Res. No val la pena dedicar-hi gaire temps, però sembla mentida que la mediocritat i la insolència d'una persona amb qui has de treballar et pugui arribar a afectar tant com per a obligar-te a canviar de plans... Volia anar a Madrid a passar el cap de setmana i finalment ho he cancelat perquè se me n'han passat les ganes.
Per a compensar-ho, faré una cosa encara millor. Aniré al cinema a veure el meu amic Woody Allen. Sí, és el meu amic perquè amb ell he passat moltes estones fantàstiques, de felicitat absoluta. Pot semblar exagerat però des del dia que a un cine fòrum vaig veure Manhattan, la meva vida com a cinèfila va donar un tomb i sé que sempre és un valor segur anar-lo a veure, sigui al cinema o a un concert, per a que acabi passant una molt bona estona.
Potser hauria de reconèixer que tinc un punt de mitòmana... que amb en Woody Allen es dispara! :-)
No oblidaré mail el dia que amb en Manel vam anar a sopar a Le Cirque -un restaurant de Manhattan que ara és a una altra d'adreça- i que mentre esperavem a que ens donessin taula, de sobte el vaig veure, assegut en una taula del menjador, acompanyat de la seva dona i dues parelles mes. Malgrat que el restaurant era excel·lent, se'm va passar la gana i, a risc de fer el més absolut dels ridículs, no vaig parar fins que li vaig fer una foto. (Malauradament, quan l'he provat de penjar aquí he vist que quedava molt fosca).
Com que no en vaig tenir prou, el següent dilluns vam anar al Carlyle Cafe a veure'l tocar en directe. Aquí en teniu la prova. Crec que vaig estar flotant durant tot el concert. Més enllà de la seva qualitat com a músic -per a ell és un divertiment- la seva presència és poderosa. Sona extrany però per a mi és així.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada