dimarts, van abraçar la nit de Cap Roig en una exhibició de màgia de proximitat.
Veloso té debilitat per l'Empordà des que va passar l'estiu del 1971 a l'Escala, atret pel cineasta Glauber Rocha. En aquella època, ell exercia de trist exiliat polític a Londres. Ara, Tropicalia inspira homenatges solemnes a la capital britànica, el règim militar brasiler és una fumera diluïda en la història i Veloso, a punt de fer 66 anys (el 7 d'agost), passeja per elegants festivals europeus amb les seves ulleres graduades i un estatus de trobador selecte.
Com a Peralada (2006) i en el mateix Cap Roig (2003), va mostrar els seus perfils més delicats amb gestos còmplices d'anada i tornada: va obrir amb Minha voz, minha vida, i la segona cançó va ser Desde que o samba é samba, una peça pròpia que Joao Gilberto va fer seva en el seu últim disc. L'embruix anava calant mentre se succeïen Vocˆ é linda, Menino do Rio, Trilhos urbanos... Gestos fadistes brasileñizats (Confesso), homenatges als grans, de Barroso (Faixa de cetim) a la parella Jobim-De Moraes (Eu sei que vou te amar), i incursions en altres llengües: castellà en l'ovacionada Cucurrucucú paloma i francès a La mer, de Charles Trenet.
Va fer broma amb l'autoria aliena d'aquestes cançons i va apuntar, orgullós, que Qualquer cosa és seva i només seva. "És vella, però encara m'agrada", va assenyalar, tot i que, com gairebé tots els artistes, va reconèixer que se sent més estimulat per les noves. Com el cas de Por quem, una peça inèdita que va cantar amb veu en falset. Va deixar clara la seva filiació empordanesa
("aquesta és la meva terra a Espanya", va dir) i va plantejar un curiós símil: "Portugal és com Catalunya, però es va quedar allà com un país... ¡i, a més, va colonitzar el Brasil! ¡No s'entén!", va deixar anar rient.

TRANSGRESSOR
Bromes geopolítiques a part, la sobrietat es va imposar amb Sonhos i Sozinho, que van fer amistat amb Coraçao vagabundo (del primer disc, el 1967) i la guitarra dissonant de Terra. En temps afegit, O leaozinho, la veneçolana Tonada de luna llena (Simón Díaz) i una A cor amarela que va integrar estrofes d'Odara. Amb el públic dret i algunes carreres per donar la mà al trobador de Salvador de Bahia; un transgressor natural per a qui la sensibilitat extrema és l'última revolució.

NO SÉ QUIN TITOL POSAR.....

2008-07-21T21:11:00.012+02:00

És així. No tinc paraules.

Després de 9 vegades de veure'l en directe, les sensacions que vam viure dissabte van, com sempre, més enllà d'allò racional, musical, artístic.... Traspassen aquests elements (que també hi són) per endinsar-se als terrenys de les emocions més bàsiques i que per a mi són difícils de verbalitzar.

Per això només diré que ja estic esperant que torni i que jo i les més de 70.000 persones que dissabte vam gaudir del magnífic espectacle que Bruce Springsteen va oferir al Camp Nou li agrairem sempre que s'entregui com ho fa i que més enllà dels problemes de so de la darrera part del concert ens regali, cada cop que ve, nits inoblidables.

PS: per cert, tot i que encara no m'ho acabo de creure (és increïble!!!) sembla que aquest va ser el primer concert de la vida de l'Arnau i la Núria. Doncs quina manera d'estrenar-se!!!
El meu va ser Spandau Ballet als 14 anys i us asseguro que no li arriba a aquest ni a la sola de la sabata! (tot i que allà ens vam fer amigues amb la Mireia, amb qui avui he dinat, i això val més que tots els concerts del món junts!).

DE GENOLLS ALS PEUS DEL MESTRE

2008-07-16T20:48:00.011+02:00

I va arribar en Tom Waits a Barcelona. I ho va fer després de passar per Donostia i precedit d'unes crítiques esplèndides, llegides als mitjans i escoltades d'amics que hi van ser.

Les expectatives eren molt altes i el resultat no va decebre. Fa tants anys que l'esperàvem que la impaciència es notava a l'ambient. Va començar tard i el local no era el més adequat (estàvem a dos kilòmetres de l'escenari tot i estant a primera filera de l'amfiteatre!!) però durant dues hores vam viure sensacions màgiques i la pell se'm va posar de gallina en més d'una ocasió.

Ara només falta que passin per aquí altres mites que fa anys que no ens visiten i que ja tenen una edat, entre ells Leonard Cohen (què hi va a fer a Benicàssim?) o James Taylor....

Ah! i això dels genolls del títol és literal! Als seus peus ben bé no estava (per això de la ubicació a l'amfiteatre) però el seient era tan incòmode que vaig acabar agenollada molts moments per a veure-ho millor i sense destrossar-me l'esquena!!

IMATGES DE FESTA MAJOR

2008-06-30T01:23:00.012+02:00

S'ha acabat la Festa Major de Sant Cugat, de la que en penjo algunes imatges.

En el seguici, tots els regidors i regidores passem calor però també una molt bona estona.

Socialistes, independents, convergents... Bon humor i bon rotllo per sobre de tot.

L'alcalde s'entesta a que guardem les formes i ens comportem amb seriositat institucional. Riure està permès? Per l'actitud desinhibida del regidor encarregat de mantenir l'ordre públic entenc que sí. :-)
El Jordi Menéndez no amaga el seu entusiasme per la selecció espanyola cridant "España, España" mentre algun company de taula s'amaga avergonyit (oi Marc?).

Els d'ERC no poden evitar afegir-se a l'entusiame españolista mentre gaudeixen del futbol a la caseta del Centro Popular Andaluz (que un d'Unió i un socialista l'ajudin no hi deu tenir res a veure, no?)

Botifarrada popular en un marc incomparable, la plaça del Rei (jaume I?) a redós del Monestir.

El capvespre a una plaça de Sant Cugat amb jocs infantils postmoderns.

En Pauet, en una mala foto, cansat després del seu primer dia de Festa Major activa.

Curiós i interessant concert en solitari de Joan Miquel Oliver a sa plaça de l'Om. No és el mateix que amb els Antònia Font però ho hem passat bé i s'hi estava de conya.

VULL UNA LLIBRETA

2008-06-16T11:55:00.015+02:00

Recordeu aquell anunci del "vull una sopa"? A mi m'encanten les sopes, soc tot el contrari de la Mafalda, en podria menjar cada dia i de totes les varietats i sabors possibles.

Ara bé, encara més que les sopes, m'agraden les llibretes. I de totes, les millors les Moleskine, unes petites (i no tan petites) llibretes negres que, segons la història que explica el fabricant, van acompanyar Van Gogh, Picasso, Matisse o Hemingway al llarg de la seva vida i obra.

N'hi ha de moltes mides i de molts tipus: de full llis, més prim i més gruixut, ratllades, a quadres per a fer presentacions, tipus dietari, setmanal, mensual, per llistat de telèfons, amb unes petites butxaques per a guardar-hii una tarja, algun paper...

Cada model va relligat amb una cinta d'un color que fa que a les botigues presentin aquest bonic aspecte quan estan totes juntes.

Les vaig descobrir a les botigues dels museus, on es troben coses d'allò més interessants. També les tenen a les bones papereries i fins i tot a algunes llibreries de culte. Darrerament en vaig comprar dues de molt petitetes, de color verd (tota una novetat) a la màgica llibreria Robinson Crusoe d'Istanbul. Van molt bé per a prendre notes de feina, apuntar adreces, idees... i les pots portar sempre a sobre.
En aquesta època de gadgets tecnològics, aquesta llibreteta em permet mantenir la tradició d'escriure a mà.

UN PRESIDENT, UN VICEPRESIDENT, UN CANDIDAT

2008-06-05T23:27:00.013+02:00

Els que seguiu el Twitter (això que hi ha a l'esquerra del blog) haureu vist que aquesta tarda he estat al Círculo Ecuestre en una sessió organitzada per l'American Chamber of Commerce titulada " The Race for the White House and Beyond: Looking ahead to 2009" que analitzava l'actualitat de la carrera presidencial i els reptes econòmics i de política internacional que haurà d'afrontar el proper president dels Estats Units.
Entre d'altres ponents, ha intervingut el senador John Edwards, candidat demòcrata a la vicepresidència amb Kerry el 2004 i candidat per a la nominació presidencial el 2004 i el 2008.
Fa unes setmanes, Edwards va donar el seu soport a Obama, de qui aquesta tarda ha destacat les virtuts i el fet que representa el canvi ila il·lusió davants aquests 8 anys terribles de l'administració Bush. Segons ell, els EUA necessiten un president amb visió, fresc, positiu, optimista i que trenqui amb els vicis del passat, que sigui capaç d'establir un nou marc de relacions entre els EUA i la resta del món, basat en el respecte mutu. Edwards coneix i respecta McCain, de qui diu que no comparteix totes les polítiques de Bush, però sí aquelles que fan referència a la guerra i als temes tributaris. També ha destacat el lideratge i la força de Hillary Clinton, de qui diu que creu que ha continuat fins el final perquè està convençuda de les idees que defensa i creu que els seus electors mereixien que ho intentés sense abandonar abans d'hora.

John Edwards m'ha semblat proper, molt amable i educat, amb un discurs ben trabat i il·lusionant. Molt centrat en posar de manifest temes com la lluita contra el canvi climàtic, l'eliminació de la pobresa (tant al seu país com al món) i la millora de les relacions exteriors dels EUA.

Al final de l'acte he tingut l'oportunitat de saludar-lo i, en persona, ha resultat ser encara més encantador. L'hem convidat a venir al proper Sant Cugat Tribuna i ha acceptat. El tindrem a l'octubre.

D'altra banda, fa uns anys, crec recordar que va ser a l'octubre de 2003, al final de la darrera legislatura del president Pujol, vaig tenir l'oportunitat d'escoltar un altre polític nord-americà, en aquella ocasió Bill Clinton, també convidat per l'American Chamber of Commerce, en una conferència (curta i sense massa contingut) sobre noves tecnologies a l'Auditori de Barcelona.

4 anys més tard, l'octubre passat, en vaig escoltar un altre, aquest cop l'ex-president Al Gore a l'auditori del Palau de Congressos de la Fira de Barcelona, amb la seva conferència "Una Veritat Incòmoda" i ja us dic ara que no és el mateix veure la pel·lícula que escoltar-lo en directe.

Els polítics americans tenen una gran capacitat de comunicar i de seduir l'audiència. Hauríem de plantejar-nos, amb tanta reforma educativa, si no hauríem de potenciar nosaltres també l'expressió oral a les escoles i a la universitat. Potser així tindríem millors oradors/es i el nivell dels nostre polítics pujaria una mica...

En definitiva, en quatre anys, he estat en contacte amb un ex president, un ex-vicepresident i un candidat a president dels EUA. Tot un luxe.

SÍ, HA POGUT (PART I)

2008-06-04T07:53:00.005+02:00

Veurem si pot (part II) al novembre.

De moment, Obama ha convençut amb un discurs diferent, nou, fresc i molt il·lusionant que ha atrapat a molta gent que habitualment no vota i que aquesta vegada han vist algú en qui podien confiar. Jo confio en que no només sigui això i que, un cop a la Casa Blanca, totes aquestes esperances es tradueixin en fets i que els EUA recuperin el prestigi perdut en aquests terribles 8 anys de govern Bush.

Per cert, si algú ho vol veure amb subtítols en castellà, pot clicar aquí.

JA TENIM LES ENTRADES

2008-06-03T14:17:00.004+02:00

Semblava impossible, però finalment hem aconseguit entrades pel concert de Tom Waits malgrat el pèssim servei ofert per Caixa Catalunya i el seu Telentrada i els 8€ de càrrec per gestió (quina gestió??? amb una sola trucada les he comprades totes: 64 € per la gestió??? una vergonya!)

Hi anirem l'Anna i el Raimon, l'Elena i el Xavi, el Marcel i l'Eva i el Ramon i jo. Manel, fes bondat i ves a fer companyia a la Isabel i a les nenes. :-)

Espero que el concert estigui a l'alçada de les nostres expectatives...

PRIMAVERA MUSICAL

2008-05-27T21:45:00.018+02:00

No tinc veu. M'he constipat.

Està fent uns dies d'allò més rarots (crec que abans li deien primavera), amb pluja, xafogor, sobtats canvis de temperatura d'un dia per l'altre.... I jo no ho sé gestionar. No sé com vestir-me: vaig disfressada, amb sabates d'hivern i samarretes d'estiu, mocadors al coll per a protegirme de l'aire acondicionat (que no compleixen la seva funció, com és evident) i jaquetes que em poso i em trec constantment. Un desastre, en definitiva.

Espero que això mateix no els passi a tots aquells i aquelles que ens han de visitar properament i que necessiten tenir la seva veu a tope!

I és que el nostre pressupost per a concerts s'ha disparat (i el Manel està desesperat. rodolí). En les properes setmanes veurem a:
- Feist: 7 de juny a l'Apolo
- Tom Waits (primer he d'aconseguir l'entrada): 13 0 14 de juliol a l'Auditori del Fòrum
- Bruce Springsteen: 19 de juliol al Camp Nou
- Caetano Veloso: 30 de juliol a Cap Roig
- Diana Krall: 3 d'agost a Perelada

Això vol dir (la desesperació del Manel) que hi ha concerts que han quedat fora de la meva voracitat musical: l' Ute Lemper (l'hem vista vàries vegades, fins i tot a Londres, però això no és excusa, al Caetano i a la Diana també, i bé que hi tornem...), el Rufus Wainwright (l'adoro i ja el trobo a faltar, però aquesta història del Primavera Sound no sé com funciona. això d'un abonament per tres dies em recorda a l'Expo de Sevilla i allò era un caos: hola, estoy en la cola. clarament ja no tinc edat.) i la Sinéad O'Connor (forma part de la banda sonora de la meva adolescència, però confesso que no sé què se n'ha fet...segur que serà un concert boníssim, sempre passa.). També renunciem a molts dels que fan a Sant Feliu, al festival de la Porta Ferrada, com ara Lou Reed, Maria Creuza i Toquinho i grans intèrprets de jazz, i també a tots els altres del primavera sound tipus portishead o catpower i demés festivals que omplen Barcelona... Impossible arribar a tot, està clar, però algun altre encara el podria esgarrapar, no?

Ara bé, de tots, el que espero amb més ganes (i l'únic que encara no tinc segur) és el d'en Tom Waits. És la primera vegada que ve i necessito tenir la veu en condicions per a demanar-li que canti la bonica i trista Martha, que va néixer més o menys com jo, al 73, en el seu primer disc "Closing Time", una petita obra mestra que espero que recuperi, si més no en part, durant el concert.

More info a mesura que vagin arribant...

PS: ara m'adono que no vaig fer crònica del concert simfònic dels Antònia Font a Sant Cugat (impressionant) ni dijous passat del Manolo García (ho sento, però l'absència del Quimi Portet se segueix notant, encara que després de dues hores i mitja de cançons totes iguales ens va regalar Insurrección).

TWITTER

2008-05-20T17:00:00.007+02:00

Els/les que em coneixen saben que m'agrada tot això d'internet i que procuro estar al dia, però entre la feina, viatges, dinars, sopars, concerts, llegir tot el que tinc pendent, quedar amb tothom qui m'estimo, tenir cura del Pau els divendres... i ara el congrés de cdc, gairebé no em queda temps per a res més.
Ara m'he donat d'alta del twitter, un servei que et permet anar informant de què fas cada moment (?!) a... tothom(?), pots saber què fan els altres... és com un massenger públic que tothom pot veure... bé, un lio, divertit, però que encara no sé ben bé per a què serveix i si li acabaré donant un bon ús.

De moment, aquí el teniu, a l'esquerra de la pantalla. Una porta oberta a la xafarderia!!! De fet, twitter vol dir "xerrameca"...

EN PAU JA TÉ UN ANY!!

2008-05-14T00:37:00.018+02:00

En Pau va fer un any el 19 d'abril. Cada dia es fa més gran i fa més coses. La darrera que ha après és picar de mans.Les fotos són de l'Esther, una amiga d'escola de l'Elena que és fotògrafa.
Aqui el teniu amb els seus orgullosos pares. Guapos, oi?

Podeu veure tota la sessió, aquí.

UN VESPRE ENTRE DOS CONTINENTS

2008-05-03T10:50:00.013+02:00

El món, per sort, està ple de llocs especials, màgics, romàntics, que et fan sentir realment bé. Per tant, no cal anar gaire lluny per a viure una experiència fantàstica amb la persona adequada. Segur que tots i totes hem tingut la sort d'haver-ne viscut unes quantes, a vegades més a prop de casa, altres vegades a l'altra banda de món. A mi, particularment, se'm fa difícil triar quina ha estat la millor. Totes tenen el seu què, allò que les fa úniques i especials.

