IT NEVER RAINS IN CALIFORNIA…

Crec que els catalans no ens estimem prou la nostra terra. Ho dic en sentit literal. No ens estimem prou la terra que trepitjem, el paisatge, els turons i la costa, el camp i els aiguamolls. És l’única explicació raonable a anys de destrosses reiterades que han aniquilat el que havia de ser un dels racons més bonics del món. Tant, que malgrat tot, encara avui ho és molt de bonic.

Els catalans no ens hem estimat gaire la nostra terra com tampoc no ens estimem gaire a nosaltres mateixos com a poble. Per això ens hem anat deixant trepitjar, segle rere segle, amb alguna que altra excepció. Fins arribar on som ara, trepitjadets com a formigues.

En canvi, quan viatges nord enllà veus que, com diria l'Espriu, la gent és neta, noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç! Bé, potser no tant, però Déu ni do. Com a mínim tenen més respecte per l’entorn i tenen cura de la terra on viuen i que els dóna de menjar.

Hi ha qui diu que Catalunya és la Califòrnia europea. També té paisatges semblants a la Toscana i una costa que recorda l’amalfitana. Podria ser tot això i més, però hauriem d’enderrocar molts blocs de pisos fet als 60 i als 70, molts polígons industrials fets sense cap criteri estètic a l’Empordà, molts hotels agressius amb el paisatge a la Costa Brava…
Durant el 2006 he estat a diversos llocs que m’han fet pensar en això. D’una banda, al gener vaig ser a Santa Bàrbara (a la foto), una ciutat del sud de Califòrnia, a una hora en cotxe al nord de Los Angeles, que s’ha fet coneguda arran de la pel·lícula Sideways (Entre copas).

(Santa Barbara)
Allà no tenen la nostra història i per tant no poden lluir riquesa arquitectònica ni el nostre bagatge cultural, més enllà de les missions fetes per jesuïtes i franciscans (molts d’ells catalans) el segle XVIII i algun que altre edifici colonial “espanyol”. En canvi, en els darrers anys han desenvolupat tota una indústria al voltant del vi i el menjar ecològic. Això els ha permès tenir una gran projecció internacional i atraure turisme de molta qualitat.
Amb en Manel també hem estat aquest estiu a les valls de Napa i Sonoma (a la foto) i fa unes setmanes a la Rioja (Espanya).

En tots tres llocs he tingut moments barrejats d'admiració, melanconia i enveja, en pensar què podríem arribar a fer nosaltres amb la nostra privilegiada terra si ens l'estiméssim una mica més i li treguéssim el partit que es mereix.