Els museus públics de Londres tenen una gran virtut comparats amb molts de la resta del món. Són gratuïts.
Algú podria pensar que això els resta prestigi o que la gent no els valorarà prou, però passa exactament el contrari: són els més visitats. Sobretot la Tate Modern, un dels meus preferits.
L’edifici en ell mateix ja és imponent i quan t'hi acostes et fa l’efecte d’estar entrant a un lloc sagrat o mític, com les grans catedrals o les piràmides.
Es tracta d’una antiga fàbrica de turbines reformada per Herzog i de Meuron, dos arquitectes suïssos autors també d’altres edificis com el Museu de Young a San Francisco, l’edifici Fòrum a Barcelona, la botiga de Prada a Tokio o les bodegues Dominus a Napa Valley. L’any 2001, Jaques Herzog i Pierre de Meuron van ser guardonats amb el Pritzker Prize, l’anomenat Nobel d’arquitectura. I és que només per la Tate ja se’l mereixien.
Però el que hi trobes a dins és encara millor. Obres mestres que pots anar a visitar simplement perquè et ve de gust. Pots estar-t’hi només una estona, sortir, tornar l’endemà..., sense la pressió d’haver de planificar i allargar la visita per a que et compensi l’entrada que has pagat.
Aquí, les dues fundacions de les grans caixes (de Catalunya i de Pensions) han seguit aquest model i tenen museus fantàstics, sobretot CaixaFòrum, on ni tan sols has de saber què hi fan per anar-hi, i, si hi vas fora d’hores, no hi trobes cua.
Darrerament he estat a les dues, a la Pedrera per veure les imatges de l’exposició que l'any 1960 la Sala Gaspar de Barcelona organitzà de l'obra de Picasso.
A CaixaFòum vam entrar un diumenge a última hora a “el món d’Anglada-Camarassa”. Definitivament, un pintor que no m’emociona.
Som a l'any 4 després de Pujolòrix.