Ahir vaig viure una de les millors, d'aquelles que gairebé et fan plorar de tan boniques que arriben a ser (d'acord, VAIG plorar!). En Manel i jo vam anar a sopar al restaurant Korfez, al costat asiàtic d'Istanbul.
I què té aquest lloc que el fa tan especial?

D'entrada, s'hi arriba en un petit vaixell del mateix restaurant que et recull al costat europeu, molt a prop de Rumeli Hisarı, un castell espectacular que a la nit s'il·lumina i es veu des de l'altra vora del Bòsfor. La travessa dura uns 10 minuts que nosaltres vam passar abraçats a la coberta, com si fossim la parella de Titànic (sona cursi però m'és igual!).

Ens van donar una taula a la terrassa situada sobre l'aigua, amb una estufa d'exterior perquè l'aire era fresquet. De fet, durant el sopar va ploure, però això encara va fer que l'ambient fos més encantador. La pluja, l'estret, els vaixells passant, el castell al fons, les llumetes dels cotxes passant per sobre l'altíssim pont que creua d'un continent a l'altre, l'espelma de la taula, la música de fons que, contràriament al què passa gairebé sempre, era fantàstica i al volum adequat, el servei... i el més important, la companyia i el menjar!!

Primer vam començar amb uns "meze" o entrants. Vam menjar una mena d'escuma d'esbergínia fumada deliciosa. El fumat era tan increible que encara ara em sembla tastar-lo si m'hi esforço! També uns calamars caramelitzats un pèl massa picants pel meu gust però que ens van fer agafar caloreta. El vi turc, d'Anatòlia, estava boníssim, molt afustat però fresc i perfecte amb els diferents plats.

El plat principal que vam menjar és l'especialitat de la casa: llobarro salvatge a la sal, cuinat en una mena de safata de coure. Al moment de servir-lo, ruixen el peix amb brandy i l'encenen i després trenquen la crosta amb una mena de martell.

El peix que surt de dins és el més melós, gustós, deliciós que es pot menjar. I per sobre l'amaneixen amb una mena de vinagreta de soja que fa que tot plegat faci plorar d'emoció (ja veieu que soc ploranera de mena...). És d'aquella mena de plats que no vols que s'acabin mai!

Després de sopar vam tornar amb el vaixell cap a Europa, sentint-nos com dues estrelles de cine navegant pel Bòsfor i allunyant-nos d'aquell indret màgic, com es devia sentir el malaurat John F. Kennedy Jr. sortint del Korfez amb la seva dona, quan van anar de viatge de noces a Istambul i van demanar pel restaurant més romàntic de la ciutat. Ara són morts, però de ben segur en aquells moments es van sentir la parella més viva i privilegiada de la terra, talment com ens sentiem nosaltres ahir... i avui... i demà...

Ja tenia raó aquell poeta otomà que va dir que sacrificaria tota Pèrsia per una sola pedra de la ciutat d'Istambul!

UNA CIUTAT MODERNA

2008-05-02T23:59:00.027+02:00

El comentari ràpid d'una persona donant-me records pels "moros" en saber que soc a Istambul m'ha fet pensar, més enllà de l'anècdota, que és curiós com malgrat la quantitat d'informació que cada dia rebem a través dels mitjans de comunicació d'arreu del món, encara hi ha tant desconeixement sobre el què passa a llocs que no són tan lluny de casa nostra.

Istanbul és una ciutat moderna, molt "occidental" i és la capital d'un estat laic, a diferència del Marroc o dels països àrabs, on la religió oficial és l'Islam. Els turcs no són ni àrabs ni "moros" i, de fet, no parlen àrab. Parlen turc, una llengua que té el mateix orígen que l'hongarès o... el finlandès!! que s'escriu amb caracters llatins i d'esquerra a dreta. Òbviament la musulmana és la religió majoritària i es veuen moltes noies amb el cap cobert amb mocadors de colors vius i algunes tapades de dalt a baix i fins i tot de negre. Però la majoria van destapades, amb texans i roba totalment occidental.

A Istambul hi viuen 14 milions de persones i les diferències socials són molt evidents, sobretot en funció del barri on et trobes. D'entrada, un distingeix la ciutat vella, on se situen la majoria de momuments turístics (el Gran Bazar, les mesquites Blava i Santa Sofia, Topkapi...) i, separada per l'anomenada "Banya d'Or" del Bòsfor, la ciutat nova on es troba la zona de negocis, comercial, etc...
Foto: barri de Bebek
Seguidament hi ha tota una sèrie de barris a la vora del riu, sovint situats sobre turons amb carrers empinadíssims, que acullen cases amb vistes espectaculars, restaurants de disseny i cuina fusió i discoteques sobre l'aigua que podrien estar a Nova York o a Sao Paulo i amb un personal i una clientela equivalent.

Foto: Reina, el club més exclusiu de la ciutat

Istambul, tanmateix, també té un aire oriental i tradicional que la fa especial. El perfil de la ciutat és únic, amb els minarets de les mesquites, els palaus, els ponts que la creuen, el Bòsfor...
Les olors són diferents (tot i que la globalització gastronòmica fa que, cada cop més, les olors de totes les grans ciutats s'assemblin!), el menjar especiat, els colors de les robes, els parcs tan verds i bén cuidats, els taxistes conduint com a bojos, el pa fresc i boníssim, el suc de taronja recent fet per una lliura (mig euro), la fruita al carrer per peces, les cinc crides diàries a resar (via megàfon) que poden resultar torturadores...

Però allò que es veu a tot arreu, el símbol més present a la ciutat, és la imatge de Mustafa Kemal Atatürk (1881-1938), el pare de la pàtria turca. Ell fou el responsable que Turquia sigui avui un estat constitucional, democràtic, modern i, sobretot, laic i que ara es plantegi seriosament la seva entrada a la Unió Europea. Fins i tot l'actual primer ministre, Recep Tayyip Erdogan, del Partit de la Justícia i el Desenvolupament (AKP), d'orientació islamista, no s'atreveix a derogar la laicitat de l'estat i, tot i que ha tingut alguna actuació polèmica com tornar a permetre l'ús del vel a les escoles públiques (estava prohibit), no sembla que ara per ara això pugui anar enrere (toquem ferro, però, només cal llegir Persèpolis...).

Per acabar, dues imatges idíliques:
Els peus del Manel davant el Bòsfor mentre fa la migdiada a la terrassa de l'Hotel Ciragan, uns dels millors hotels del món, situat a la seu d'un antic palau otomà.

Des de la mateixa ubicació, els vaixells que passen mentre fem la migdiada....

PS: no ens allotjàvem en aquest hotel (on sí que s'hi van estar els meus pares fa un anys) només hi vam entrar a fer un tè i vàrem aprofitar per tafanejar i fer el mandra... :-)

ISTANBUL, DEU ANYS DESPRÉS

2008-05-01T19:15:00.007+02:00

Des d'ahir al vespre som a Istambul, deu anys després de l'última vegada.

Istanbul té un significat especial en les nostres vides perquè aquí va començar una història d'amor que espero que no acabi mai.

El Manel hi va viure gairebé tres anys i la coneix bé, per això avui hem decidit anar sense un destí fix i deixar-nos portar pel que ens ha vingut més de gust a cada moment.

El dia s'ha aixecat magnífic, amb una temperatura gairebé estiuenca, i l'hem aprofitat per agafar el tramvia que travessa la ciutat i tota la zona més turística i hem arribat al port on un ferry ens ha deixat a un barri del sector asiàtic, d'allò més bufó, on el Manel no havia estat mai.

La mala notícia és que amb les presses de la sortida ens hem deixat la càmera i les fotos són de l'iPhone... que no és el mateix. És igual, així gaudim més del què veuen els nostres ulls i no estem tan pendents de trobar la foto perfecta.

El Nevid, un bon amic turc, s'ha encarregat de fer-nos les reserves per a sopar cada dia i així evitem els llocs turístics sense gràcia o els que estaven de moda fa deu anys i ja ni existeixen!

Tot i així, aquesta nit anem a un dels que es manté i amb el què el Manel sommia des que hem arribat, el Kösebasi (aquest teclat no té "s " trencades) una braseria excepcional. (ara, en buscar el link del restaurant he vist que en tenen un a Atenes i hem trucat l'Elena i el Xavi per a que el provin! El món és un mocador...)

2008-04-09T14:28:00.005+02:00

Notícia d'última hora: m'acaba d'entrevistar la ràdio pública nacional d’Alemanya, que es diu Deutschlandfunk.

Ens ha trucat un periodista alemany, en Hans Kellner, que m'ha entrevistat pel tema de la sequera.

Què fort, oi? això de l'aigua ja traspassa fronteres...

Quina pena que en els darrers anys el nostre país només sigui notícia internacional per temes dolents: caos a l'aeroport, apagada elètrica, Carmel, TGV, sequera...

L'AIGUA I EL PODER DELS MITJANS DE COMUNICACIÓ

2008-04-01T11:03:00.019+02:00

L'aigua, de fet, la manca d'aigua, és la gran notícia d'aquest inici d'any a Catalunya.
Sant Cugat és una ciutat que en consumeix molta però alhora fa anys que va posant mesures i fa esforços per a estalviar-ne; i és per això que fa setmanes que els mitjans de comunicació ens van al darrere per a que expliquem el què estem fent.No sé massa ben bé per què, però al final hem acabant sent una mica els "portaveus" dels municipis de l'àrea metropolitana en aquest tema i jo, com a responsable política a Sant Cugat, la seva cara i la seva veu.

Amb 9 anys que fa que soc regidora mai havia vist tanta expectació al voltant d'un tema o, com a mínim, no l'havia patit tan directament. Al final, el que surt a la ràdio o el que es veu a la tv no és res més que una petita part de la feinada que estem fent....i dels nervis que estic passant!!

Pels que tingueu curiositat, aquí teniu la notícia que va sortir a tv3, després de la roda de premsa més multitudinària que he fet mai, la més llarga i en la que he passat més nervis -i que m'ha provocat una contractura que em durarà una setmana!-.
Setmanes abans també havia anat al Matí de Catalunya Ràdio, amb l'Antoni Bassas, i de fet, s'han fet ressò del tema totes les ràdios, diaris i teles d'abast local, nacional i estatal! Heu estat molts i moltes els que m'heu trucat, enviat sms i dit que ho havia fet prou bé. Moltes gràcies. Ha estat una bona compensació als nervis que he patit!

Ara bé, més enllà de l'interès mediàtic que el tema desperta, la situació és molt greu i ens fa patir a tots. Hem d'entendre que l'aigua és i serà cada vegada un recurs més escàs i que ens haurem d'acostumar a viure amb menys quantitat i administrar-la millor.

Pel que fa a la sequera, cal acceptar que és ja estructural, que ha deixat de ser una excepció per convertir-se en una característica del nostre clima, i ens hem d’adaptar a aquesta nova realitat i hem de fer una gestió de l’aigua basada en el respecte, l'ús responsable i solidari i l'estalvi actiu, on tots estalviem.

Ara bé, aquest tema que, per la seva gravetat i trascendència, hauria de ser neutre, malauradament s’ha polititzat excessivament i s’ha acabat encallant. No hauria de ser un tema de dretes o esquerres, de transvasament o de dessaladores. Es tracta d’analitzar què és millor en cada cas i combinar els dos sistemes segons les necessitats. S’hauria d’escoltar més els tècnics i deixar de fer un ús partidista d’aquesta qüestió ja que ens hi juguem massa.

Si es fa un transvasament, que al meu entendre no és cap disbarat, ans al contrari, s’ha de fer mantenint els cabals ecològics mínims. Hi ha excedents d’aigua que arriben al mar i ara els volen xuclar d'allà amb tot el cost energètic i econòmic que això suposa, quan podríem portar aigua dolça del Roine (a la foto) directament.

De fet, en un estudi fet públic per la Fundació Catalunya Oberta, el preu per metre cúbic d’aigua procedent del transvasament és de 0,49 euros/m3, i el de dessalar, de 0,80 euros/m3 (amb tots els problemes ecològics que comporta la dessalació i què fas després amb la sal...). En canvi, els governs socialistes de Madrid i de Catalunya (aquí amb les seves crosses) no volen considerar, per motius patriòtics (sic), aquesta solució de futur, quan, de fet, és l'única amb sentit a mig i llarg termini.

Sigui com sigui, tanqueu l'aixeta quan us renteu les mans i les dents, aprofiteu la primera aigua de la dutxa per a regar i mireu-vos el transparent líquid com si fos una joia...no fos cas que aviat obrim l'aixeta i no en surti...

SENSE COMENTARIS

2008-03-01T10:07:00.005+01:00

A PUNT DE SOPAR

2008-02-06T20:26:00.003+01:00

EN PAU, ELS SEUS AMIGUETS I EN LLUC

2008-02-05T13:45:00.001+01:00

En Pau cada dia es fa més gran. Aquí, amb dos amiguets.
D'en Maür no en tinc cap!! Anna, please, passa-me'n una de més recent on surtin els dos!!
Publicar entrada

UN MATÍ A CHILLIDA LEKU

2008-01-28T10:48:00.001+01:00

Ahir vaig estar per cinquena? sisena? vegada a Chillida Leku, un oasi d'art a l'aire lliure a 10 minuts de Donostia. La diferència és que ahir hi varem anar amb quatre nens i una nena d'entre un i quatre anys.

La foto que veieu és de l'estiu. Ahir els arbres estaven pelats pelo el cel s'assemblava a aquest i la temperatura era de primavera.

EL PLAER DE VIATJAR II

2008-01-15T18:06:00.002+01:00

Fa uns dies parlava del plaer de viatjar a llocs que ja coneixes, en contaposició del fet d'anar a com més llocs millor i així anar posant creuetes al mapa a mesura que els vas visitant.

Ara soc a l’aeroport, sortint de Graz (Àustria) camí de Frankfurt. Hi he vingut per feina, vam arribar ahir al vespre i hem fet una visita vinculada a la mobilitat de la ciutat: vianants, tramvia, bicicletes, bus i tren.
Graz és una ciutat bonica, declarada Patrimoni de la Humanitat per la Unesco, amb un centre històric molt comercial i tancat totalment al trànsit privat. Ara bé, la convivència entre vianants i transport públic és total, sense carrils bicicleta segregats, el tramvia i el bus passant al mateix nivell en què caminen les persones…. quelcom que se’m fa difícil que puguéssim implantar a casa nostra de manera pacífica….

Bé, tornant al tema, no crec que pugui dir que he “estat” a Graz, en el sentit que jo li dono al terme visitar. No conec la ciutat, no sé on va la seva gent (sé com es mou, en certa manera hi he aprofundit, però clarament no és el mateix) i demà seré a Frankfurt i tampoc la coneixeré.

De fet l’Àgata em deia l’altre dia, quan vaig comentar que havia estat a Munich, que no la coneixia, i té raó. No en recordo massa bé els carrers, ni per on vaig anar... sí que n’he retingut detalls concrets que se’m mostren confusos quan hi penso, però res més. Així que, Agatona, quan vulgueu hi anem, ens estem a casa el Tom i hi aprofundim fins que pugui dir que la conec!

I ara ja embarquem! Bye!

PS: els companys i companyes de viatge han estat excepcionals; una barreja de tècnics i polítics de diferents partits i ciutats (Granollers, Terrassa, Sant Cugat..) que m'ha demostrat que tots volem el millor per la gent per a la que treballem.

New York, New York

2008-01-06T07:13:00.002+01:00

- Sparks
- Del Pesto
- Mas
- Sarabeths
- Zabars
- Hudson Hotel
- Spice Market
- STK
- Perry St
- Nespresso
- DB Bistrot Moderne
- Mercer Kitchen
- Dean & Deluca
- Madison Market

INCOMPLIMENTS

2008-01-05T23:57:00.001+01:00

Tothom comença l'any fent bons propòsits. Anar al gimnàs, fer règim, ser més pacient.... No és que escriure cada dia al blog fos un dels meus però sí que vaig dir que procuraria fer-ho des de NY i no ho he fet. La veritat és que no hem parat i cada dia quan he arribat a l'habitació i havia d'escriure, estava morta. Cal tenir en compte que si aquí eren les 00h o la 1h, el meu cervell, encara amb l'hora de Barcelona, seguia pensant que eren les 6 o les 7 del matí i encara no havia anat a dormir.

La veritat és que vull recuperar tot allò que no he escrit per tal de deixar una mini guia de NY que ja anire completant amb comentaris.

De moment, deixo la llista d'espectacles que hem vist:- Chistmas Spectacular al Radio City Music Hall
- L'espectacle de cap d'any de l'Alvin Alley American Dance Theatre
- The Drowsy Chapperone
- The Young Frankenstain
- A Chorus Line (aquesta mateixa nit. Fantàstic!)

i nosaltres n'hem protagonitzat un, patinant a Bryant Park, un indret molt més autèntic que els més turístics Rockefeller Center i Central Park.

