No sé què deuen fer les drogues, no n'he provat mai cap (he fumat algun porro sense empassar-me el fum o sigui que com si res...) però estic segura que la sensació no és massa diferent de la que em produeix a mi la música, i sobretot la música en directe (i si ho és, passo, ja us ho dic ara).
La tardor musical a Barcelona està sent particularment generosa en aquesta matèria i per tant, les possibilitats de col·locar-se músicalment són múltiples. En el meu cas, en els darrers dies he vist en Rufus Wainwright a l'Auditori, en Harry Connick Jr. al Palau de la Música i avui el gran Bebo Valdés a Sant Cugat. Un trio difícilment millorable.
El
Rufus va estar bé, en la seva línia histriònica, afectada i brillant. T'enamora o l'odies. I està clar que la lluïda representació de la comunicat gai de Barcelona forma part del primer grup i una servidora també. Vam sortir feliços i encantats del show, desitjant que torni ben aviat.
(veure crítica de El País, que comparteixo)
Pel que fa al meu adorat
Harry, s'ha presentat al concert guapo, elegant, amb vestit i sabata clàssica, com es feia abans.
Les dues primeres peces han confòs una mica l'audiència, dos temes instrumentals que no avisaven de cap a on aniria el concert. Ell estava seriós i distant, però en la tercera, una fantàstica versió de Hello Dolly, ha canviat del tot el to del concert i ha començat a demostrar les seves habilitats com a pianista davant d'un
Stenway & Sons i d'un vell piano de fusta amb so de cabaret dels anys 30. El so del vell piano interpretant
Ain't Misbehavin' ha estat espectacular! Després ha tocat alguns estàndars com
Basin Street Blues (al·lucinant!) o
Embraceable You on ja em queien les llàgrimes de l'emoció...
No sé, potser hi ha un punt de mitomania en la meva anàlisi (el Manel i jo vam ballar el seu
It had to be you quan vam obrir el ball del casament, i això marca) però la veritat és que m'he emocionat vàries vegades i he tingut la sensació d'estar veient un dels millors concerts de la meva vida. En Harry ha estat simpàtic, ha explicat anècdotes, ha ballat claqué sobre el piano (o ho semblava) i ha remenat el cul (en sentit literal) fent riure tothom, al so de
Bourbon Street Parade. Però el més important és que la qualitat del concert ha estat extraordinària, entre els músics de la banda hi havia una sincronització total, la seva veu arribava a tots els racons del Palau amb uns greus que posaven la pell de gallina i els solos del saxo tenor d'en Jerry Weldon i del trombó d'en Lucien Barbarin posaven el contrapunt perfecte a en Harry com a showman. Si torna, no us el deixeu perdre!
I del concert d'aquesta nit... què voleu que us en digui? No hi ha paraules. De fet, mai no hi ha prou paraules per a descriure les sensacions i vivències d'un bon concert, però especialment avui això és més veritat que mai.
Per a aproximar-vos una mica al que s'ha viscut avui a Sant Cugat us recomano un dels seus darrers directes enregistrats: Bebo Valdés y Javier Colina. Live at Village Vanguard. Avui no era un duet sino un quartet, però en Javier Colina també hi era i ha pogut demostrar que, a més de compenetrar-se fantàsticament bé amb el mestre, és un excel·lent contrabaixista, que fa parlar gairebé literalment al seu instrument (durant la interpretació de
Lágrimas Negras m'ha sembla sentir el Cigala a través del seu arc...).
Acabat el concert els hem anat a saludar i en Bebo ha estat tan simpàtic i carinyós com dalt l'escenari. Fins i tot ha semblat reconèixer el Manel (té 89 anys!) a qui ha confòs amb un tal Calabuig que havia estat el seu manàger durant la gravació i gira del disc Lágrimas Negras! Tota una experiència que esperem poder repetir ben aviat.
I l'experiència musical de la tardor no s'acaba aquí! Dimarts la Gal Costa al Palau, dissabte el Michel Camilo també a Sant Cugat.... (trobaré entrades també pel Sonny Rollins?)
Definitivament aquesta és la meva droga i no me'n vull desenganxar!
Ara fa aproximadament un any vaig anar al Palau de la Música sentir el concert de Jorge Drexler de presentació del seu treball "12 segundos de oscuridad". Hi vaig anar amb l'Eva, gràcies a les entrades que ens va proporcionar el Pep.
