BRASIL A BARCELONA

Cada vegada que un cantant brasiler - o una cantant- ve a Barcelona apareix, de sota les pedres, la comunitat brasilera local. Això es nota especialment per la manera com viuen els concerts, que fa evident que són allà. Els brasilers quan van a un concert, canten. Tan si se'ls ho demana com si no. I canten bé! Afinen, tenen ritme, se saben les cançons... totes les cançons!
Ho hem viscut repetides vegades en concerts de Caetano Veloso, de Maria Bethania , de Gilberto Gil, d'Adriana Calcanhoto, de Marisa Monte...

Escoltar un disc en directe de qualsevol d'ells posa la pell de gallina. Fa anys, estava remenant discos a l'FNAC i em va captivar la música que sonava de fons. Era el directe d'un músic brasiler que va resultar ser Djavan. Moltes cançons les coneixia però no les identificava amb cap artista concret. Djavan ao vivo és un gran disc que recull els seus millors èxits i té l'afegit de sentir de fons com el públic canta totes i cadascuna de les cançons.

Quan venen al Palau o a l'Auditori això passa en menor mesura perquè no tothom és de Brasil. Però els que ho són es fan notar i, xiuxejant, sense molestar el so principal de la veu de l'artista, canten espontàniament o responen a la crida del cantant quan els ho demana.

Aquí això ja posa la pell de gallina, però si ho experimentes allà, és espectacular. Quan el Manel treballava a Rio vam anar al temple de la Música Popular Brasilera (MPB), el Canecâo, a veure una cantant per a mi desconeguda, la Cássia Eller (buscant-la a Google m'acabo d'assebentar que va morir el 2001, mesos després que la veiéssim!). Bé, salvant les distàncies, i en versió brasilera , era una mena de Luz Casal. Una veu molt personal i un domini brutal de l'escenari. El més sorprenent del concert va ser que, des de la primera cançó, el públic les va anar cantant totes!
Més endavant, el Manel va anar a un concert del Caetano i diu que encara va ser millor. Està clar que en aquestes ocasions s'estableix un sintonia entre el cantant i el seu públic que fa que l'experiència sigui total!

Ahir, la Gina (era el seu cumple!) i jo vam anar al Palau a escoltar la magnífica veu de la Gal Costa, que actuava dins el Festival de Jazz de Barcelona. I va tornar a passar. Els brasilers, fidels als seus músics i més quan són lluny de casa i els agafa la saudade, van fer acte de presència i la van acompanyar, cançó rera cançó, mentre alguns catalans i catalanes ens hi afegiem quan podíem i en sabíem...