En Blai

2008-01-02T05:08:00.001+01:00

Oi que és preciós? És en Blai, el nen de l'Eva i el Marcel i les nenes en som les seves orgulloses tietes. També té uns cosinets d'universitat, que són en Lluc i el Maur, que algun dia penjaré també per aquí.

Petonets, Blai, des de NY!!

FELIÇ 2008 I FELIÇ SANT MANEL

2008-01-01T15:29:00.002+01:00

Bon dia sis hores enrere en el temps, hora de NY i bon dia pel Manel especialment, a qui li encanta celebrar coses com ara el seu sant. :-)

Us desijo a tots i a totes un any ple d'amor, salut, amics, feina interessant, família ben avinguda i desitjos fets realitat.

El primer dels meus és ser millor, tenir més paciència, no ser tan bitxo.... i el segon anar aquest matí al MoMa!!!!

I a en Pau, ja li ha sortit la dent? algú m'en podria enviar una foto? És que que l'anyoro!!

Milers de petons des d'aquest país ple de contadiccions però que sap celebrar les festes com ningú: l'espectacle aquesta nit de milers de persones al voltant de Times Square escoltant Lenny Kravitz era impressionant!!!

FELIÇ 2008!!

PS: i pel que fa a les eleccions, que aquí guanyin els demòcrates (preferentment l'Obama) i a l'Estat el Campuzano! ;-)

UN DIUMENGE TRANQUIL

2007-12-30T23:50:00.003+01:00

11.00h- L'Scott ens ha enviat un cotxe per anar a casa seva a New Jersey a fer el brunch.
Només està a mitja hora de Manhattan i el viatge ens ha permès veure les cases dels anomenats suburbis (pobles fora de l'illa) decorades per Nadal. Més enllà de la bandera americana, present tot l'any, moltes tenen un aspecte de pel·lícula: llumetes per tot arreu, finestres, teulades, arbres, tanques....(queda clar que els missatges de l'Al Gore segueixen sense fer forat entre els iankis), peres noels, trineus, nans...tota una empastifada que, encara que sembli mentida, en aquest entorn queda la mar de bé. L'Scott i la Tagi no en són l'excepció i casa seva és un bonic pastís de Nadal al més pur estil americà.
S'ha de dir que són i sempre ho han estat, molt carinyosos i hospitalaris. Tot el que mengem ha estat ciunat per ella i és realment deliciós: una mena de pastís de truita amb formatge fet al forn (espectacular!), salsitxes, carn, ous benedict, pastes dolces... tot plegat regat amb litres de suc de taronja amb xampany!
A l'esmorzar també hi havia un veí amic seu que és assessor polític dels republicans però que està convençut que la Hillary té possibilitats d'arribar a Presidenta. De fet, la família de l'Scott, sense estar massa implicada en política (com la majoria d'americans d'altra banda) sempre s'havia manifestat propera als republicans i en canvi aquesta vegada els he vist més interessats en una victòria demòcrata. Potser és senyal d'una tendència....

15.30h- Deixem New Jersey i donem una volta pel barri del nostre hotel, el Lincoln Center, el nou edifici de la Time Warner, el sud de Central Park...

A les 19.00h anem a veure The Drowsy Chapperone, un musical molt divertit protagonitzat pel pare de "Full House" (aquesta sèrie em persegueix!), Bob Saget, i el fiscal de "The Practice" (una sèrie maltractada per canal+) en un nou i sorprenent registre interpretatiu.
Bob Saget fa 20 anys:

Bob Saget ara :

Pels amants dels musicals, The Drowsy Chaperone és una història entranyable, sobre un home sol que posa vells vinils al tocadiscs i recorda les representacions a les que va anar de jove.

En aquest cas, repassa un vell musical dels anys 20 que es va representant a l'escenari a mesura que ell el va recordant.

És com un monòleg amb flash-backs, molt ben escrit i dirigit, que va guanyar els principals Tonys (els oscars del teatre) l'any 2006.

RESUM DEL DIA D'AHIR

2007-12-30T08:00:00.004+01:00

9.00h- Vam començar el dia esmorzant a Zabar's, excel·lent menjar a l'americana fora del circuit turístic, a l'Upper West Side, i molt bé de preu! Qui digui que els americans no saben menjar és que no ha estat mai en aquest temple de la gastronomia popular!

10h.- Zibetto: què no falti un bon espresso...malgrat Zabar's. Ah! i he lligat amb dos nois guapíssims, israelites, que estranyament no eren gais com la resta d'homes solters del planeta! Anima saber que encara s'està en el mercat! :-)

- Llibreria Rizzoli's: un petit oasi entre la 5ª i la 6ª on pots fugir del brugit de la ciutat i endinsar-te en un món de llibres per a grans i petits, en lleixes de fusta repartides en tres plantes on t'hi podries estar hores.

12.00h- hem quedat amb uns amics, en Corey i la Michelle, que vam conèixer durant el viatge de noces i amb els que ens hem anat veient durant tots aquests anys. Amb ells hem agafat el metro i hem anat cap al nou museu d'art contemporani del Lower East Side, el New Bowery Museum on també hem aprofitat per a fer un mos a la cafeteria. El museu ha estat una gran decepció: un edifici esplèndid (a la foto) però un contingut realment lamentable que dóna la raó a aquells que pensen que avui qualsevol cosa es considera art. Suposo que la història posarà a cadascú al seu lloc i que cap del "artistes" exposats aquests dies al Bowery seran recordats més enllà d'aquesta exposició. La sensació que et queda en sortir és que és una mena d'"operació forum" pensada per a recuperar un barri degradat que de cop apareix a totes els mapes.

- 15.ooh- Per a treure'ns el disgust hem caminat quatre carrers i ens hem endinsat al Soho, un barri que fa uns anys era bohemi i que ara és d'allò més trendy i està ple de magnífiques botigues. Allà hem visitat altra vegada, com si fos un museu més, la botiga de Prada, obra de l'arquitecte Rem Koolhaas, que encara que passin els anys segueix sorprenent per la seva originalitat i bellesa. També hem comprat coses que ens havia encarregat l'Elena a Fresh i Sabon i m'he emprovat uns faldilla divina a Sportmax que em guarden fins dilluns.

17.30h- afamats, hem dirigit les nostres passes al barri de moda, el Meatpacking District on hem pres un vinet francès i un de sudafricà a "Fig & Olive" abans d'anar a sopar a l'increïble Spice Market (teniem taula a les 18.30!) un restaurant de cuina asiàtica, espectacular, tant pel menjar com pel local.

22.00h- El Corey i la Michelle són uns marxosos i no tenen jet-lag de manera que després de sopar hem anat cap el nostre hotel on hi ha una bar només per VIPs o per guests, as us. Sembla que tot l'espai hàbil van decidir dedicar-lo al bar i el lobby tot esperant que els clients de l'hotel no notéssim com en són de petites les habitacions....

+
- 1 orfidal per matar els efectes del jet lag i al llit!

_______________________________________________
- matí: confesso que he estat mirant un canal de teleshopping des de les 7h mentre el Manel clapa....

Ara anirem cap a Clifton (New Jersey) a fer el brunch amb la família de l'Scott.

Segueix fent sol!

ESPRESSO, CENTRAL PARK, FIX PRICE LUNCH, MEATPACKING DISTRICT, ROCKETTES I PROPINA

2007-12-28T22:59:00.001+01:00

Aquest títol podria ser el resum del nostre primer dia a NY. Entrem en detalls:

Confesso que soc una adicta al suplement de viatges del NY Times, que m'arriba cada dissabte a la bústia de l'e-mail. Quan tinc temps, sel·lecciono els articles que parlen de ciutats o de llocs on m'agradaria anar, els arxivo en carpetes de word i els recupero quan em fan falta.

(les fotos d'aquest post sí que són meves, les he fet amb la blackberry perquè ens hem deixat el cable de la càmera per a passar-les a l'ordinador)

Un dels articles que tenia arxivats parlava de llocs on trobar un bon espresso a la ciutat que no dorm mai. Doncs, bé, jo avui sí que m'adormia (per allò del jet lag) i aquesta era la recomanació que necessitava. Com tantes altres vegades, no m'ha falla i a Zibetto, 1385 Avenue of the Americas (entre la 55th i la 56th) he pres un dels millors capuccinos de la meva vida acompanyat d'un tall de pastís de xocolata exquisit. Us el recomano si mai hi aneu. Deixeu-vos estar d'Starbucks i similars i aneu a aquest mini local on t'has d'estar dret i potser has de fer cua darrera d'altres amants del bon cafè, però on tindreu una experiència cafetera difícil d'igualar.

Tot seguit, i aprofitant el sol esplèndid d'hivern que ens acompanyava, hem fet via cap a Central Park per on hem passejat fins el migdia, veient la gent patinar, les estatues de Hans Christian Andersen i de l'Alícia al país de les meravelles, el newiorquins fent footing o en bici, i un munt de gent passejant en les típiques carrosses o bé en una mena de bici-carros que també es veuen a Barcelona però que semblen importats de Beijin.

Per a dinar hem anat a West Village, tocant al Meatpacking District que, pels seguidors/es de Sex &the City és el barri on es trasllada la Samantha i pels no seguidors és l'antic barri d'escorxadors de la ciutat i actualment un dels que està més de moda gràcies a la transformació dels magatzems de carn en restaurants, immenses botigues de les millors marques o de roba alternativa, galeries d'art i lofts. El barri queda a tocar del riu Hudson i hem dinat a un dels molts restaurants d'un dels chefs més coneguts i valorats de la ciutat, Jean Georges Vongerichten. Concretament, hem menjat el menú de preu fix (24$) del Perry St. que no envejava en absolut cap carta de restaurant. Tot estava boníssim, el servei exquisit i les vistes a Jersey City imbatibles.

En acabar hem passejat una estona pel costat del riu i pel barri i hem admirat la seva esplèndida transformació. Aquí, els edificis nous de vidre i acer conviuen amb els magatzems atrotinats que allotgen botigues i restaurants de primera.

Patint perquè el trànsit era infernal i teniem por d'arribar tard hem pujat cap a Midtown per a veure les Rockettes. Fa uns anys, en la meva primera visita a la ciutat i concretament en el meu primer dia, ja vaig anar a veure aquest famós espectacle del Radio City Music Hall que aquest any compleix el seu 75è aniversari. No us en puc dir res perque vaig dormir tota l'estona, vull pensar que per efecte del jet-lag, però la veritat és que no tenia massa ganes de tornar-hi. El Manel i els seus pares sí i gràcies a ells avui he passat una estona increible amb el millor especacle de music-hall nadalenc que he vist mai (només he vist aquest! ;-)). Es tracta d'un show 100% americà, una mica kitsch, però realitzat a la perfecció. Hi ha de tot: una gran orquestra que repassa els standards nadalencs amb nous arranjaments, tecnologia 3D a les pantalles que fan de decorat que deixen el públic amb la boca oberta, coreografies que recorden les películes de l'Esther Williams (sense l'aigua), i el punt just (o no) d'ensucrament sobre la màgia del Nadal (versió: consumeix tant com puguis a la Gran Ciutat, hi trobaràs de tot).

El sopar ha estat el pitjor del dia (a banda que ha començat a plovisquejar), car i res de l'altre món. Eviteu, si podeu, el Bistrot DB. Molta aparença i molt poc fons, que ens ha portat a un debat sobre l'ús de la propina als Estats Units. Algun altre dia en parlaré, però és que ara em moro de son. Bona nit, que demà ens espera una dia intents amb el Corey i la Michelle que ens faran de guies per la seva al·lucinant ciutat!

UN VAIXELL A MANHATTAN

2007-12-28T22:27:00.001+01:00

El nostre hotel és com un vaixell. Té de tot: escales mecàniques, un bar que està super de moda, un lobby espectacular, terrassa amb vistes, biblioteca... i unes habitacions amb bany tiput camarot, on pràcticament t'hi has de moure de costat, de tant petites i estretes com són! (aquesta de la foto no soc jo, l'he trobada a internet,però és que és exactament la nostra habitació!!!)

Ja se sap que el m2 a NY es cotitza com l'or però aquí potser ho han portat una mica al límit! Per dir-vos que la dutxa té una paret transparent amb una cortina per a augmentar-ne la sensació d'espai!!

Bé, soc una mica exagerada perquè s'hi està molt bé. El llit és molt còmode, l'habitació està molt neta i té, petitó, tot el que cal. L'hotel està molt ben situat (a Columbus Circle, al costat de Central Park) i el preu és força raonable, sobretot tenint en compte que s'acosta cap d'any.

Aquí en teniu dues imatges més, la primera del lobby super fashion i la segona del bar. Cal dir que la decoració és d'en Philippe Starck i que l'ambient que hi ha als vespres a l'hotel és digne del millor club de la ciutat!

FA SOL A NOVA YORK

2007-12-28T08:42:00.001+01:00

Són les 9.30h del matí i fa un sol esplèndid!

Ara passejarem pel barri (som a un hotel a prop de Columbus Circle, amb una habitació de mida camarot de vaixell!! més tard us ho explicaré!) i esmorzarem.

Després continuo que el Manel m'apreta per marxar....

EL PLAER DE VIATJAR

2007-12-27T19:16:00.002+01:00

Ara soc dalt un avió, camí de NY. No és la meva primera vegada a la ciutat dels gratacels i, per poc que pugui, no serà l’última.
Amb tans de llocs que hi ha en el món per a visitar, aquests dies m’he sentit a dir que per què m’agrada tornar a aquells que ja conec. No ho sé, però sovint prefereixo revisitar ciutats que m’han agradat abans de descobrir-ne de noves.
Hi ha gent que no, que un cop han estat a un indret, l’esborren d’una mena de llista que tenen i ja no hi torrnen més, i així, van visitant llocs del món com qui va conquerint països al Risk.

A mi no m’agraden els viatges ràpids, on veus moltes coses però no hi pots aprofundir. M’agrada estar-me dies o hores al mateix lloc fins que tinc la sensació, encara que només sigui una mica, que conec aquell espai; que en certa manera en formo part.

Digueu-me sosa però prefereixo mil vegades més tornar a Londres per enèssima vegada, o a Paris, que fer un viatge de cap de setmana a Viena, posa per cas. I no és que no m’agradés anar a Viena en algun moment però sé que no hi aprofundiré, que no hi haurà res que m’hi faci tornar sovint i que per tant, serà només una creueta a la llisteta, que jo també tinc, de llocs on he estat i quedarà en el record… però no serà part de mi…

ONCE O COM RECONCILIAR-SE AMB EL CINEMA MUSICAL...DIFERENT

2007-12-19T21:25:00.001+01:00

Aquests dies no tinc massa temps per a escriure i tampoc no tinc gaire inspiració...

Però divendres passat, recomanada per la Silvi, vaig anar a veure al Verdi Park ONCE, una pel·lícula sense pretensions, petita, bonica, dolça i emocionant.

Si esteu cansats de superproduccions grandiloqüents, buides de contingut, plenes d'efectes especials i sense ànima, aquí en teniu una que no us deixarà indiferents i que us reconciliarà amb el bon cinema independent.

Ja em direu el què!

Ps: ah! i ja veureu com sortiu amb ganes de comprar-vos la banda sonora (que, per cert, em va regalar la Sílvia! merci guapa!)

VISCA POLÒNIA LLIURE

2007-12-10T17:00:00.002+01:00

Falta el tros on es posen la barretina per allò que els han donat el premi "Al millor programa d'una tele local" sic!

DUATO A SANT CUGAT- ROUND SIX

2007-12-03T17:36:00.003+01:00

Sis vegades són les que ha vingut fins ara la Compañia Nacional de Danza a Sant Cugat, i les sis vegades ha entusiasmat. També ens ha visitat la CND2, formada per ballarins més joves però també excel·lents.
Dissabte vam anar a veure el nou espectacle, que a més incorporava l'alicient de veure l'estrena absoluta de la nova coreografia de Duato. Déu ni do, molt dura i fosca, de llum i d'argument.

Aquest Nadal a Nova York tindré l'oportunitat d'anar a l'espectacle de Cap d'Any de l'Alvin Alley American Dance Theatre on Duato va ballar en la seva època americana.

DREXLER: EL NOU CAETANO?

2007-11-24T20:33:00.002+01:00

Ara fa aproximadament un any vaig anar al Palau de la Música sentir el concert de Jorge Drexler de presentació del seu treball "12 segundos de oscuridad". Hi vaig anar amb l'Eva, gràcies a les entrades que ens va proporcionar el Pep.

