Wineopoly i el Falcon Crest santcugatenc

Avui, dia de Nadal, hem estat jugant al WINE-OPOLY, el Monopoly de tota la vida però comprant i venent vinyes i amb les cartes que fan referència a activitats relacionades amb el vi. El vaig comprar a una botiga-restaurant preciosa de Los Olivos on tenien tot el què un pugui imaginar relacionat amb el vi. A més, és l’escenari d’una de les millors escenes de la pel·lícula Sideways, quan en Miles, en Jack, la Maya i l’Stephanie gaudeixen d’un sopar regat amb fantàstics vins.

Ho hem passat de conya mentre ens menjàvem uns formatges amb vins del Priorat i Costers del Segre. La història era com Falcon Crest amb una mica de Dallas: la Núria era l’Angela Channing, el Manel en Jr. que ha decidit diversificar el negoci del petroli i està arrassant amb els vins. (Aquestes són les peces del joc. Bufones, oi?)

Jo era en Chase Gioberti, de manera que ben aviat m’he arruinat i he cedit les meves propietats al meu fill (en Xavi – Cole Gioberti ) abans que caiguéssin en mans de la terrible Núria Channing. L’Arnau era el Lorenzo Lamas, arruinat però sobrevivint…

(Aquí podeu veure el Falcon Crest santcugatenc en un moment gloriós ja fa uns anys....)

A hores d’ara, quan són les l’2.14h de la matinada estan tots ben torrats i encara no han acabat. L’Elena, que era la banca, s’ha estirat al sofà i ara ells s’autogestionen els calers. Sembla que ara el problema està entre la propietat de la Champagne, en mans del Manel i la de Bordeaux, en mans de la Núria.

Qui es quedi amb tot, guanyarà!

El tour de force és entre en Manel JR. i la Núria Channing: apassionant!

IT NEVER RAINS IN CALIFORNIA…

Crec que els catalans no ens estimem prou la nostra terra. Ho dic en sentit literal. No ens estimem prou la terra que trepitjem, el paisatge, els turons i la costa, el camp i els aiguamolls. És l’única explicació raonable a anys de destrosses reiterades que han aniquilat el que havia de ser un dels racons més bonics del món. Tant, que malgrat tot, encara avui ho és molt de bonic.

Els catalans no ens hem estimat gaire la nostra terra com tampoc no ens estimem gaire a nosaltres mateixos com a poble. Per això ens hem anat deixant trepitjar, segle rere segle, amb alguna que altra excepció. Fins arribar on som ara, trepitjadets com a formigues.

En canvi, quan viatges nord enllà veus que, com diria l'Espriu, la gent és neta, noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç! Bé, potser no tant, però Déu ni do. Com a mínim tenen més respecte per l’entorn i tenen cura de la terra on viuen i que els dóna de menjar.

Hi ha qui diu que Catalunya és la Califòrnia europea. També té paisatges semblants a la Toscana i una costa que recorda l’amalfitana. Podria ser tot això i més, però hauriem d’enderrocar molts blocs de pisos fet als 60 i als 70, molts polígons industrials fets sense cap criteri estètic a l’Empordà, molts hotels agressius amb el paisatge a la Costa Brava…
Durant el 2006 he estat a diversos llocs que m’han fet pensar en això. D’una banda, al gener vaig ser a Santa Bàrbara (a la foto), una ciutat del sud de Califòrnia, a una hora en cotxe al nord de Los Angeles, que s’ha fet coneguda arran de la pel·lícula Sideways (Entre copas).

(Santa Barbara)
Allà no tenen la nostra història i per tant no poden lluir riquesa arquitectònica ni el nostre bagatge cultural, més enllà de les missions fetes per jesuïtes i franciscans (molts d’ells catalans) el segle XVIII i algun que altre edifici colonial “espanyol”. En canvi, en els darrers anys han desenvolupat tota una indústria al voltant del vi i el menjar ecològic. Això els ha permès tenir una gran projecció internacional i atraure turisme de molta qualitat.
Amb en Manel també hem estat aquest estiu a les valls de Napa i Sonoma (a la foto) i fa unes setmanes a la Rioja (Espanya).

En tots tres llocs he tingut moments barrejats d'admiració, melanconia i enveja, en pensar què podríem arribar a fer nosaltres amb la nostra privilegiada terra si ens l'estiméssim una mica més i li treguéssim el partit que es mereix.

BON NADAL!

Des de Sant Cugat, us desitjo a tots i totes un molt bon Nadal en companyia de tota la gent que us estima i que us estimeu.

