UN DIUMENGE TRANQUIL

11.00h- L'Scott ens ha enviat un cotxe per anar a casa seva a New Jersey a fer el brunch.
Només està a mitja hora de Manhattan i el viatge ens ha permès veure les cases dels anomenats suburbis (pobles fora de l'illa) decorades per Nadal. Més enllà de la bandera americana, present tot l'any, moltes tenen un aspecte de pel·lícula: llumetes per tot arreu, finestres, teulades, arbres, tanques....(queda clar que els missatges de l'Al Gore segueixen sense fer forat entre els iankis), peres noels, trineus, nans...tota una empastifada que, encara que sembli mentida, en aquest entorn queda la mar de bé. L'Scott i la Tagi no en són l'excepció i casa seva és un bonic pastís de Nadal al més pur estil americà.
S'ha de dir que són i sempre ho han estat, molt carinyosos i hospitalaris. Tot el que mengem ha estat ciunat per ella i és realment deliciós: una mena de pastís de truita amb formatge fet al forn (espectacular!), salsitxes, carn, ous benedict, pastes dolces... tot plegat regat amb litres de suc de taronja amb xampany!
A l'esmorzar també hi havia un veí amic seu que és assessor polític dels republicans però que està convençut que la Hillary té possibilitats d'arribar a Presidenta. De fet, la família de l'Scott, sense estar massa implicada en política (com la majoria d'americans d'altra banda) sempre s'havia manifestat propera als republicans i en canvi aquesta vegada els he vist més interessats en una victòria demòcrata. Potser és senyal d'una tendència....

15.30h- Deixem New Jersey i donem una volta pel barri del nostre hotel, el Lincoln Center, el nou edifici de la Time Warner, el sud de Central Park...

A les 19.00h anem a veure The Drowsy Chapperone, un musical molt divertit protagonitzat pel pare de "Full House" (aquesta sèrie em persegueix!), Bob Saget, i el fiscal de "The Practice" (una sèrie maltractada per canal+) en un nou i sorprenent registre interpretatiu.
Bob Saget fa 20 anys:








Bob Saget ara :

Pels amants dels musicals, The Drowsy Chaperone és una història entranyable, sobre un home sol que posa vells vinils al tocadiscs i recorda les representacions a les que va anar de jove.

En aquest cas, repassa un vell musical dels anys 20 que es va representant a l'escenari a mesura que ell el va recordant.

És com un monòleg amb flash-backs, molt ben escrit i dirigit, que va guanyar els principals Tonys (els oscars del teatre) l'any 2006.

RESUM DEL DIA D'AHIR

9.00h- Vam començar el dia esmorzant a Zabar's, excel·lent menjar a l'americana fora del circuit turístic, a l'Upper West Side, i molt bé de preu! Qui digui que els americans no saben menjar és que no ha estat mai en aquest temple de la gastronomia popular!

10h.- Zibetto: què no falti un bon espresso...malgrat Zabar's. Ah! i he lligat amb dos nois guapíssims, israelites, que estranyament no eren gais com la resta d'homes solters del planeta! Anima saber que encara s'està en el mercat! :-)

- Llibreria Rizzoli's: un petit oasi entre la 5ª i la 6ª on pots fugir del brugit de la ciutat i endinsar-te en un món de llibres per a grans i petits, en lleixes de fusta repartides en tres plantes on t'hi podries estar hores.

12.00h- hem quedat amb uns amics, en Corey i la Michelle, que vam conèixer durant el viatge de noces i amb els que ens hem anat veient durant tots aquests anys. Amb ells hem agafat el metro i hem anat cap al nou museu d'art contemporani del Lower East Side, el New Bowery Museum on també hem aprofitat per a fer un mos a la cafeteria. El museu ha estat una gran decepció: un edifici esplèndid (a la foto) però un contingut realment lamentable que dóna la raó a aquells que pensen que avui qualsevol cosa es considera art. Suposo que la història posarà a cadascú al seu lloc i que cap del "artistes" exposats aquests dies al Bowery seran recordats més enllà d'aquesta exposició. La sensació que et queda en sortir és que és una mena d'"operació forum" pensada per a recuperar un barri degradat que de cop apareix a totes els mapes.

- 15.ooh- Per a treure'ns el disgust hem caminat quatre carrers i ens hem endinsat al Soho, un barri que fa uns anys era bohemi i que ara és d'allò més trendy i està ple de magnífiques botigues. Allà hem visitat altra vegada, com si fos un museu més, la botiga de Prada, obra de l'arquitecte Rem Koolhaas, que encara que passin els anys segueix sorprenent per la seva originalitat i bellesa. També hem comprat coses que ens havia encarregat l'Elena a Fresh i Sabon i m'he emprovat uns faldilla divina a Sportmax que em guarden fins dilluns.