Després, amb les nenes, el vam tornar a veure a l'estiu al Grec i divendres vaig anar-hi amb el Manel a Manresa. Aquest concert era una mica diferent perquè era acústic (només ell i la guitarra) i forma part d'una gira en ciutats "perifèriques" anomenada Cara B, que s'està gravant per a fer-ne un documental dirigit per en Manel Huerga.
Va ser un gran concert. Ell, com sempre, va estar molt simpàtic, xerraire i va introduir temes que fins ara no havia cantat en públic com ara Dance, del nou disc dels Marlango, o el Club Tonight dels Gossos, en català, potser per allò de que estavem a Manresa..

Jo vull dir-te que nena, quedem-nos en el Club Tonight, que et canto una cançó d'amor... Jo vull dir-te que nena, quedem-nos en el Club Tonight, que demà és Festa Major, per tu i per jo... Invertiré tota la pensió en un fons de benestar personal, me'n vull anar a fer-te una visita. El mar i el cel per fi, potser no lluny d'aquí, trobaré els amors perduts que han inspirat tantes cançons genials.

ENTREVISTA A L'ALCALDE

2007-11-21T17:14:00.002+01:00

En aquest bloc procuro no parlar gaire de política, però crec que val la pena publicar aquesta
entrevista a l'alcalde de Sant Cugat, Lluís Recoder, que li va fer El Punt fa uns dies.

UNA HISTÒRIA ROMÀNTICA AMB FINAL...

2007-11-18T22:00:00.001+01:00

feliç? .... de moment sí.

La història és la següent: un noi eixerit veu la noia dels seus somnis al metro de Nova York (igual que als anuncis preelectorals de TMB), no s'atreveix a dir-li res i quan arriba a casa obre una pàgina web amb el nom nygirlofmydreams on explica que acaba d'enamorar-se a primera vista, fa un dibuix seu i de la noia, el penja i demana la gent que l'ajudi a trobar-la.

Un amic de la noia passa per allà, reconeix la noia i li envia un e-mail que els permet posar-se en contacte.

Ara, l'autor d'aquesta romàntica iniciativa ens diu que, "en interès d'ells dos" i de la seva incipient relació, aquesta plana ja no s'actualitzarà més i els seus seguidors (igual que passa a les pelis o a les cançons d'amor) ens haurem d'imaginar com acaba la història...

No us sembla un bon guió per a fer la triqüela de les fantàstiques Before Sunrise & Before Sunset?

BRASIL A BARCELONA

2007-11-14T00:22:00.001+01:00

Cada vegada que un cantant brasiler - o una cantant- ve a Barcelona apareix, de sota les pedres, la comunitat brasilera local. Això es nota especialment per la manera com viuen els concerts, que fa evident que són allà. Els brasilers quan van a un concert, canten. Tan si se'ls ho demana com si no. I canten bé! Afinen, tenen ritme, se saben les cançons... totes les cançons!
Ho hem viscut repetides vegades en concerts de Caetano Veloso, de Maria Bethania , de Gilberto Gil, d'Adriana Calcanhoto, de Marisa Monte...

Escoltar un disc en directe de qualsevol d'ells posa la pell de gallina. Fa anys, estava remenant discos a l'FNAC i em va captivar la música que sonava de fons. Era el directe d'un músic brasiler que va resultar ser Djavan. Moltes cançons les coneixia però no les identificava amb cap artista concret. Djavan ao vivo és un gran disc que recull els seus millors èxits i té l'afegit de sentir de fons com el públic canta totes i cadascuna de les cançons.

Quan venen al Palau o a l'Auditori això passa en menor mesura perquè no tothom és de Brasil. Però els que ho són es fan notar i, xiuxejant, sense molestar el so principal de la veu de l'artista, canten espontàniament o responen a la crida del cantant quan els ho demana.

Aquí això ja posa la pell de gallina, però si ho experimentes allà, és espectacular. Quan el Manel treballava a Rio vam anar al temple de la Música Popular Brasilera (MPB), el Canecâo, a veure una cantant per a mi desconeguda, la Cássia Eller (buscant-la a Google m'acabo d'assebentar que va morir el 2001, mesos després que la veiéssim!). Bé, salvant les distàncies, i en versió brasilera , era una mena de Luz Casal. Una veu molt personal i un domini brutal de l'escenari. El més sorprenent del concert va ser que, des de la primera cançó, el públic les va anar cantant totes!
Més endavant, el Manel va anar a un concert del Caetano i diu que encara va ser millor. Està clar que en aquestes ocasions s'estableix un sintonia entre el cantant i el seu públic que fa que l'experiència sigui total!

Ahir, la Gina (era el seu cumple!) i jo vam anar al Palau a escoltar la magnífica veu de la Gal Costa, que actuava dins el Festival de Jazz de Barcelona. I va tornar a passar. Els brasilers, fidels als seus músics i més quan són lluny de casa i els agafa la saudade, van fer acte de presència i la van acompanyar, cançó rera cançó, mentre alguns catalans i catalanes ens hi afegiem quan podíem i en sabíem...

EN PAU "TORTUGA"

2007-11-13T19:14:00.002+01:00

El copyright de les fotos és del tiet Pardi.

SEXE, JAZZ I ROCK&ROLL

2007-11-11T23:07:00.001+01:00

No sé què deuen fer les drogues, no n'he provat mai cap (he fumat algun porro sense empassar-me el fum o sigui que com si res...) però estic segura que la sensació no és massa diferent de la que em produeix a mi la música, i sobretot la música en directe (i si ho és, passo, ja us ho dic ara).

La tardor musical a Barcelona està sent particularment generosa en aquesta matèria i per tant, les possibilitats de col·locar-se músicalment són múltiples. En el meu cas, en els darrers dies he vist en Rufus Wainwright a l'Auditori, en Harry Connick Jr. al Palau de la Música i avui el gran Bebo Valdés a Sant Cugat. Un trio difícilment millorable.

El Rufus va estar bé, en la seva línia histriònica, afectada i brillant. T'enamora o l'odies. I està clar que la lluïda representació de la comunicat gai de Barcelona forma part del primer grup i una servidora també. Vam sortir feliços i encantats del show, desitjant que torni ben aviat. (veure crítica de El País, que comparteixo)

Pel que fa al meu adorat Harry, s'ha presentat al concert guapo, elegant, amb vestit i sabata clàssica, com es feia abans.

Les dues primeres peces han confòs una mica l'audiència, dos temes instrumentals que no avisaven de cap a on aniria el concert. Ell estava seriós i distant, però en la tercera, una fantàstica versió de Hello Dolly, ha canviat del tot el to del concert i ha començat a demostrar les seves habilitats com a pianista davant d'un Stenway & Sons i d'un vell piano de fusta amb so de cabaret dels anys 30. El so del vell piano interpretant Ain't Misbehavin' ha estat espectacular! Després ha tocat alguns estàndars com Basin Street Blues (al·lucinant!) o Embraceable You on ja em queien les llàgrimes de l'emoció...

No sé, potser hi ha un punt de mitomania en la meva anàlisi (el Manel i jo vam ballar el seu It had to be you quan vam obrir el ball del casament, i això marca) però la veritat és que m'he emocionat vàries vegades i he tingut la sensació d'estar veient un dels millors concerts de la meva vida. En Harry ha estat simpàtic, ha explicat anècdotes, ha ballat claqué sobre el piano (o ho semblava) i ha remenat el cul (en sentit literal) fent riure tothom, al so de Bourbon Street Parade. Però el més important és que la qualitat del concert ha estat extraordinària, entre els músics de la banda hi havia una sincronització total, la seva veu arribava a tots els racons del Palau amb uns greus que posaven la pell de gallina i els solos del saxo tenor d'en Jerry Weldon i del trombó d'en Lucien Barbarin posaven el contrapunt perfecte a en Harry com a showman. Si torna, no us el deixeu perdre!

I del concert d'aquesta nit... què voleu que us en digui? No hi ha paraules. De fet, mai no hi ha prou paraules per a descriure les sensacions i vivències d'un bon concert, però especialment avui això és més veritat que mai. Per a aproximar-vos una mica al que s'ha viscut avui a Sant Cugat us recomano un dels seus darrers directes enregistrats: Bebo Valdés y Javier Colina. Live at Village Vanguard. Avui no era un duet sino un quartet, però en Javier Colina també hi era i ha pogut demostrar que, a més de compenetrar-se fantàsticament bé amb el mestre, és un excel·lent contrabaixista, que fa parlar gairebé literalment al seu instrument (durant la interpretació de Lágrimas Negras m'ha sembla sentir el Cigala a través del seu arc...).

Acabat el concert els hem anat a saludar i en Bebo ha estat tan simpàtic i carinyós com dalt l'escenari. Fins i tot ha semblat reconèixer el Manel (té 89 anys!) a qui ha confòs amb un tal Calabuig que havia estat el seu manàger durant la gravació i gira del disc Lágrimas Negras! Tota una experiència que esperem poder repetir ben aviat.

I l'experiència musical de la tardor no s'acaba aquí! Dimarts la Gal Costa al Palau, dissabte el Michel Camilo també a Sant Cugat.... (trobaré entrades també pel Sonny Rollins?)

Definitivament aquesta és la meva droga i no me'n vull desenganxar!

EL GRAN MONZÓ

2007-10-15T12:24:00.001+02:00

Ja s'ha comentat molt el discurs inaugural de la Fira de Frankfurt a càrrec de Quim Monzó però jo no em volia estar de penjar-lo també aquí, com fa mesos ho vaig fer amb el de Pau Casals.

És enginyós, divertit, lúcid, irònic, punyent... en definitiva, esplèndid!

No soc molt optimista sobre el futur del nostre país, però moments com aquest em fan sentir orgullosa de ser de la mateixa terra i parlar la mateix llengua que algú com Quim Monzó.

LONDRES ARA FA UN ANY

2007-10-05T00:29:00.002+02:00

Exactament avui, fa un any que estava a Londres, passant-hi un dies per a celebrar el nostre aniversari de noces. Després hi vam tornar a la primavera, però ja no vaig fer fotos...

Encara que faci una mica de ràbia, he de dir que normalment tenim molta sort en els nostres viatges pel món i el sol i el bon temps acostumen a acompanyar-nos.

En aquestes fotos podeu veure el cel blau del mes d'octubre i la meva cara de felicitat absoluta passejant per la riba sud del Thames, en aquest cas parlat pel mòbil davant l'edifici de l'ajuntament de la ciutat.

El nostre amic Juan viu en aquest barri i sempre que podem ens instal·lem d'okupes a casa seva. La veritat és que això és una gran sort ja que Londres és una ciutat caríssima i poder-nos estalviar l'hotel fa que hi poguem anar més sovint i aprofitar per anar a algun musical (fa un any, Billy Elliot i The Producers).

A continuació, un seguit de fotos del Borough Market i de Hamstead Heath, un parc magnífic amb vistes, al nord de la ciutat.

LONDON, LONDON

2007-10-03T18:35:00.001+02:00

El Manel va marxar ahir a Londres i no torna fins divendres.
Però sembla com si el cosmos volgués mantenir-nos a prop i per això ara, a Sant Cugat, cau una pluja fina d'allò més britànica. Mirar com cau em fa pensar en ell.
També hi he pensat aquest matí, mentre esmorzava i llegia l'entrevista que avui La Vanguardia dedica a Caetano Veloso a les renovades pàgines de Cultura. A tots dos ens agrada molt i procurem anar a veure'l sempre que passa per aquí.
A més té una cançó d'allò més evocadora anomenada London, London ideal per a ser escoltada en tardes com aquesta.
Tot lliga, oi?

Com que encara no sé penjar cançons, us en poso la lletra.

London, London - Caetano Veloso
I'm wandering round and round nowhere to go
I'm lonely in London London is lovely you
I cross the streets without fear
Everybody keeps the way clear

I know I know no one here to say hello
I know they keep the way clear
I am lonely in London without fear
I'm wandering round and round nowhere to go

Oh sunday, monday, autumn pass by me
And people hurry on so pacefully
A group approaches a policeman
He seems so pleased to please them
It's good at least to live and I agree

He seems so pleased at least
And It's so good to live in peace and
Sunday, monday, years and I agree

I choice no face to look at
Choice no way
I just happen to be there
And It's oK
Green grass blue eyes
Gray sky God Bless silent peine
And happiness
I came around to say eyes

While my eyes
Go looking for flying saucers in the sky
While my eyes
Go looking for flying saucers in the sky

2007-10-03T13:06:00.001+02:00

Nota: En Manuel Fuentes, portaveu oficiós del Boss a Catalunya, ha confirmat que vindrà a Barcelona durant el 2008. El Bruce deu llegir aquest blog i li he fet pena...

TROBAREM A FALTAR EL SEU SOMRIURE...

2007-10-02T21:56:00.002+02:00

Avui, en 4 hores, s'han esgotat les entrades pel concert de Bruce Springsteen a Madrid. Vaig pensar en anar-hi, però ja només ens falta haver d'anar a Madrid per això!

Per primera vegada en molts anys, el Boss no visitarà Barcelona en la seva gira europea. Potser és per a compensar que l'any passat vam tenir la sort de veure'l dues vegades o potser és part de la conxorxa del tripartit per acabar amb la moral del país. No ho sé, però espero que s'hi repensi i que el tinguem per aquí el 2008 presentant el seu nou disc "Magic".

Mentrestant, ens consolarem amb l'Andrea Chenier del Liceu, l'enèsima visita de Jorge Drexler, Rufus Wainwright, Harry Connick Jr i Gal Costa a Barcelona i Bebo Valdés a Sant Cugat.

Una tardor plena de música que ens ajudarà a oblidar la seva absència.

50 ANYS A LA CARRETERA

2007-09-22T22:35:00.002+02:00

Tinc pendent editar un post sobre On the road i la generació Beat.

Hi he de pensar i no trobo mai el moment....ho deixo així per veure si m'animo...

Per anar fent boca podeu veure aquesta notícia apareguda a iCatfm.

També hauria de parlar de la llibreria City Lights de San Francisco, lloc de culte i de peregrinatge obligat per a qualsevol lletraferit...

Treball d'equip

2007-09-22T19:36:00.002+02:00

El meu cunyat Xavi em recomana aquest video, filmat per un turista qualsevol que es trobava al lloc oportú en el moment oportú, i on podem veure l'actuació brillant d'un grup de búfals que fan el que calgui per salvar un dels seus....amb convidat inesperat dins el riu!!

La història no té pèrdua i el fet que n'estiguem parlant és una demostració més de la globalització dels mitjans de comunicació i de l'immens poder de YouTube: més de 17 milions de persones l'han vist, fet que el converteix en líder d'audiència per sobre de moltes películes promocionades amb milions de dòlars.

Només dura 8 minuts i mig però té tot el que li cal a una bona història, una breu presentació, un nucli emocionant i un desenllaç sorprenent!

Videos a la carta

2007-09-11T17:50:00.002+02:00

Avui el Manel ha trobat un site des d'on, a partir de fotos teves i de la música que tries (teva o d'ells) et fan un video en 2 minuts. Aquest és de prova però déu ni do, no?

SEAN SCULLY A LA FUNDACIÓ MIRÓ

2007-09-05T18:14:00.002+02:00

Queden pocs dies per anar a veure la magnífica exposició de Sean Scully a la Fundació Joan Miró.
La pintura d'Scully és impressionant. Com vaig llegir una vegada, "és pintura pura, pintura contemporània “culta”, historia de la pintura contemporània a cada quadre, pintura honesta".

No us la perdeu, a més és una excel·lent oportunitat de tornar a la Fundació Miró que sempre és un plaer per la vista i els sentits.

DEPRE POST VACANCES

2007-09-02T12:56:00.001+02:00

El mar més blau del món, un ventet suau i càlid mentre anem de cala en cala, els pins a tocar de l'aigua, poques barquetes i velers amb els seus tripulants saludant, la sorra tova i calenta, el sol ponent-se darrera la muntanya a quarts de vuit... Com no he de tenir depre després de cinc dies en aquest entorn privilegiat de casa nostra i el pensament que dilluns torno a treballar!

Ja sé que és una sort tenir feina i que a més m'agradi, però això no treu que hagués volgut allargar les vacances un o dos mesos més...fins que ja no fa bo i tens ganes d'estar-te a casa una tarda de diumenge de tardor, mentre cau una pluja densa i constant i escoltes la Marisa Monte tot llegint un bon llibre....

Avui ni una cosa ni l'atra, un intermig que no està del tot malament: una estona de piscina i dinar amb el Pau -cada dia més guapo-, l'Elena i el Xavi. Després el Manel anirà al Barça i jo em quedaré, començant la t.1 dels Soprano o acabant Studio 60. (Un dia parlaré de l'edat d'or de la TV i les seves excepcionals sèries.)

2007-08-20T12:21:00.001+02:00

Avui he editat un post que tenia pendent des del mes de juny sobre el concert de Mísia i Adriana Calcanhoto al Palau. El trobareu al mes de juny.

AVUI FAIG ANYS

2007-08-17T10:48:00.001+02:00

35, per a ser exactes.

En línies generals, puc dir que soc molt feliç (sobretot des que soc una fidel seguidora de l'spaghetti monster :-)!).

