I LEFT MY HEART IN SAN FRANCISCO (I)

Bé, això no és del tot veritat. Hi ha ciutats que encara m'agraden més.

Però San Francisco certament té encant.

Més enllà dels carrers empinats fins l'impossible, dels tramvies que li donen un aire pintoresc proper a Lisboa i del mite de la comunitat gay, s'amaga una ciutat amable, acollidora i molt verda...en tots els sentits.
És verda perquè té el parc creat per l'home més gran del món, el Golden Gate Park i múltiples places i petits parcs repartits per la ciutat, però també perquè el seu ajuntament va ser el primer dels Estats Units a estar a punt de ser governat pels Verds!

També és una ciutat increiblement fotogènica i protagonista d'incontables pel·lícules i sèries de Tv. Aquest estiu hi hem viscut dues setmanes i l'apartament on ens estàvem era al costat d'Alamo Square , escenari d'una sèrie infantil mítica de finals dels 80 Full House, que començava amb la imatge de les casetes victorianes que donen a la plaça...

Però si mai hi anés a viure, voldria fer-ho al barri de Pacific Heights, un barri encantador amb un carrer central, Filmore St (el de la foto) amb botigues de moda, llibreries amb encant i de vell, cafès amb caràcter i restaurants de moda. Un barri trendy amb un punt alternatiu on em sentia com a casa.


El parc del barri és Alta Plaza square, amb unes vistes excepcionals sobre el mar i sobre la ciutat, pistes de tennis públiques, zona tancada per gossos...I amb una zona de jocs infantils que és el somni de qualsevol nen o nena!

GARGALLO

Dissabte amb en Manel vam anar a visitar l'exposició de Gargallo a la Pedrera.
Aquest és Pablo Gargallo

Gargallo té la prodigiosa virtut de representar allò que desitja amb una simplicitat visual sorprenent, com en aquest retrat de Greta Garbo







I també de captar l'interior del personatge que representa, com en aquest cap de Picasso, on transmet aquell esperit burlesc i irònic que el caracteritzava.

Una exposició molt recomanable, gratuïta, que podeu visitar fins el 28 de gener.

WOODY

Avui he tingut un mal dia. Més aviat un mal migdia..
Res. No val la pena dedicar-hi gaire temps, però sembla mentida que la mediocritat i la insolència d'una persona amb qui has de treballar et pugui arribar a afectar tant com per a obligar-te a canviar de plans... Volia anar a Madrid a passar el cap de setmana i finalment ho he cancelat perquè se me n'han passat les ganes.

Per a compensar-ho, faré una cosa encara millor. Aniré al cinema a veure el meu amic Woody Allen. Sí, és el meu amic perquè amb ell he passat moltes estones fantàstiques, de felicitat absoluta. Pot semblar exagerat però des del dia que a un cine fòrum vaig veure Manhattan, la meva vida com a cinèfila va donar un tomb i sé que sempre és un valor segur anar-lo a veure, sigui al cinema o a un concert, per a que acabi passant una molt bona estona.

Potser hauria de reconèixer que tinc un punt de mitòmana... que amb en Woody Allen es dispara! :-)

No oblidaré mail el dia que amb en Manel vam anar a sopar a Le Cirque -un restaurant de Manhattan que ara és a una altra d'adreça- i que mentre esperavem a que ens donessin taula, de sobte el vaig veure, assegut en una taula del menjador, acompanyat de la seva dona i dues parelles mes. Malgrat que el restaurant era excel·lent, se'm va passar la gana i, a risc de fer el més absolut dels ridículs, no vaig parar fins que li vaig fer una foto. (Malauradament, quan l'he provat de penjar aquí he vist que quedava molt fosca).

Com que no en vaig tenir prou, el següent dilluns vam anar al Carlyle Cafe a veure'l tocar en directe. Aquí en teniu la prova. Crec que vaig estar flotant durant tot el concert. Més enllà de la seva qualitat com a músic -per a ell és un divertiment- la seva presència és poderosa. Sona extrany però per a mi és així.

JA HI HA TRIPARTIT

Com que no em veig en cor d'escriure gaire coses, us remeto a altres persones que expressen el que jo sento:

Sebastià Alzamora i Xavier Bosch a l'Avui: http://www.avui.cat/avui/diari/docs/index4.htm
Salvador Sostres al seu bloc: http://www.salvadorsostres.com/
Victor Alexandre al seu bloc: http://www.victoralexandre.cat/

Acabo amb aquestes paraules esperançades de Sostres (que en altres temes no és cap referent...) i deixo de parlar de política, que no és l'objecte d'aquest bloc:


"No és veritat que Catalunya s'hagi acabat. Catalunya comença avui, i avui, com cada endemà de cada derrota, la nació torna a començar i som nosaltres com sempre, i només nosaltres, els que hem de seguir empenyent el somni fins que es faci realitat.
Mentre tu existeixis tot serà possible encara, i per tant, depèn només de tu.
(....)
No és que Catalunya hagi de pretendre l'excel·lència: és que la necessita, és que no pot permetre's la mediocritat. I allà on tu vagis Catalunya vindrà amb tu, i allà on tu siguis brillant Catalunya brillarà, i allà on tu siguis el millor Catalunya serà la millor, perquè Pau Casals no entrà a Nacions Unides per ser català sinó per ser el millor, i com que era el millor va poder explicar què era Catalunya i tothom se'l va creure. "

Discurs del mestre Pau Casals a l'ONU: http://www.youtube.com/watch?v=gcbc-EA6O5s