17.30h- afamats, hem dirigit les nostres passes al barri de moda, el Meatpacking District on hem pres un vinet francès i un de sudafricà a "Fig & Olive" abans d'anar a sopar a l'increïble Spice Market (teniem taula a les 18.30!) un restaurant de cuina asiàtica, espectacular, tant pel menjar com pel local.

22.00h- El Corey i la Michelle són uns marxosos i no tenen jet-lag de manera que després de sopar hem anat cap el nostre hotel on hi ha una bar només per VIPs o per guests, as us. Sembla que tot l'espai hàbil van decidir dedicar-lo al bar i el lobby tot esperant que els clients de l'hotel no notéssim com en són de petites les habitacions....

+
- 1 orfidal per matar els efectes del jet lag i al llit!

_______________________________________________
- matí: confesso que he estat mirant un canal de teleshopping des de les 7h mentre el Manel clapa....

Ara anirem cap a Clifton (New Jersey) a fer el brunch amb la família de l'Scott.

Segueix fent sol!

ESPRESSO, CENTRAL PARK, FIX PRICE LUNCH, MEATPACKING DISTRICT, ROCKETTES I PROPINA

Aquest títol podria ser el resum del nostre primer dia a NY. Entrem en detalls:

Confesso que soc una adicta al suplement de viatges del NY Times, que m'arriba cada dissabte a la bústia de l'e-mail. Quan tinc temps, sel·lecciono els articles que parlen de ciutats o de llocs on m'agradaria anar, els arxivo en carpetes de word i els recupero quan em fan falta.

(les fotos d'aquest post sí que són meves, les he fet amb la blackberry perquè ens hem deixat el cable de la càmera per a passar-les a l'ordinador)

Un dels articles que tenia arxivats parlava de llocs on trobar un bon espresso a la ciutat que no dorm mai. Doncs, bé, jo avui sí que m'adormia (per allò del jet lag) i aquesta era la recomanació que necessitava. Com tantes altres vegades, no m'ha falla i a Zibetto, 1385 Avenue of the Americas (entre la 55th i la 56th) he pres un dels millors capuccinos de la meva vida acompanyat d'un tall de pastís de xocolata exquisit. Us el recomano si mai hi aneu. Deixeu-vos estar d'Starbucks i similars i aneu a aquest mini local on t'has d'estar dret i potser has de fer cua darrera d'altres amants del bon cafè, però on tindreu una experiència cafetera difícil d'igualar.

Tot seguit, i aprofitant el sol esplèndid d'hivern que ens acompanyava, hem fet via cap a Central Park per on hem passejat fins el migdia, veient la gent patinar, les estatues de Hans Christian Andersen i de l'Alícia al país de les meravelles, el newiorquins fent footing o en bici, i un munt de gent passejant en les típiques carrosses o bé en una mena de bici-carros que també es veuen a Barcelona però que semblen importats de Beijin.

Per a dinar hem anat a West Village, tocant al Meatpacking District que, pels seguidors/es de Sex &the City és el barri on es trasllada la Samantha i pels no seguidors és l'antic barri d'escorxadors de la ciutat i actualment un dels que està més de moda gràcies a la transformació dels magatzems de carn en restaurants, immenses botigues de les millors marques o de roba alternativa, galeries d'art i lofts. El barri queda a tocar del riu Hudson i hem dinat a un dels molts restaurants d'un dels chefs més coneguts i valorats de la ciutat, Jean Georges Vongerichten. Concretament, hem menjat el menú de preu fix (24$) del Perry St. que no envejava en absolut cap carta de restaurant. Tot estava boníssim, el servei exquisit i les vistes a Jersey City imbatibles.

En acabar hem passejat una estona pel costat del riu i pel barri i hem admirat la seva esplèndida transformació. Aquí, els edificis nous de vidre i acer conviuen amb els magatzems atrotinats que allotgen botigues i restaurants de primera.

Patint perquè el trànsit era infernal i teniem por d'arribar tard hem pujat cap a Midtown per a veure les Rockettes. Fa uns anys, en la meva primera visita a la ciutat i concretament en el meu primer dia, ja vaig anar a veure aquest famós espectacle del Radio City Music Hall que aquest any compleix el seu 75è aniversari. No us en puc dir res perque vaig dormir tota l'estona, vull pensar que per efecte del jet-lag, però la veritat és que no tenia massa ganes de tornar-hi. El Manel i els seus pares sí i gràcies a ells avui he passat una estona increible amb el millor especacle de music-hall nadalenc que he vist mai (només he vist aquest! ;-)). Es tracta d'un show 100% americà, una mica kitsch, però realitzat a la perfecció. Hi ha de tot: una gran orquestra que repassa els standards nadalencs amb nous arranjaments, tecnologia 3D a les pantalles que fan de decorat que deixen el públic amb la boca oberta, coreografies que recorden les películes de l'Esther Williams (sense l'aigua), i el punt just (o no) d'ensucrament sobre la màgia del Nadal (versió: consumeix tant com puguis a la Gran Ciutat, hi trobaràs de tot).