En serio, tinc una gran família on tots ens estimem molt, unes amigues i uns amics fantàstics, una feina que m'agrada, visc a un poble on s'hi viu molt bé i tinc el millor marit del món a qui m'estimo amb bogeria!

També hi ha coses que no m'agraden i que no em fan ser tan feliç, però vaja, són poc importants.

En línies generals, si els propers 35 s'assemblen a aquests primers, ja firmo! (toco ferro!)

JO CREC EN EL “FLYING SPAGHETTI MONSTER”

2007-08-15T11:32:00.002+02:00

Encara que sembli mentida, un dels debats que fa anys que acupa la vida política americana, i que té un cert protagonisme en l’actual procés per escollir els candidats dels dos grans partits a les eleccions presidencials de 2008, és el de la contraposició entre la teoria religiosa de la creació vs. la teoria científica de l’evolució.
El país teòricament més poderós del món, aquell que decideix en moltes ocasions el destí de la resta del món, passa les hores discutint sobre si venim del mico o del fang creador de Déu.

L’altre dia, a “The View”, un popular programa matinal de la ABC, les 5 dones que debatien les notícies del dia van entrar a fons en aquest tema. Totes elles, menys una, eren demòcrates i es mostraven indignades pel fet que aquest tema estigués sobre la taula i formés part de l’agenda política. L’única republicana intentava defensar la certesa de les dues opcions afirmant que la creació era un símbol, aspecte que, per cert, no accepten els “creacionistes” radicals.
La conductora del programa va donar com a gran notícia, per mirar de fer canviar d'opinió els anti-darwinians, suposo, que el Papa Benet XVI fa poc havia afirmat que una teoria i l’altra no eren contradictòries i que l’Església accepta com a bona la teoria de Darwin, entenent que l’origen de tot plegat és sempre diví.

En serio encara estem així? Voleu dir que quan la meva profe de ciències (a la meva escola de monges ultraconservadores) ens va ensenyar la teoria de l'evolució ho feia sense que l'Església Catòlica l'hagués acceptada com a bona?

Tanta tonteria no és suficient i per això als USA ha sorgit un nou corrent anomenat “Teoria del Disseny Intel.ligent” com a alternativa “també científica” a l’evolució, quan el cert és que és una forma amagada de "creacionisme" disfressada d’arguments científics. Aquesta “tercera via” ha complicat encara més les coses.

Per exemple, l’any 2004 el consell escolar de Dover (Pennsylvania) va votar a favor que els estudiants de biologia de secundària escoltéssin una conferència sobre el fet que la teoria evolucionista no és la única i que el “Disseny Intel·ligent” és una teoria igualment vàlida que la qüestiona. 11 pares van denunciar l’escola i el govern de Dover, al·legant que la teoria del “Disseny Intel·ligent” – la idea que els organismes vius són tan complexes i inexplicables que la millor explicació és que un ésser superior els va dissenyar- era com un cavall de Troia per a introduir l’ensenyament de la religió a les escoles públiques (i laiques).

Més endavant, va ser l’estat de Kansas qui va autoritzar que a les escoles públiques s’ensenyés la teoria del Disseny Intel·ligent al mateix temps que la de l’Evolució.

A partir d’aquí, va aparèixer la quarta via, que dóna títol a aquest post.

Arrel de la decisió de Kansas, Bobby Henderson, un llicenciat en Física de la Universitat d’Oregón, va escriure una carta al comitè d’ensenyament de l’Estat demanant que, ja que s’havia autoritzat l’ensenyament de la teoria “científica” del Disseny Intel·ligent a més de la de l’Evolució, volia que també s’acceptés l’ensenyament de la teoria del “Flying Spaghetti Monster” (FSM). Segons ell, si els estudiants tenien dret a escoltar diferents punts de vista sobre d’on venim, aquesta teoria, tan científica com la del Disseny Intel·ligent, també s’havia de prendre en consideració per tal que els estudiants la coneguessin i valoressin.

Bàsicament, aquesta bonica teoria explica que el FSM és qui ho va crear tot i el fet que els pirates (a qui en FSM tenia en gran estima) estiguin disminuint arreu del món des del s.XIX, fa que la terra es vegi afectada per l'escalfament global, terratrèmols, huracans i altres desastres naturals. No està gens content en FSM!!

Aquí podeu veure un gràfic super científic on es veu clarament la relació entre la disminució de pirates al món i la pujada de temperatures al planeta en els darrers 200 anys:Si voleu saber més coses sobre aquesta interessant teoria, que m'ha obert els ulls a un nou món, cliqueu aquí.

Però com que jo soc una persona de ment oberta i no vull ser sectària, no us negaré que hi ha altres corrents de pensament sacsejant el planeta.

Aquí podeu veure un curiós mapa de les diferents teories sobre d'on venim. A partir del peix bàsic, símbol del cristianisme, que va evolucionar al "peix amb potes" dels seguidors de Darwin (i es va convertir en símbol de l'ateïsme), n'han aparegut molts altres, com el "fish'n chips", el "sushi fish", el "fish budha" ben grassonet, o el de dalt a la dreta, que simbolitza el nostre benvolgut Flying Spaghetti Monster. :-)

Bé, espero que aquest llarg post hagi estat ben alliçonador i que en George W. Bush aviat s'afegeixi als milions de "pastafarians" que ja hi ha arreu del món.... Això no sé si passarà, però està clar que el novembre de 2008 ja no serà president dels EUA.

Com veieu, molts americans ho esperen amb candeletes....

T'HO JURO PER SNOOPY!!

2007-08-09T20:05:00.001+02:00

En l'immens món de les frases fetes n'hi deu haver-hi moltes de desafortunades i injustes i aquesta és una d'elles.

Sembla mentida com el màrqueting i el merchandising han pervertit el veritable esperit d'una de les tires més famoses de la història del còmic (amb permís de la Mafalda) i segurament la que va influenciar més dibuixants en la segona meitat del segle XX.
Estic parlant dels "Peanuts", el grup de personatges que als anys 50 va crear Charles M. Schulz, Sparky pels amics, al voltant del nen Charlie Brown i del seu gos Snoopy.
Probablement, la majoria de nens i nenes "pijos" que han dit aquesta frase o han vestit alguna samarreta o comprat coses amb la imatge del gosset de la taca negra no hagin llegit en la seva vida més de dues tires còmiques seguides del personatge i no coneguin amb profunditat la manera de ser de cada un dels seus companys d'aventures.

Schulz, a través d'una quinzena de personatges, la meitat d'ells principals i els altres més secundaris va retratar, durant gairebé 50 anys, l'esperit de la societat nordamericana tal i com ell la veia. A partir de situacions més aviat tristes, desesperades o absurdes, ell n'extreia el seu costat còmic i va fer així felices vàries generacions d'arreu del món que encara avui segueixen les aventures dels Peanuts a través de més de 2,600 diaris en 75 països, llibres recopilatoris, shows de TV i fins i tot d'un musical de Broadway.

Ahir vaig anar al Museu que hi ha a Santa Rosa (una hora en cotxe des de San Francisco) dedicat a la figura del dibuixant Schulz i als seus famosos personatges.

Allà es pot copsar la importància d'aquest còmic en tota la seva intensitat. El museu és gran i té una sala de cinema on van passant entrevistes amb Schulz, programes de TV, pel·lícules. També hi ha una reproducció de l'estudi on el dibuixant va treballar fins a finals de l'any 1999, quan va anunciar que es retirava. Va morir al cap de pocs mesos i el més de maig de l'any 2000, els més importants dibuixants de còmic d'arreu del món van dibuixar les seves tires còmiques en homenatge a Schulz i els Peanuts. Aquí podeu veure la que va fer Matt Groening, creador dels Simpson's.

És possible que alguns dels que estigueu llegint aquest post encara estigueu al·lucinant perquè moltes vegades us heu mirat els Peanuts al diari i no n'heu entès res.

Jo vaig tenir la sort de descobrir-los fa molts anys d'una manera mol diferent. La meva tieta, a la platja, tenia tota la col·lecció feta fins aleshores, traduïda al català en forma de més de 40 petit llibrets que recollien les vinyetes publicades. El fet de llegir-los en "fomat llibre" d'una tirada i un darrera l'altre va fer que entengués molt millor el sentit que tenia tot plegat i la personalitat de cada un dels personatges, tan especial i tan ben definida.

Ara no entraré en el caràcter de cada un d'ells però sí que us diré que moltes de les històries respiren una certa ansietat i que en cap cas és un còmic per a nens petits! En Linus amb la seva manta i les seves referències bíbliques, la Peppermint Patty i els seus problemes a l'escola, la Lucy i el seu mal caràcter però eternament enamorada d'en Schoreder que no la correspon i només pensa en Bethoven, en Charlie Brown, a qui TOT li surt malament...
Tot plegat, problemes típics dels adults però posat en boca de nens.

Al museu he descobert moltes coses que no sabia i que m'han agradat i, en fer aquest post he descobert a gent encara més freaky que jo!

Us recomano que, si no ho heu fet encara, deixeu enrere els vostres prejudicis i us compreu un llibre dels Peanuts (si pot ser en anglès, millor!). Us asseguro que passareu una molt bona estona i potser us hi acabareu enganxant i tot!!

MATISSE AL SF MoMa

2007-08-08T19:39:00.001+02:00

Dimarts a la tarda era primer dimarts de mes i el MOMA de SF era gratuït. Vaig aprofitar-ho i vaig visitar l'exposició "Matisse: Painter as Sculptor" que es podrà veure fins a mitjans de setembre.

Em va encantar! L'exposició se centra principalment en l'obra escultòrica de Matisse, menys coneguda i valorada que la pictòrica, amb peces tan formidables com els quatre "Nus d'esquena" que va fer entre 1909 y 1930, o els retrats de Jeanette -impactants- o d'Henriette. Totes les peces estan presentades en relació amb quadres del pintor ja que en molts d'ells apareixen dibuixades les escultures.

També parla l'exposició de la seva relació amb Cezanne i Maillol, als qui admirava profundament, i amb Picasso, amb qui va compartir influències.

Una novetat que ha introduit el SF MoMa aquesta temporada és que, enlloc de la clàssica audioguide, pesada i aparatosa, ara et donen un iPod, que et permet seguir les explicacions d'una manera més còmoda i moderna.

HI HA VIDA MÉS ENLLÀ DEL MEU BARRI

2007-08-08T13:57:00.002+02:00

M'haurieu de veure. Soc en aquest local que podeu veure a la foto "The Grove", a Fillmore St., per a mi, el millor barri de SF, ple de gent jove i professionals liberals que treballen des de llocs tan xulos com aquest. Les taules del meu voltant estan plenes de nois i noies amb els seus ordinadors portàtils que treballen o neveguen per internet, llegeixen llibres i prenen notes, miren el diari buscant una nova feina, xerren...

Pel que sembla, això per aquí és bastant habitual i el barri està ple de cafès amb wifi on t'hi pots estar hores sense que ningú et posi pressa per a que marxis.

Jo he decidit integrar-me i fer el que ells fan o sigui que he vingut amb el portàtil, he demanat un capuccino i aquí estic, esperant que s'acabi la bateria per dinar (és que m'he deixat a l'hotel el transformador de corrent per endollar-la, si no, podria quedar-me aquí per sempre!).

He tingut la sort de trobar taula al costat del gran finestral que dóna al carrer i hi estic de costat, de manera que tinc una vista magnífica, tant del què passa a fora com del què passa a dins del local.

The Grove és un local molt gran amb una decoració que podríem definir com a "eclèctica": bigues i columnes enormes de fusta molt rústiques, sostre altíssim, una paret de pedra com si fóssim a la Cerdanya, altres parets pintades en un to mostassa a l'estil mexicà amb la part de sota forrada amb fusta.. A les parets hi pots trobar miralls, guitarres, una mena de lamparetes ataronjades... De fet, el menjar és mexicà amb un toc mediterrani en les amanides però també hi ha cookies i muffins típicament americanes. Tot el personal és sudamericà i molt amable.El tipus de taules que hi ha a dins és molt variat: petites taules de fusta quadrades, per a dues persones, una mena de gran taula ovalada pensada per a grups o per a compartir, tauletes baixes voltades d'uns grans sofàs i d'unes cadires de ferro... Quant a concepte i al tipus de clients s'assembla força al bar de Friends, el Central Perk, però la decoració no hi té res a veure.

Avui fa un dia gris i fred, més del què és habitual en aquesta època de l'any. Tanmateix, hi ha un parell de mames amb els seus nens als cotxets que han optat per seure a les taules del carrer mentre es mengen una amanida. Això sembla que és un bon sistema per lligar perquè dos nois molt guapets s'han aturat a parlar amb elles abans d'entrar (ok, potser es coneixien d'abans..). Asseure's a les taules del carrer amb el fred que fa no sembla ser un problema pels sanfranciscans, en això són una mica com els anglesos...mentre no plogui! I tampoc és que vagin gaire abrigats! Aquí la més abrigada soc jo i encara tinc fred!

En tota l'estona que porto aquí (dues hores aprox) la gent -no tota- ha anat canviant. Encara tinc un noi al costat amb el seu iBook a la taula i l'iPod a les orelles, però a la taula ovalada s'hi ha instal·lat una família asiàtica després que hi hagués un grup de quatre noies, per la taula del meu costat ja hi han passat dues parelles enamorades i els dos nois guapets de fa una estona han marxat sense adonar-me'n... Fins i tot sembla que comença a sortir el sol!!!

Encara em queden 41 min de bateria que aprofitaré per llegir els diaris catalans i pensar temes pel proper post. Bye!

CAMBIO RADICAL

2007-08-05T17:19:00.001+02:00

San Francisco, més enllà del "meu" entranyable barri, és una ciutat fantàstica, acollidora, moderna, agradable per a passejar-hi, amb unes vistes espectaculars sobre la seva badia, l'illa d'Alcatraz i el Golden Gate, amb una gran oferta cultural i de restauració i una població multicultural que faria les delícies de qualsevol progre català.

També és una gran ciutat per fer shopping, amb les millors marques del mon a pocs metres les unes de les altres.
Avui és diumenge però el Manel & Cia. han hagut d'anar una estona a treballar, de manera que jo he aprofitat que les botigues són obertes per anar a donar una volta. Una de les que he visitat ha estat Miss Sixty. Allà, una simpàtica adolescent asiàtica (a quina edat es pot començar a treballar als USA? al 16? doncs això) s'ha dirigit cap a mi amablement quan ha vist que em mirava un jeisei llarg.

El seu simopàtic comentari de benvinguda ha estat que el jersei, si en tenies, tapava la panxa. !!!!!!!!! Què vol dir això? un comentari així només el dius a algú que creus que té panxa!!! Li he passat per alt i he continuat mirant. Ella em seguia com un gosset i anava fent comentaris sobre les peces que jo em mirava: this is really cool! tris one is sooo sexy! etc... M'he aturat davant d'una i m'he tret la jaqueta de pell que duia (la meva preferida, petitoneta, que se m'ajusta com un guà). Ella ha fet un crit quan m'ha vist snse jaqueta ja que ha "descobert" que jo no era la gorda que ella havia imaginat i que, de fet, estic prima. This jaquet makes you fat! m'ha etzibat.

Segons ella, havia d'eliminar la meva jaqueta preferida del meu vestuari perquè, clarament, no em feia justícia!!! Brrrrrr, primer allò de la panxa i ara això de la jaqueta. Ja es veia que no ens anàvem a fer amigues.

La cosa va anar anant a pitjor. Segons ella, els texans que duia tampoc m'afavorien, clarament les sabates planes tampoc eren les adequades i jo només hauria de dur talons i finalment, a la vista d'una samarreta que ho ensenyava tot, ha decidit que l'únic salvable eren els meus pits (sic!). De fet ha manifestat estar-ne molt gelosa, que ja en voldria ella uns així (he dit que era filiprima a tope a banda de pre-adolescent???) comentaris als que li he contestat dient que avui dia la cirurgia fa meravelles (us ho juro, ja n'estava fins els...).

Sembla que la cosa hauria d'acabar aquí, doncs no. També m'ha dit que havia de portar colors clars que em fessin semblar més jove (si en aquell moment, com tants simpàtics americans, hagués tingut un arma, li hagués fotut un cop de puny!) i la cosa hagués continuat igual, n'estic segura, si no hagués set pel fet que m'he posat els texans "slim" que m'ha donat i una jaqueta horrible que segons ella m'afavoria moltíssim i ha decidit que així estava fantàstica i que no tenia cap comentari negatiu a fer-me.

Com us podeu imaginar, me n'he anat sense comprar-li res i deixant-la amb cara de pena, no sé si perquè s'ha quedat sense venda o perquè no ha pogut fer-me el canvi radical que ella creia que jo necessitava amb urgència!

De fet, com és que incomprensiblement ha desaparegut de la TV aquell alliçonador i terapèutic programa presentat per la Teresa Viejo i pel qual jo soc una candidata tan ideal? Per què m'han fet això?