No us deixeu endur per l'ambient consumista i superficial que ens envolta i aprofiteu aquests dies per a reflexionar sobre tot el que ha passat durant el 2006 i el que volem millorar de cara al 2007.
Jo procuraré fer-ho...i complir com a mínim el 10% de tot el que em proposi fer! :-)

Una abraçada plena de bons desitjos!

iCATfm

Quan semblava que la música anglosaxona i espanyola més comercial era l'única que es podia escoltar a la ràdio va i descobreixo iCATfm. Sí, també hi ha RNE3 que posa música boníssima, però els seus locutors són taaan soporífers que més d'una vegada he estat a punt d'adormir-me al volant del cotxe escoltant-los.

Hi ha molta música més enllà dels "principals" de turno i es fa a Catalunya, a França, a Itàlia, al nord d'Europa, a l'Àfrica, a Turquia, a sudamèrica.... a tot arreu! i a iCATfm la posen. I no només la posen sino que a través de la seva web pots veure què estan tocant en aquest moment (ara estic escoltant Regina Spektor i abans Feist), què ha sonat fa una estona, pots ampliar la informació sobre cada disc, hi ha enllaços a les webs dels artistes...

Fa pocs dies vaig descobrir Rufus Wainwright, que ha participat al documental homenatge a Leonard Cohen: I'm Your Man i ha escrit cançons per a pel·lícules com Brokeback Mountain, I'm Sam o Moulin Rouge.

La veritat és que t'hi pots passar moltes hores escoltant iCATfm i explorant tot el què hi ha. A més, tenen tres canals més, només per internet: iCATjazz; musiCATles (músiques del món) i totCAT (24 hores de música en català).

L'HOME

Aquest post potser no desperta opinions unànims però confesso que l'escric sota els efectes hipnòtics de la nova pel·li del James Bond. Bé, la pel·li és el que menys importa. L'important és ELL. Daniel Craig.

D'acord, té una mica cara de matón (això és el que és, no?) i potser no té el charme del Pierce Brosnan... però ÉS L'HOME.

Dur i tendre alhora. Sexy i vulnerable com el que més...


La veritat és que el paper li han fet a mida per a transmetre tot això però ho aconsegueix del tot!


Bé, no vull dir res més per no posar en joc el meu matrimoni.
Aneu a veure Casino Royal i em dieu el què.

PS. un altre dia hauríem de parlar del Hugh Jackman a Scoop i de l'altre Hugh, el Laurie, però aquest blog podria acabar assemblant-se a la meva carpeta de cole de quan tenia 15 anys...;-)

DREXLER

No sé quants anys fa que em miro la cerimònia dels Oscar, desperta tota la nit, abans la matinada de dilluns a dimarts, ara la de diumenge a dilluns...

De petita somiava en guanyar-ne un... sí, a la millor actriu! Crec que havia fins i tot assajat el discurs i el què hi diria. Bé, la qüestió és que sempre soc fidel al show mitòman per excel·lència encara que any rere any va perdent qualitat, espontaneïtat, glamour.. i tot allò que el caracteritzava fa anys. Amb tanta restricció i puritanisme són ja molts pocs els moments veritablement emocionants i que et posen la pell de gallina.

Però fa dos anys es va produir un miracle i tots els espectadors vam ser testimonis d’un d’aquests instants insòlits. De fet, el moment es va produir, paradoxalment, com a resultat de la mediocritat dels propis responsables de la cerimònia (encara els haurem de donar les gràcies i tot!). És com amb les dictadures. En època de repressió els artistes treuen el millor d’ells mateixos i apareixen grans llibres, obres d’art, peces d’un humor infinit que s’escapa a la censura...

Bé, tornant on érem, els responsables de la 77ª edició de la Cerimònia dels Oscar, a l’hora d’interpretar les nominades a la millor cançó original per a pel·lícula, van creure que un cantant uruguaià que ells no coneixien no era prou bo per a interpretar el seu propi tema i van decidir que ho fessin Antonio Banderas (sic) i Santana a la guitarra.

La cançó va guanyar i el seu autor, Jorge Drexler, sí que va poder pujar a l’escenari a recollir el premi i el va agrair de la millor manera que sap: cantant. Cantant un paràgraf de la seva cançó, la mateixa que no li havien deixat cantar uns minuts abans per no ser prou conegut.

Bé, tot això ho explico perquè dijous passat vaig tenir l’oportunitat, gràcies al Pep T, d’anar a un concert del Drexler al Palau de la Música. Fantàstic. De veritat.

Ell és encantador, i té una veu que recorda una mica la de Caetano Velonso. Té també una carona trista que es transforma quan somriu, amb un somriure que enamora. I somriu molt, i és molt agradable amb el públic. Una passada de cantant i de concert.

Us deixo aquí un video amb una de les cançons que va cantar al Palau i una de les que més m'agraden: Mi guitarra y vos. L’actuació del video és a Montevideo, a casa seva, però per youtube corre una versió, mal enregistrada, al Canecâo de Rio. Havia de ser una passada!

Pels que encara sou verges de Drexler en directe, teniu l'oportunitat de veure'l a Sant Cugat el proper 2 de febrer al ta! No us el perdeu.