El sopar ha estat el pitjor del dia (a banda que ha començat a plovisquejar), car i res de l'altre món. Eviteu, si podeu, el Bistrot DB. Molta aparença i molt poc fons, que ens ha portat a un debat sobre l'ús de la propina als Estats Units. Algun altre dia en parlaré, però és que ara em moro de son. Bona nit, que demà ens espera una dia intents amb el Corey i la Michelle que ens faran de guies per la seva al·lucinant ciutat!

UN VAIXELL A MANHATTAN

El nostre hotel és com un vaixell. Té de tot: escales mecàniques, un bar que està super de moda, un lobby espectacular, terrassa amb vistes, biblioteca... i unes habitacions amb bany tiput camarot, on pràcticament t'hi has de moure de costat, de tant petites i estretes com són! (aquesta de la foto no soc jo, l'he trobada a internet,però és que és exactament la nostra habitació!!!)

Ja se sap que el m2 a NY es cotitza com l'or però aquí potser ho han portat una mica al límit! Per dir-vos que la dutxa té una paret transparent amb una cortina per a augmentar-ne la sensació d'espai!!

Bé, soc una mica exagerada perquè s'hi està molt bé. El llit és molt còmode, l'habitació està molt neta i té, petitó, tot el que cal. L'hotel està molt ben situat (a Columbus Circle, al costat de Central Park) i el preu és força raonable, sobretot tenint en compte que s'acosta cap d'any.

Aquí en teniu dues imatges més, la primera del lobby super fashion i la segona del bar. Cal dir que la decoració és d'en Philippe Starck i que l'ambient que hi ha als vespres a l'hotel és digne del millor club de la ciutat!

FA SOL A NOVA YORK

Són les 9.30h del matí i fa un sol esplèndid!

Ara passejarem pel barri (som a un hotel a prop de Columbus Circle, amb una habitació de mida camarot de vaixell!! més tard us ho explicaré!) i esmorzarem.

Després continuo que el Manel m'apreta per marxar....

EL PLAER DE VIATJAR

Ara soc dalt un avió, camí de NY. No és la meva primera vegada a la ciutat dels gratacels i, per poc que pugui, no serà l’última.
Amb tans de llocs que hi ha en el món per a visitar, aquests dies m’he sentit a dir que per què m’agrada tornar a aquells que ja conec. No ho sé, però sovint prefereixo revisitar ciutats que m’han agradat abans de descobrir-ne de noves.
Hi ha gent que no, que un cop han estat a un indret, l’esborren d’una mena de llista que tenen i ja no hi torrnen més, i així, van visitant llocs del món com qui va conquerint països al Risk.

A mi no m’agraden els viatges ràpids, on veus moltes coses però no hi pots aprofundir. M’agrada estar-me dies o hores al mateix lloc fins que tinc la sensació, encara que només sigui una mica, que conec aquell espai; que en certa manera en formo part.

Digueu-me sosa però prefereixo mil vegades més tornar a Londres per enèssima vegada, o a Paris, que fer un viatge de cap de setmana a Viena, posa per cas. I no és que no m’agradés anar a Viena en algun moment però sé que no hi aprofundiré, que no hi haurà res que m’hi faci tornar sovint i que per tant, serà només una creueta a la llisteta, que jo també tinc, de llocs on he estat i quedarà en el record… però no serà part de mi…

ONCE O COM RECONCILIAR-SE AMB EL CINEMA MUSICAL...DIFERENT

Aquests dies no tinc massa temps per a escriure i tampoc no tinc gaire inspiració...

Però divendres passat, recomanada per la Silvi, vaig anar a veure al Verdi Park ONCE, una pel·lícula sense pretensions, petita, bonica, dolça i emocionant.

Si esteu cansats de superproduccions grandiloqüents, buides de contingut, plenes d'efectes especials i sense ànima, aquí en teniu una que no us deixarà indiferents i que us reconciliarà amb el bon cinema independent.

Ja em direu el què!

Ps: ah! i ja veureu com sortiu amb ganes de comprar-vos la banda sonora (que, per cert, em va regalar la Sílvia! merci guapa!)

VISCA POLÒNIA LLIURE

Falta el tros on es posen la barretina per allò que els han donat el premi "Al millor programa d'una tele local" sic!

DUATO A SANT CUGAT- ROUND SIX

Sis vegades són les que ha vingut fins ara la Compañia Nacional de Danza a Sant Cugat, i les sis vegades ha entusiasmat. També ens ha visitat la CND2, formada per ballarins més joves però també excel·lents.
Dissabte vam anar a veure el nou espectacle, que a més incorporava l'alicient de veure l'estrena absoluta de la nova coreografia de Duato. Déu ni do, molt dura i fosca, de llum i d'argument.

Aquest Nadal a Nova York tindré l'oportunitat d'anar a l'espectacle de Cap d'Any de l'Alvin Alley American Dance Theatre on Duato va ballar en la seva època americana.