Està clar que el món conspira en contra meu. Ràpidament hauré de plantejar-me alguna alternativa, com ara visitar algun psiquiatra tipus "Armani" que aconsegueix que tot et quedi bé, que semblis la dona més estupenda del planeta, amb unes dependentes que t'ofereixen cafè i et fan la pilota, mentre pel darrera t'escuren la butxaca.

I com en surts de contenta? Això no té preu!!! :-)

Lessons learnt:
1. Reconec que avui no era el meu millor dia. Plovisquejava i el meu cabell ha quedat crespat d'allò més i la combinació bambes-texants-jaqueta de cuir no és la que més m'afavoreix, però amb el fred i la pluja era l'única possible (ande yo caliente...) així que la pobre adolescent tenia raons per esverar-se davant el meu look.
2. Els texans slim que m'ha donat m'afavorien d'allò més, però estava tan ofesa que m'he negat a comprar-los-hi. Potser un altre dia?
3. Serà que ja no tinc edat per a vestir-me a Miss Sixty? una marca més per a adolescents filiprimes que per a noietes eixerides de més de trenta?
4. També m'apunto això dels talons. Definitivament m'estan millor que les bambes!
5. La meva jaqueta negra segueix sent la millor i MAI desapareixerà del meu armari. Serà possible!!!

HOMELESS, PROSTITUTES I TRAVESTIS

2007-08-03T23:09:00.001+02:00

Ser emprenedor és tota una experiència. I ser la dona d'un emprenedor també.
Entre les coses que un/a pot experimentar hi ha el fet de no anar a l'hotel més "chic" de la ciutat quan viatges per feina. Els calerons de l'empresa s'han d'invertir en coses realment importants i, per tant, l'allotjament dels emprenedors no es pot menjar tot el pressupost (sic!).

A més, per a ser un emprenedor (o dona/marit d'emprenedor/a) has de viure experiències dures, que et serveixin el dia de demà per poder explicar-les a "Forbes" o quan et facin l'entrevista de la teva vida com a "persona de l'any" a Time Magazine. És allò de: vam començar en un garatge que ens va deixar el meu avi, al principi només ens alimentàvem d'arròs i tot ho invertiem a la companyia.... És per això que en el nostre periple per San Francisco'07 ens estem a l'agradable barri de Tenderloin, popularment conegut com "el pitjor barri de la ciutat". Què bonic oi?

De fet, no va caler que ningú m'informés d'aquest intrascendent detall. Hi vàrem arribar de nit i ja se sap allò que de noche todos los gatos... Al matí, en Josep i en Manel van quedar a les 6.00h per anar cap a Palo Alto i jo vaig dormir una estona més, abans d'iniciar la meva passejada pel que durant 10 dies seria el meu barri: hi hauria boniques botigues, moderns restaurants, llibreries de vell, cafès amb wifi??? No!
Només sortir al carrer vaig observar que el paisatge no era precisament friendly, com tampoc no ho eren els habitants de la zona, que em miraven com si fos un extraterrestre.

Bàsicament m'havia dutxat i duia roba neta, fet certament inusual a la zona. Això a ells els provocava i es dirigien a mí en grup i fent Buuuh!

Aaaaaaah! Ara fa gràcia, perquè ja m'hi trobo com a casa (encara que em segueixo dutxant i posant roba neta) però hi va haver un moment en què em vaig trobar voltada de homeless, putes i algun travesti i us juro que no sabia cap a on tirar!
Finalment, vaig respirar fons, vaig agafar forces i vaig marxar d'allà cames ajudeu-me!

Crec però que la majoria no són perillosos, alguns ja em saluden amablement i em diuen si em recordo d'ells (de que em van saludar el dia abans, suposo) i ara, després d'uns dies, ja he descobert com sortir de la manera més ràpida i segura. De fet, dos blocks (mançanes) més amunt i a la dreta, el barri ja és un altre, però just on nosaltres estem, és de lo pitjoret.

Després d'això, porteu-me on vulgueu. Tot em semblarà bé! I ara potser no ho valorem prou, però algun dia, aquesta experiència serà mítica en el món del software i dels negocis en general!! :-)

Notes d'interès:
1. Per a fer-vos-en una idea més acurada, podeu visitar http://www.tenderloin.net/tenderloin.html , però ja us aviso que pot ferir la vostra sensibilitat. Per a ser sincers, jo no ho he vist taaan malament.
2. La foto que il·ustra el post no es meva. No estic tan sonada com perquè algun d'aquests em llenci una ampolla al cap!
3. L'hotel on ens allotgem està força bé. Per això, malgrat tot, ens hi hem quedat. És senzill però net i les habitacions són àmplies. Hi ha TV per cable (imprescincible) en una gran pantalla plana i ha estat recentment renovat. Si hi aneu en grup o penseu passejar de dos en dos en amunt, no és una mala recomanació, ja que el barri, encara que dolent, és super cèntric (tipus raval o barri xino).

BACK TO 70'S

2007-08-02T07:21:00.001+02:00

Imagineu-vos un poblet de platja, no ben bé com els que nosaltres tenim a la mediterrània sino com el que sortia a la pel·lícula "A l'Est de l'Eden". Bé, de fet, exactament el que surt en aquesta fantàstica pel·lícula d'Elia Kazan i James Dean.

Mendocino està ara igual que aleshores. Els seus veïns han mantingut l'ambient tranquil que es vivia als anys 50 però amb el temps hi van afegir el punt bohemi i hippie dels 70 i així s'ha quedat. Com a Cadaqués, molta de la gent que hi va aterrar en aquella època s'hi va establir i ara està ple de negocis esotèrics, d'aromateràpia, massatges, menjar orgànic i una llibreria fantàstica amb un apartat de llibres per a nens i nenes del millor que he vist mai i un altre sobre llibres protesta, anti Bush o ecològics, d'allò més ben assortit.

Com a tots els pobles d'USA, la bandera americana és gairebé a tots els jardins, però a Mendocino conviu amb el símbol de la Pau, encara més omnipresent.

Les famílies que estiuegen a Mendocino ho fan a l'estil antic: passejades en bicicleta, converses a la fresca (en fa molta!) estones a la platja llençant pedretes al mar, ...lectures als balancins i hamaques del jardí, nens i nenes perseguint gallines...tot molt rural i bucòlic.
A Mendocino (pronunciïs mendosino, a lo mexicà), també et pots trobar una família de cèrvols mentre passejes per la costa...
...que s'espanten quan t'hi acostes massa!I enmig de tanta ruralitat, que coi hi fèiem nosaltres? Doncs ens Manel fer llargues passejades i jo escriure el meu bloc gaudint d'aquest fantàstic paisatge, tan diferent al nostre, acompanyada d'uns convidats inesperats.

Com podeu veure, ens ha agradat molt i ho hem passat molt bé.

Només dues coses finals:

1. Si mai hi aneu, no deixeu de dinar o sopar al Cafe Beaujolais, tota una descoberta gastronòmica amagada entre les casetes del poble.

2. Mireu aquesta imatge i relaxeu-vos pensant que encara hi ha indrets on és possible desconnectar i viure d'una altra manera.

CALIFORNIA: ARBRES, CÈRVOLS, VINYES, HIPPIES, GRANGES, POMES I ALTRES ESPÈCIES....

2007-08-01T08:41:00.001+02:00

Ja som a Califòrnia, un estat que, si fos independent, seria el cinquè país més ric del món.
I jo m'atreviria a dir que un dels que té la qualitat de vida més alta.
No hi he viscut mai de manera permanent, però m'hi he estat temporades llargues, i pel que he pogut comprobar, té alguns aspectes imbatibles:

1- El menjar: la fruita i la verdura són molt bones.
Gustoses, dures i tendres alhora, am bon aspecte... I què us he de dir de la carn? gustosa, tendre...em recorda la brasilera o l'argentina, també per com la cuinen. Al llarg de la carretereta que hem fet avui pots trobar llocs de fruita com aquest, que vénen productes orgànics d'una qualitat insuperable.

2- El paisatge interior: milles i milles de boscos altíssims i tupits, travessats per petites però excel·lents carreteres com la "California 128 Hwy" que és una ruta excel·lent per les millors valls de vins de l'estat: "Anderson Valley", on som ara, Sonoma i "Napa Valley" on vàrem anar l'any passat. Molts d'aquests boscos són reserves naturals, estan molt protegits, ben senyalitzats, amb visitor's centres...

3- La gent: la que hem anat trobant és divertida, educada, culte, demòcrata! si fos per ells, en Bush mai hagués estat president.
Fins i tot el seu governador, L'Arnold, diuen que és un demòcrata disfressat de republicà!

Aquesta de la foto soc jo, petiteta al costat d'aquests arbres immensos.

IMATGES PEL RECORD

2007-07-30T22:59:00.001+02:00

Per acabar el viatge a Las Vegas, una galeria d'imatges en ordre invers al cronològic:

Leaving Las Vegas: fins i tot a l'aeroport hi ha màquines escurabutxaques!

Colorado river: ara ja sabeu d'on li ve el nom.

Manel Maverick!
Las Vegas des dels peus d'en Manel.
Flamingo: el primer gran hotel que hi va haver a Las Vegas.
Wynn: el nostre hotel
L'espectacle de les fonts davant el Bellagio, l'hotel de Casino i Ocean's 11.
Paris: un hotel al més pur estil francès. Olalà!!
El Venetian: sobren els comentaris.
Cambrera a la piscina del nostre hotel fotografiada pel Manel.
La vigilant de la piscina. Qualsevol s'ofega!
Golf amb cascada de l'hotel Wynn. Un oasi artificial al desert.

Sleeping in Las Vegas: poc glamour això de dormir amb el pareo posat pero us asseguro que el llit era tan còmode que era arribar a l'habitació i caure-hi de ple. :-)
Ara sí, next stop: Mendocino, California.

LEAVING LAS VEGAS

2007-07-30T04:20:00.001+02:00

Això de Las Vegas ha estat tota una experiència i ara que ja marxem, no vull deixar de fer alguns comentaris:

1. Jo estava plena de prejudicis. No tenia cap interès en anar-hi i pensava que no s'hi podia trobar res de bo. No és del tot veritat.

2. És un lloc on molta gent (m'atreviria a dir que la majoria) va a passar-ho bé: gent jove que hi va a passar uns dies, grups que hi celebren comiats de solter/a, parelles que s'hi casen, famílies que hi passen uns dies de vacances, jubilats als que els deu agradar jugar a les cartes, gent amb molts diners que s'hi juguen mooooolts diners, empreses que hi celebren convencions i van als espectacles que hi ha de tota mena... És com una mena de Platja d'Aro o més aviat de Port Aventura per adults: hi ha gent que amb un cop a la vida en tenen prou (jo, això de les atraccions no m'agrada gens), d'altres hi aniran un cop l'any i finalment hi ha els que tenen l'abonament anual i quan tenen un dia lliure se n'hi van.

3. Tota la ciutat està abocada a satisfer els visitants: hi ha espectacles boníssims al carrer, el servei és encantador i educadíssim a tot arreu, hi ha buffets "all you can eat" de molta qualitat i els millors chefs del món hi han obert restaurant...per no parlar de les botigues! les millors del món concentrades en pocs metres.

4. Certament és un lloc superficial on per sobre de tot prima la imatge: de les noies semivestides i operades, dels homes tatuats i forçuts, de les parelles riques, mudades i enjoiades fins el capdemunt.... Semlaria que no és un bon lloc per a intelectuals a la recerca de la profunditat de l'ànima...però crec que és tot el contrari. És un lloc excel·lent per a aprofundir en les contradiccions de la nostra societat i de les persones que hi viuen, d'aquí que hagi estat escenari de grans pel·lícules com "Leaving Las Vegas" o de divertimentos com el ja comentat "Viva las Vegas".

4. Si acluques els ull i deixes anar la imaginació, pots mirar de retrobar l'esperit i el glamour que s'hi vivia als anys 50, amb Frank Sinatra, el "Rat Pack", la màfia... i encara més a prop, passejant pel "Bellagio" pots mirar de descobrir en George Clooney i els seus ja no sé si són 11, 12 o 13, o bé la Sharon Stone de "Casino".
5. Ja fora de la ciutat, la vista al Grand Canyon i al Colorado river és una atracció més que no us podeu deixar perdre. Si és en helicòpter, millor! I la presa Hoover, la segona més gran del món és un espectacle en ella mateixa. D'aquí ve tota l'aigua i part de l'electricitat que abasteixen aquesta ciutat de dos milions i mig de persones.

6. La temperatura de la zona a l'estiu és insuportable! més de 40º durant el dia, tan secs, que fa que pensis que algú s'ha deixat encesa la calefacció. I els hotes, teatres, malls, estan a 15º. Una bojeria. Si hi heu d'anar, millor a l'hivern!

That's all folks! Ara canviem radicalment de lloc i marxem cap a la tranquila vila de Mendocino, a la costa nord de California.

"O": ooooooooooh! (post actualitzat)

2007-07-29T17:01:00.001+02:00

VIVAAAAAAAAAA LAS VEGAS! això és exactament el que vaig estar pensant ahir al vespre entre les 19.30 i les 21.30. La cançó de l'Elvis em venia al cap una i una altra vegada.

I és que hi ha una cosa per la que està totalment justificat un viatge a Las Vegas once in a lifetime: l'espectacle "O" del Cirque du Soleil. Absolutament jawdropping, que vol dir literalment que se't cau la madíbula o bé que no pots tancar la boca durant les gairebé dues hores que dura el show.

Del Cirque du Soleil a Europa se n'han vist diversos espectacles. Nosaltres concretament haviem vist "Alegria", "Quidam" i "Saltimbanco". He de dir que, després del gran impacte que em va causar "Alegria", visualment i musicalment, l'any 1998, els altres dos no em van sorprendre tant i fins i tot aquest hivern, que ens van convidar a repetir "Alegria", va ser més aviat una decepció. Per això no tenia massa expectatives en els espectacle de Las Vegas, tot i que el fet que siguin permanents fa que puguin disposar d'uns muntatges molts més complexes i això donava al tema uns nova perspectiva.
2 espectacles:
Divendres vam anar a veure "Love", un divertimento amb l'excusa de la música dels Beatles. No s'assembla als altres shows del Cirque du Soleil ja que és més un musical que un espectacle de circ, però la música és tan fantàstica i ells són tan bons que la combinació és impactant. Hi ha ball, pallassos, acròbates....però les veritables protagonistes són les lletres i melodies dels 4 de Liverpool, que tothom se sap de memòria, i que precisament per això encara es disfruten més.

Dissabte, en canvi, vam anar a veure "O". Ja fa anys que en sentíem a parlar i dèiem que algun dia hi aniríem. Però va ser fins i tot millor del què ens imaginàvem.
Com diu el seu nom, l'espectacle està basat en l'aigua, però no sempre és dins l'aigua. Tot l'escenari és una plataforma mòbil, que se separa en diversos fragments, i que en determinats moments és dins una immensa piscina i en altres fora. A veure si ho sé explicar: comença sent una piscina, amb unes noies dignes de la imaginació d'en Sànchez Piñol a La Pell Freda fent natació sicronitzada, però tot seguit puja una plataforma amb múltiples i minúsculs foradets que fa que l'escenari quedi mullat però sense aigua (s'entén?). Quan passa això apareixen éssers d'allò més estranys: acròbates del foc, contorsionistes asiàtiques, ballarins... També hi ha uns pallassos, els millors que he vist mai, que viuen una bonica i melenconiosa història (com tots els bons pallassos) dalt d'una barca. Hi ha trapecistes dalt d'un immens vaixell pirata, atletes que es llancen des d'un altíssim trampolí, majordoms navegant sobre cavalls de carroussel, ballarines amb tutú, sirenes amb pell de zebra... i tot acompanyat d'una música que et transporta a móns màgics i llunyans.

Una delícia pels sentits, en definitiva. Visualment, musicalment, a nivell d'emocions...la creativitat del Cirque du Soleil portada al límit amb un gust exquisit.

Molt recomanable!!

POSAR-SE'N O NO POSAR-SE'N

2007-07-29T01:31:00.002+02:00

Avui parlaré de pits. Dels pits operats de totes aquestes dones que hi ha per Las Vegas.

Aquí les dones es divideixen entres les operades i les que no ho estan. I guanyen de carrer les primeres. També podria parlar del homes tatuats: els que ho estan i els que no. Diria que en aquest cas guanyen els segons, per poc.

El tema dels pits és curiós. Com a dona, a mi els operats no m'agraden, sobretot aquells que són tan enormes que ni tan sols poden dissimular que no són de veritat. Però a elles els deu agradar, i a les seves parelles també, si no no s'ho farien. Hi ha noies maques, amb bon tipus, que segur que tenien una mida que estava bé, però el canon de bellesa aquí sembla ser que com més grossos i desafiants de la llei de la gravetat millor.

