Caetano Veloso va captivar a Cap Roig amb la seva guitarra nua i la seva proximitat, casant Tropicalia i bossa nova i Jobim amb Trenet

JORDI BIANCIOTTO
CALELLA DE PALAFRUGELL

Caetano Veloso ha estat tropicalista, avantguardista i home de manifestos desafiadors. Tot, per acabar tornant, cada vegada amb més freqüència, a la pila baptismal: cançons a veu i guitarra, homenatges a la bossa nova i a la samba, i als gurus que el van precedir, com Joao Gilberto i Ary Barroso. Cants còmplices i sofisticats que, dimarts, van abraçar la nit de Cap Roig en una exhibició de màgia de proximitat.
Veloso té debilitat per l'Empordà des que va passar l'estiu del 1971 a l'Escala, atret pel cineasta Glauber Rocha. En aquella època, ell exercia de trist exiliat polític a Londres. Ara, Tropicalia inspira homenatges solemnes a la capital britànica, el règim militar brasiler és una fumera diluïda en la història i Veloso, a punt de fer 66 anys (el 7 d'agost), passeja per elegants festivals europeus amb les seves ulleres graduades i un estatus de trobador selecte.
Com a Peralada (2006) i en el mateix Cap Roig (2003), va mostrar els seus perfils més delicats amb gestos còmplices d'anada i tornada: va obrir amb Minha voz, minha vida, i la segona cançó va ser Desde que o samba é samba, una peça pròpia que Joao Gilberto va fer seva en el seu últim disc. L'embruix anava calant mentre se succeïen Vocˆ é linda, Menino do Rio, Trilhos urbanos... Gestos fadistes brasileñizats (Confesso), homenatges als grans, de Barroso (Faixa de cetim) a la parella Jobim-De Moraes (Eu sei que vou te amar), i incursions en altres llengües: castellà en l'ovacionada Cucurrucucú paloma i francès a La mer, de Charles Trenet.
Va fer broma amb l'autoria aliena d'aquestes cançons i va apuntar, orgullós, que Qualquer cosa és seva i només seva. "És vella, però encara m'agrada", va assenyalar, tot i que, com gairebé tots els artistes, va reconèixer que se sent més estimulat per les noves. Com el cas de Por quem, una peça inèdita que va cantar amb veu en falset. Va deixar clara la seva filiació empordanesa
("aquesta és la meva terra a Espanya", va dir) i va plantejar un curiós símil: "Portugal és com Catalunya, però es va quedar allà com un país... ¡i, a més, va colonitzar el Brasil! ¡No s'entén!", va deixar anar rient.

TRANSGRESSOR
Bromes geopolítiques a part, la sobrietat es va imposar amb Sonhos i Sozinho, que van fer amistat amb Coraçao vagabundo (del primer disc, el 1967) i la guitarra dissonant de Terra. En temps afegit, O leaozinho, la veneçolana Tonada de luna llena (Simón Díaz) i una A cor amarela que va integrar estrofes d'Odara. Amb el públic dret i algunes carreres per donar la mà al trobador de Salvador de Bahia; un transgressor natural per a qui la sensibilitat extrema és l'última revolució.