El Manel sembla força impressionat amb el tema i ha fet unes simpàtiques fotos de les explosives camareres que serveixen a la piscina, però que no puc penjar perquè la connexió va massa lenta. :-(

SLEEPING LAS VEGAS

2007-07-28T04:22:00.001+02:00

Sí, sleeping! El jet lag m'està matant i dormiria tot el dia!

A més, tenim l'habitació amb el llit més increïble!! Enorme, còmode, amb uns llençols suaaaaus.... Tant els ho deuen haver dit, que l'hotel ofereix per a que la compris tota la roba de llit...i fins i tot el llit mateix!

Ho estic considerant seriosament! :-)

LIVING LAS VEGAS

2007-07-28T03:16:00.001+02:00

Quina cosa tan curiosa això de l'espècie humana, que ha estat capaç de crear un lloc tan increiblement estrambòtic i surrealista com Las Vegas...

24 hores, 365 dies l'any de joc, entreteniment, beure i menjar... Aquesta sí que és realment la ciutat que no dorm mai!

Hi vam arribar ahir a la tarda (ara són les 18.25 de divendres 27 de juliol) després d'un vol de 10 hores a San Francisco des de Londres. Com altres vegades, la capacitat de persuasió del Manel va permetre que ens fessin un upgrade, no a business, però sí a una classe superior (world traveller) que ens va pemetre viatjar de conya i dormir força, encara que era de dia, per anar agafant l'horari de la costa oest.
De San Francisco a Las Vegas només hi ha una hora d'avió i només aterrar ja saps que ets a un lloc "diferent": tot l'aeroport és ple de màquines escurabutxaques que et conviden a jugar!

Vam anar directes a l'hotel Wynn que, a diferència d'altres, no imita cap monument o ciutat del món: ni la torre Eiffel, ni una piràmide d'Egipte, ni Venècia, ni la Roma dels cèsars. Això sí, com tots, ell mateix és un casino que, a més, té habitacions, restaurants, botigues, piscines... El looby de l'hotel és ja una immensa sala de joc i avui hem pogut comprovar que hi ha gent jugant a qualsevol hora, persones soles o acompanyades, grans o més joves.

Vam sopar a l'habitació perquè estavem morts i aquest matí, després de passejar per l'hotel, que dóna per molt, hem anat a la zona de piscines on, òbviament, també pots jugar al Black Jack o a la ruleta!

La calor que fa és una altra cosa que impacta només d'arribar. Devem estar a 40º aprox. i això ha fet que passéssim més estona dins l'aigua que a fora. Això sí, aquí els diners ho compren tot, fins i tot la fresqueta, i és que tot envoltant les piscines hi ha el que anomenen "cabanas", una mena d'habitacions tipus "haima" amb aire condicionat, hamaques etc. que lloguen per 400$ al dia, un luxe que no ens podem ni volem permetre. També si estàs allotjat a les tower suites (no és el nostre cas) tens accés a una zona diferent de piscines, més exclusiva i separada de la plebs.

Més coses curioses: el menjar. No és car si tenim en compte la categoria dels hotels i la quantitat que et serveixen. Segons ens han dit, la raó és que serveix de reclam pel joc. T'atrauen amb l'excusa de l'àpat i després ja et quedes allà a jugar.

De fet, si és així, amb nosaltres fan un mal negoci. Som aquí per descansar, veure espectacles (avui anem a Love, del Cirque du Soleil) i distreure'ns veient els freaks que es passen tot el dia asseguts davant un croupier.

Ah! un altre aspecte a destacar és que, ara per ara, no hem trobat catalans, espècie humana que un acostuma a trobar per tot arreu. Estaran els catalans escarmentats pel cas casinos? Voldran dedicar la pela només a la bonoloto i el trio com a mesura per a compensar la manca d'inversió de l'estat? Mirarem d'averiguar-ho en els propers dies....

Openbravo al món: tv i youtube

2007-07-20T19:36:00.002+02:00

Aquesta setmana, el programa "Emprendedores" de La2 l'han dedicat a Openbravo, l'empresa del Manel.
Pels que no el vau veure en directe, aquí el teniu!

Ha nascut la Fiona

2007-07-20T19:04:00.002+02:00

Aquesta família no para de créixer i l'última en arribar ha estat la Fiona, una nena guapíssima.

Ens ha fet patir una miqueta, perquè va néixer petitona, abans d'hora i després d'un part molt llarg!

La Tuti i el Brian són uns campions i segur que creixerà estupenda.

Per cert, jo trobo que s'assembla al Brian però es veu que els que l'han vist en directe diuen que és Pardina.... ja us ho diré quan la conegui en persona..

Benvinguda a Can 60!!

En Pau ha fet tres mesos

2007-07-20T19:02:00.002+02:00

Tinc raó quan dic que és bonic o no?

Felicitats, Pau!

EN WOODY I JO A LA PEDRERA

2007-07-20T00:11:00.002+02:00

Com es veu en aquestes imatges, el Jordi és més espavilat que jo i va aconseguir aquesta foto.

L'Elena m'ha promès que, com a regal d'aniversari, jo en tindré una d'encara millor. :-)

Per cert, què guapa que és aquesta noia! les fotos no li fan prou justícia. Sembla una actriu dels anys 50!

Està bé.... jo també tinc una foto on sortim els dos...però em resistia a posar-la perquè semblo el xaval de la peca... :-(

Definitivament n'he d'aconseguir una de millor!

EN WOODY ALLEN ÉS A BARCELONA

2007-07-19T15:54:00.002+02:00

Amb tantes coses que se n'estan dient, com és que jo encara no havia fet un post del tema?
No n'he tingut temps!
Les meves noves responsabilitats encara em deixen menys estones que abans per a escriure al blog.

Ara bé: l'he vist, he estat al seu costat, hi he parlat, me l'he mirat i he vist en directe com dirigeix la seva pel·lícula. Què més puc demanar? ...una bona foto al seu costat, que encara em manca.

Però en tinc moltes que li vaig fer a dalt la Pedrera.

Aquí només en tinc una. Que serveixi d'aperitiu!

Per cert, que ja l'havia vist abans (veure post de 10 de noivembre) però parlar-hi no hi havia parlat mai.

Ai! la mitomania....

Adriana Calcanhoto al Palau de la Música

2007-06-21T10:52:00.002+02:00

Vídeo: Daniela Mercury e Adriana Calcanhoto - Eu sei que vou te amar

Dilluns vam anar al Palau de la Música i vam gaudir d'un concert extraordinari dins el cicle Únicas. Les protagonistes eren la cantant portuguesa de fados Misia i la brasilera Adriana Calcanhoto. De fet, la principal se suposa que era Mísia però, per la reacció del públic, crec que la majoria hi havíem anat a veure l'Adriana.

No us puc esplicar com canta, més val que l'escolteu vosaltres mateixos. Té una veu doolça i fa unes cançons divines, surrealistes segons com. Molt boniques!

En el video de YouTube que hi ha més a munt canta amb la Daniela Mercury la cançó "Eu sei que vou te amar" (de Vinicius & Jobim) que va ser una de les que va cantar al final del concert. Sola, a la guitarra. Im-pre-ssio-nant!

Com a curiositat, podeu veure la mateixa cançó cantada per Diego el Cigala, acompanyat de Bebo Valdés si cliqueu aquí.

I us en deixo també la lletra per a que la gaudiu més:

Eu Sei Que Vou Te Amar
Tom Jobim e Vinicius de Moraes

Eu sei que vou te amar
Por toda a minha vida, eu vou te amar
Em cada despedida, eu vou te amar
Desesperadamente

Eu sei que vou te amar
E cada verso meu será
Prá te dizer que eu sei que vou te amar
Por toda a minha vida

Eu sei que vou chorar
A cada ausência tua eu vou chorar
Mas cada volta tua há de apagar
O que esta ausência tua me causou

Eu sei que vou sofrer
A eterna desventura de viver
À espera de viver ao lado teu
Por toda a minha vida

Majoria Absoluta a Sant Cugat!

2007-06-01T18:44:00.001+02:00

A Sant Cugat, hem guanyat les eleccions!!

El projecte encapaçalat per Lluís Recoder, i del que tinc l'immens plaer de formar part, ha obtingut la majoria absoluta en les eleccions locals del 27 de maig.

Sincerament, crec que aquest resultat és el reconeixement de la ciutadania a la feina ben feta, a la dedicació, a l'honestedat, a la il·lusió, a la coherència, al seny, a la responsabilitat... en definitiva a tots aquells valors que en Lluís representa i que ens transmet a tots els que l'envoltem.

La veritat és que s'ho/ens ho mereixia/em!!!

Ara haurem d'administrar aquesta gran responsabilitat amb humilitat i seny per no decebre a tots aquells que ens han fet confiança.

RESULTATS PROVISIONALS AL MUNICIPI
Data actual: 01/06/2007 Hora: 18:48 h

Total de meses: 77

Nº meses escrutades: 77 (100,00%)

Nº vots escrutats: 29.741
Vots candidatures: 28.760 (96,70%)	Vots nuls: 95 (0,32%)	Vots blancs: 886 (2,98%)

Opció	Vots		Regidors	Opció	Vots		Regidors

ESQUERRA-AM	2.378	8,02%	2	PSC-CpC-PM	4.382	14,78%	4
ICV-EUiA-EPM	3.454	11,65%	3	CiU	13.424	45,28%	14
CUP-CAV	895	3,02%	0	PP	2.636	8,89%	2
UNIS	226	0,76%	0	C's	1.269	4,28%	0
RC	96	0,32%	0

En Pau ja és aquí

2007-05-17T10:28:00.001+02:00

Aquest és en Pau Solanellas i Subirà, el meu nebot i fillol!
És guapíssim i molt bon nen.
Va néixer la matinada del 19 d'abril a la Quirón i des que ha arribat ha fet que tota la família sigui més feliç.

L'Elena i el Xavi poden estar orgullosos de la magnífica feina que han fet :-)

EL LLOGARET CONVERGENT

2007-01-31T22:35:00.001+01:00

Som a l'any 4 després de Pujolòrix.
Tota l’àrea metropolitana és ocupada pels anomenats governs tripartitums...
Tota? No!
Un llogaret darrera Collserola habitat per convergents indomables rebutja una i altra vegada ferotgement l'invassor.
La vida doncs no és gens planera per als legionaris socialistes dels campaments de Barcino, Diputaciòrum, Generalitàtum i Governestatàlium...
Recoderix és el cap de la tribu. És respectat pel seu poble i temut pels seus enemics. Tan sols una cosa li fa por: que un socialista li pugui caure damunt el cap!

je, je, je....són els efectes de la febrada que he tingut aquest dies i de l'ambient de campanya que ja es respira per Sant Cugat!!!

EXPIACIÓ

2007-01-28T22:25:00.001+01:00

Estar malalta a casa durant un dies té algunes coses bones: pots dormir (si la tos et deixa) fins que el cor et digui prou, deixar que et cuidin i que et mimin (si tens el Manel al costat, molt millor) i pots llegir aquell llibre que no acabaves d'arrancar.
En el meu cas: "Expiació", d'Ian McEwan.

Darrerament havia llegit "Dissabte" i "Amsterdam" del mateix autor i m'havien agradat moltíssim. Però "Expiació" s'havia revelat com un llibre massa gruixut per transportar-lo amunt i avall còmodament i per llegir-lo entre hores.

Aquests tres dies que porto a casa m'han permès llegir-lo gairebé d'una tongada i us el recomano intensament. De veritat, no us perdeu cap llibre d'aquest autor. No us en penedireu.

Ara me n'entorno a acabar-lo. Bona nit!

GRIP

2007-01-27T22:36:00.001+01:00

Tinc la grip (a la dreta, imatge del virus maligne).
O bé estic passant per un procés gripal, segons el metge que m'ha visitat aquest matí. No sé quina és la diferència, però jo em trobo fatal.

Dijous al migdia em vaig començar a trobar malament a la feina i quan vaig arribar a casa estava tremolant com una fulla i el termòmetre marcava 38'5º. Brrrr, quin fred que tenia! Vaig estar una hora tapada amb una manta elèctrica i amb l'abric posat fins que vaig començar a estar mínimament bé.

Divendres em va semblar que millorava i estava convençuda que dissabte (avui) podria anar a totes les activitats que tenia programades, inclosos dos casaments (que jo oficiava). Res de res. Aquesta nit ha estat terrible, he tingut malsons i avui he tingut febre tot el dia.

Ara torno a estar millor i no tinc febre. A veure com passo la nit....

TATE MODERN o l'art a l'abast de tothom...

2007-01-24T23:18:00.001+01:00

Els museus públics de Londres tenen una gran virtut comparats amb molts de la resta del món. Són gratuïts.

Algú podria pensar que això els resta prestigi o que la gent no els valorarà prou, però passa exactament el contrari: són els més visitats. Sobretot la Tate Modern, un dels meus preferits.

L’edifici en ell mateix ja és imponent i quan t'hi acostes et fa l’efecte d’estar entrant a un lloc sagrat o mític, com les grans catedrals o les piràmides.
Es tracta d’una antiga fàbrica de turbines reformada per Herzog i de Meuron, dos arquitectes suïssos autors també d’altres edificis com el Museu de Young a San Francisco, l’edifici Fòrum a Barcelona, la botiga de Prada a Tokio o les bodegues Dominus a Napa Valley. L’any 2001, Jaques Herzog i Pierre de Meuron van ser guardonats amb el Pritzker Prize, l’anomenat Nobel d’arquitectura. I és que només per la Tate ja se’l mereixien.

Però el que hi trobes a dins és encara millor. Obres mestres que pots anar a visitar simplement perquè et ve de gust. Pots estar-t’hi només una estona, sortir, tornar l’endemà..., sense la pressió d’haver de planificar i allargar la visita per a que et compensi l’entrada que has pagat.

Aquí, les dues fundacions de les grans caixes (de Catalunya i de Pensions) han seguit aquest model i tenen museus fantàstics, sobretot CaixaFòrum, on ni tan sols has de saber què hi fan per anar-hi, i, si hi vas fora d’hores, no hi trobes cua.

Darrerament he estat a les dues, a la Pedrera per veure les imatges de l’exposició que l'any 1960 la Sala Gaspar de Barcelona organitzà de l'obra de Picasso.

A CaixaFòum vam entrar un diumenge a última hora a “el món d’Anglada-Camarassa”. Definitivament, un pintor que no m’emociona.

Wineopoly i el Falcon Crest santcugatenc

2006-12-26T02:10:00.002+01:00

Avui, dia de Nadal, hem estat jugant al WINE-OPOLY, el Monopoly de tota la vida però comprant i venent vinyes i amb les cartes que fan referència a activitats relacionades amb el vi. El vaig comprar a una botiga-restaurant preciosa de Los Olivos on tenien tot el què un pugui imaginar relacionat amb el vi. A més, és l’escenari d’una de les millors escenes de la pel·lícula Sideways, quan en Miles, en Jack, la Maya i l’Stephanie gaudeixen d’un sopar regat amb fantàstics vins.

Ho hem passat de conya mentre ens menjàvem uns formatges amb vins del Priorat i Costers del Segre. La història era com Falcon Crest amb una mica de Dallas: la Núria era l’Angela Channing, el Manel en Jr. que ha decidit diversificar el negoci del petroli i està arrassant amb els vins. (Aquestes són les peces del joc. Bufones, oi?)

Jo era en Chase Gioberti, de manera que ben aviat m’he arruinat i he cedit les meves propietats al meu fill (en Xavi – Cole Gioberti ) abans que caiguéssin en mans de la terrible Núria Channing. L’Arnau era el Lorenzo Lamas, arruinat però sobrevivint…

(Aquí podeu veure el Falcon Crest santcugatenc en un moment gloriós ja fa uns anys....)

A hores d’ara, quan són les l’2.14h de la matinada estan tots ben torrats i encara no han acabat. L’Elena, que era la banca, s’ha estirat al sofà i ara ells s’autogestionen els calers. Sembla que ara el problema està entre la propietat de la Champagne, en mans del Manel i la de Bordeaux, en mans de la Núria.

Qui es quedi amb tot, guanyarà!

El tour de force és entre en Manel JR. i la Núria Channing: apassionant!

IT NEVER RAINS IN CALIFORNIA…

2006-12-26T01:28:00.002+01:00

Crec que els catalans no ens estimem prou la nostra terra. Ho dic en sentit literal. No ens estimem prou la terra que trepitjem, el paisatge, els turons i la costa, el camp i els aiguamolls. És l’única explicació raonable a anys de destrosses reiterades que han aniquilat el que havia de ser un dels racons més bonics del món. Tant, que malgrat tot, encara avui ho és molt de bonic.

Els catalans no ens hem estimat gaire la nostra terra com tampoc no ens estimem gaire a nosaltres mateixos com a poble. Per això ens hem anat deixant trepitjar, segle rere segle, amb alguna que altra excepció. Fins arribar on som ara, trepitjadets com a formigues.

En canvi, quan viatges nord enllà veus que, com diria l'Espriu, la gent és neta, noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç! Bé, potser no tant, però Déu ni do. Com a mínim tenen més respecte per l’entorn i tenen cura de la terra on viuen i que els dóna de menjar.

Hi ha qui diu que Catalunya és la Califòrnia europea. També té paisatges semblants a la Toscana i una costa que recorda l’amalfitana. Podria ser tot això i més, però hauriem d’enderrocar molts blocs de pisos fet als 60 i als 70, molts polígons industrials fets sense cap criteri estètic a l’Empordà, molts hotels agressius amb el paisatge a la Costa Brava…
Durant el 2006 he estat a diversos llocs que m’han fet pensar en això. D’una banda, al gener vaig ser a Santa Bàrbara (a la foto), una ciutat del sud de Califòrnia, a una hora en cotxe al nord de Los Angeles, que s’ha fet coneguda arran de la pel·lícula Sideways (Entre copas).

(Santa Barbara)
Allà no tenen la nostra història i per tant no poden lluir riquesa arquitectònica ni el nostre bagatge cultural, més enllà de les missions fetes per jesuïtes i franciscans (molts d’ells catalans) el segle XVIII i algun que altre edifici colonial “espanyol”. En canvi, en els darrers anys han desenvolupat tota una indústria al voltant del vi i el menjar ecològic. Això els ha permès tenir una gran projecció internacional i atraure turisme de molta qualitat.
Amb en Manel també hem estat aquest estiu a les valls de Napa i Sonoma (a la foto) i fa unes setmanes a la Rioja (Espanya).

En tots tres llocs he tingut moments barrejats d'admiració, melanconia i enveja, en pensar què podríem arribar a fer nosaltres amb la nostra privilegiada terra si ens l'estiméssim una mica més i li treguéssim el partit que es mereix.

BON NADAL!

2006-12-23T16:44:00.001+01:00

Des de Sant Cugat, us desitjo a tots i totes un molt bon Nadal en companyia de tota la gent que us estima i que us estimeu.

No us deixeu endur per l'ambient consumista i superficial que ens envolta i aprofiteu aquests dies per a reflexionar sobre tot el que ha passat durant el 2006 i el que volem millorar de cara al 2007.
Jo procuraré fer-ho...i complir com a mínim el 10% de tot el que em proposi fer! :-)

Una abraçada plena de bons desitjos!

iCATfm

2006-12-08T09:55:00.002+01:00

Quan semblava que la música anglosaxona i espanyola més comercial era l'única que es podia escoltar a la ràdio va i descobreixo iCATfm. Sí, també hi ha RNE3 que posa música boníssima, però els seus locutors són taaan soporífers que més d'una vegada he estat a punt d'adormir-me al volant del cotxe escoltant-los.

Hi ha molta música més enllà dels "principals" de turno i es fa a Catalunya, a França, a Itàlia, al nord d'Europa, a l'Àfrica, a Turquia, a sudamèrica.... a tot arreu! i a iCATfm la posen. I no només la posen sino que a través de la seva web pots veure què estan tocant en aquest moment (ara estic escoltant Regina Spektor i abans Feist), què ha sonat fa una estona, pots ampliar la informació sobre cada disc, hi ha enllaços a les webs dels artistes...

Fa pocs dies vaig descobrir Rufus Wainwright, que ha participat al documental homenatge a Leonard Cohen: I'm Your Man i ha escrit cançons per a pel·lícules com Brokeback Mountain, I'm Sam o Moulin Rouge.

La veritat és que t'hi pots passar moltes hores escoltant iCATfm i explorant tot el què hi ha. A més, tenen tres canals més, només per internet: iCATjazz; musiCATles (músiques del món) i totCAT (24 hores de música en català).

L'HOME

2006-12-07T10:32:00.001+01:00

Aquest post potser no desperta opinions unànims però confesso que l'escric sota els efectes hipnòtics de la nova pel·li del James Bond. Bé, la pel·li és el que menys importa. L'important és ELL. Daniel Craig.

D'acord, té una mica cara de matón (això és el que és, no?) i potser no té el charme del Pierce Brosnan... però ÉS L'HOME.

Dur i tendre alhora. Sexy i vulnerable com el que més...

La veritat és que el paper li han fet a mida per a transmetre tot això però ho aconsegueix del tot!

Bé, no vull dir res més per no posar en joc el meu matrimoni.
Aneu a veure Casino Royal i em dieu el què.

PS. un altre dia hauríem de parlar del Hugh Jackman a Scoop i de l'altre Hugh, el Laurie, però aquest blog podria acabar assemblant-se a la meva carpeta de cole de quan tenia 15 anys...;-)

DREXLER

2006-12-04T18:13:00.002+01:00

No sé quants anys fa que em miro la cerimònia dels Oscar, desperta tota la nit, abans la matinada de dilluns a dimarts, ara la de diumenge a dilluns...

De petita somiava en guanyar-ne un... sí, a la millor actriu! Crec que havia fins i tot assajat el discurs i el què hi diria. Bé, la qüestió és que sempre soc fidel al show mitòman per excel·lència encara que any rere any va perdent qualitat, espontaneïtat, glamour.. i tot allò que el caracteritzava fa anys. Amb tanta restricció i puritanisme són ja molts pocs els moments veritablement emocionants i que et posen la pell de gallina.

Però fa dos anys es va produir un miracle i tots els espectadors vam ser testimonis d’un d’aquests instants insòlits. De fet, el moment es va produir, paradoxalment, com a resultat de la mediocritat dels propis responsables de la cerimònia (encara els haurem de donar les gràcies i tot!). És com amb les dictadures. En època de repressió els artistes treuen el millor d’ells mateixos i apareixen grans llibres, obres d’art, peces d’un humor infinit que s’escapa a la censura...

Bé, tornant on érem, els responsables de la 77ª edició de la Cerimònia dels Oscar, a l’hora d’interpretar les nominades a la millor cançó original per a pel·lícula, van creure que un cantant uruguaià que ells no coneixien no era prou bo per a interpretar el seu propi tema i van decidir que ho fessin Antonio Banderas (sic) i Santana a la guitarra.

La cançó va guanyar i el seu autor, Jorge Drexler, sí que va poder pujar a l’escenari a recollir el premi i el va agrair de la millor manera que sap: cantant. Cantant un paràgraf de la seva cançó, la mateixa que no li havien deixat cantar uns minuts abans per no ser prou conegut.

Bé, tot això ho explico perquè dijous passat vaig tenir l’oportunitat, gràcies al Pep T, d’anar a un concert del Drexler al Palau de la Música. Fantàstic. De veritat.

Ell és encantador, i té una veu que recorda una mica la de Caetano Velonso. Té també una carona trista que es transforma quan somriu, amb un somriure que enamora. I somriu molt, i és molt agradable amb el públic. Una passada de cantant i de concert.

Us deixo aquí un video amb una de les cançons que va cantar al Palau i una de les que més m'agraden: Mi guitarra y vos. L’actuació del video és a Montevideo, a casa seva, però per youtube corre una versió, mal enregistrada, al Canecâo de Rio. Havia de ser una passada!

Pels que encara sou verges de Drexler en directe, teniu l'oportunitat de veure'l a Sant Cugat el proper 2 de febrer al ta! No us el perdeu.

I LEFT MY HEART IN SAN FRANCISCO (I)

2006-11-14T20:20:00.001+01:00

Bé, això no és del tot veritat. Hi ha ciutats que encara m'agraden més.

Però San Francisco certament té encant.

Més enllà dels carrers empinats fins l'impossible, dels tramvies que li donen un aire pintoresc proper a Lisboa i del mite de la comunitat gay, s'amaga una ciutat amable, acollidora i molt verda...en tots els sentits.
És verda perquè té el parc creat per l'home més gran del món, el Golden Gate Park i múltiples places i petits parcs repartits per la ciutat, però també perquè el seu ajuntament va ser el primer dels Estats Units a estar a punt de ser governat pels Verds!

També és una ciutat increiblement fotogènica i protagonista d'incontables pel·lícules i sèries de Tv. Aquest estiu hi hem viscut dues setmanes i l'apartament on ens estàvem era al costat d'Alamo Square , escenari d'una sèrie infantil mítica de finals dels 80 Full House, que començava amb la imatge de les casetes victorianes que donen a la plaça...

Però si mai hi anés a viure, voldria fer-ho al barri de Pacific Heights, un barri encantador amb un carrer central, Filmore St (el de la foto) amb botigues de moda, llibreries amb encant i de vell, cafès amb caràcter i restaurants de moda. Un barri trendy amb un punt alternatiu on em sentia com a casa.

El parc del barri és Alta Plaza square, amb unes vistes excepcionals sobre el mar i sobre la ciutat, pistes de tennis públiques, zona tancada per gossos...I amb una zona de jocs infantils que és el somni de qualsevol nen o nena!

GARGALLO

2006-11-13T14:48:00.001+01:00

Dissabte amb en Manel vam anar a visitar l'exposició de Gargallo a la Pedrera.
Aquest és Pablo Gargallo

Gargallo té la prodigiosa virtut de representar allò que desitja amb una simplicitat visual sorprenent, com en aquest retrat de Greta Garbo

I també de captar l'interior del personatge que representa, com en aquest cap de Picasso, on transmet aquell esperit burlesc i irònic que el caracteritzava.

Una exposició molt recomanable, gratuïta, que podeu visitar fins el 28 de gener.

WOODY

2006-11-10T19:11:00.001+01:00

Avui he tingut un mal dia. Més aviat un mal migdia..
Res. No val la pena dedicar-hi gaire temps, però sembla mentida que la mediocritat i la insolència d'una persona amb qui has de treballar et pugui arribar a afectar tant com per a obligar-te a canviar de plans... Volia anar a Madrid a passar el cap de setmana i finalment ho he cancelat perquè se me n'han passat les ganes.

Per a compensar-ho, faré una cosa encara millor. Aniré al cinema a veure el meu amic Woody Allen. Sí, és el meu amic perquè amb ell he passat moltes estones fantàstiques, de felicitat absoluta. Pot semblar exagerat però des del dia que a un cine fòrum vaig veure Manhattan, la meva vida com a cinèfila va donar un tomb i sé que sempre és un valor segur anar-lo a veure, sigui al cinema o a un concert, per a que acabi passant una molt bona estona.

Potser hauria de reconèixer que tinc un punt de mitòmana... que amb en Woody Allen es dispara! :-)

No oblidaré mail el dia que amb en Manel vam anar a sopar a Le Cirque -un restaurant de Manhattan que ara és a una altra d'adreça- i que mentre esperavem a que ens donessin taula, de sobte el vaig veure, assegut en una taula del menjador, acompanyat de la seva dona i dues parelles mes. Malgrat que el restaurant era excel·lent, se'm va passar la gana i, a risc de fer el més absolut dels ridículs, no vaig parar fins que li vaig fer una foto. (Malauradament, quan l'he provat de penjar aquí he vist que quedava molt fosca).

Com que no en vaig tenir prou, el següent dilluns vam anar al Carlyle Cafe a veure'l tocar en directe. Aquí en teniu la prova. Crec que vaig estar flotant durant tot el concert. Més enllà de la seva qualitat com a músic -per a ell és un divertiment- la seva presència és poderosa. Sona extrany però per a mi és així.

JA HI HA TRIPARTIT

2006-11-06T20:48:00.001+01:00

Com que no em veig en cor d'escriure gaire coses, us remeto a altres persones que expressen el que jo sento:

Sebastià Alzamora i Xavier Bosch a l'Avui: http://www.avui.cat/avui/diari/docs/index4.htm
Salvador Sostres al seu bloc: http://www.salvadorsostres.com/
Victor Alexandre al seu bloc: http://www.victoralexandre.cat/

Acabo amb aquestes paraules esperançades de Sostres (que en altres temes no és cap referent...) i deixo de parlar de política, que no és l'objecte d'aquest bloc:

"No és veritat que Catalunya s'hagi acabat. Catalunya comença avui, i avui, com cada endemà de cada derrota, la nació torna a començar i som nosaltres com sempre, i només nosaltres, els que hem de seguir empenyent el somni fins que es faci realitat.
Mentre tu existeixis tot serà possible encara, i per tant, depèn només de tu.
(....)
No és que Catalunya hagi de pretendre l'excel·lència: és que la necessita, és que no pot permetre's la mediocritat. I allà on tu vagis Catalunya vindrà amb tu, i allà on tu siguis brillant Catalunya brillarà, i allà on tu siguis el millor Catalunya serà la millor, perquè Pau Casals no entrà a Nacions Unides per ser català sinó per ser el millor, i com que era el millor va poder explicar què era Catalunya i tothom se'l va creure. "

Discurs del mestre Pau Casals a l'ONU: http://www.youtube.com/watch?v=gcbc-EA6O5s

PETITES COSES QUE EM FAN FELIÇ (I)

2006-10-30T21:30:00.001+01:00

Paul Simon, Caetano Veloso, Lluís Llach, Bruce Springsteen, els Beatles, Bach, Tom Waits, ....heus aquí músiques que em fan sommiar i pensar que l'ésser humà és realment extraordinari i capaç d'expressar emocions de la forma més increible.

L'ART, en majúscules. Obres mestres que et trasporten a indrets llunyans, inaccessibles, a èpoques remotes a les que mai t'hi podràs acostar, a l'interior de la ment i l'esperit d'artistes turmentats per les seves passions o enamorats de la vida, que necessiten expressar i mostrar com se senten...

Modigliani, Van Gogh, Monet, Whistler, Picasso, Pollock, Delaunay, Serra, Klein... i tants i tantes altres han transformat la meva vida i la meva manera de veure el món.

Vull pensar que a través dels seus ulls i de com ells interpreten el (seu) món a mi se m'ha obert un finestra nova, immensa, que em permet descobrir emocions que desconeixia de mi mateixa.

MAS PRESIDENT

2006-10-30T18:28:00.001+01:00

Avui és l'ultim dia de campanya electoral per a les eleccions al Parlament de Catalunya.
Demà, jornada de reflexió.
Dimecres, eleccions.

Per sort o per desgràcia, l'Artur Mas és l'unic candidat amb cara i ulls per a ser president de Catalunya.
Espero que guanyi i que pugui governar.
I que administri la confiança dels ciutadans correctament, fent un govern seriós, amb persones capacitades i de prestigi, no necessàriament del partit, que ens retorni als catalans l'orgull envers les nostres institucions i el nostre país.
Espero massa? segur que no. He mirat de convèncer els indecisos amb la convicció que no els decebrem. Ara ens toca demostrar-ho.

Si dimecres el poble de Catalunya ens fa confiança arribarà l'hora de fer realitat l'slògan: "Estimar Catalunya, governar bé".
Fàcil de dir, més difícil de fer....

http://www.ciu.info/microsite.php?ms_ID=7

EL GRIPAU BLAU

2006-10-13T17:51:00.001+02:00

Vaig conèixer un gripau blau
un gripau blau babau,
que es creia ser, però de veritat,
res més que un príncep encantat.

No es movia el gripau blau
el gripau blau babau,
i es creia ric i tan bonic
que no volia cap amic.

Es pensava el gripau blau
el gripau blau babau,
que era el seu cau, com un palau,
mireu si n'era de babau.

Ja fa dies que el gripau blau
el gripau blau babau,
de creure's tan tan important,
a poc a poc s'ha anat inflant.

Molt em temo que el gripau blau
el gripau blau babau,
d'inflar-se tant, li pot passar
que faci un pet com una gla.

Vaig conèixer un gripau blau
un gripau blau babau,
que es creia ser, però de veritat,
res més que un príncep encantat.

res més que un príncep encantat,
res més que un príncep encantat.

Qui ho havia de dir, que una cançó de la meva infantesa remota, cantada per en Xesco Boix i el grup Ara va de bò, acabaria donant nom al meu blog….

Per a més informació sobre en Xesco Boix... http://www.tv3.cat/noms/boix/home.htm

JO, UN BLOG?

2006-10-01T10:35:00.002+02:00

Això de fer un blog és una mica estrany.
No sé per què el faig.
El Manel hi insisteix des de fa temps, però no sé ben per per què, potser es pensa que el llegirà molta gent i em puc fer milionària. :-)

D'entrada és com escriure un diari, cosa que, d'altra banda, no he fet mai, així que és una mica un experiment.

De fet, és cert que tinc moltíssima informació (sobretot de viatges) que m'agrada compartir o sigui que potser aquesta pot ser una bona excusa per començar.
També pot ser que m'obligui a repassar i recopilar tot el que m'agrada sobre art, música, cinema, literatura...

De moment no ho diré a ningú que el faig.
Si algú el troba, endavant! :-)

Aquesta imatge pertany a un racó de Londres, la meva ciutat preferida. Bonic, oi?