Ahir vaig viure una de les millors, d'aquelles que gairebé et fan plorar de tan boniques que arriben a ser (d'acord, VAIG plorar!). En Manel i jo vam anar a sopar al restaurant Korfez, al costat asiàtic d'Istanbul.
I què té aquest lloc que el fa tan especial?
D'entrada, s'hi arriba en un petit vaixell del mateix restaurant que et recull al costat europeu, molt a prop de Rumeli Hisarı, un castell espectacular que a la nit s'il·lumina i es veu des de l'altra vora del Bòsfor. La travessa dura uns 10 minuts que nosaltres vam passar abraçats a la coberta, com si fossim la parella de Titànic (sona cursi però m'és igual!).
Ens van donar una taula a la terrassa situada sobre l'aigua, amb una estufa d'exterior perquè l'aire era fresquet. De fet, durant el sopar va ploure, però això encara va fer que l'ambient fos més encantador. La pluja, l'estret, els vaixells passant, el castell al fons, les llumetes dels cotxes passant per sobre l'altíssim pont que creua d'un continent a l'altre, l'espelma de la taula, la música de fons que, contràriament al què passa gairebé sempre, era fantàstica i al volum adequat, el servei... i el més important, la companyia i el menjar!!
Primer vam començar amb uns "meze" o entrants. Vam menjar una mena d'escuma d'esbergínia fumada deliciosa. El fumat era tan increible que encara ara em sembla tastar-lo si m'hi esforço! També uns calamars caramelitzats un pèl massa picants pel meu gust però que ens van fer agafar caloreta. El vi turc, d'Anatòlia, estava boníssim, molt afustat però fresc i perfecte amb els diferents plats.
El plat principal que vam menjar és l'especialitat de la casa: llobarro salvatge a la sal, cuinat en una mena de safata de coure. Al moment de servir-lo, ruixen el peix amb brandy i l'encenen i després trenquen la crosta amb una mena de martell.
El peix que surt de dins és el més melós, gustós, deliciós que es pot menjar. I per sobre l'amaneixen amb una mena de vinagreta de soja que fa que tot plegat faci plorar d'emoció (ja veieu que soc ploranera de mena...). És d'aquella mena de plats que no vols que s'acabin mai!
Després de sopar vam tornar amb el vaixell cap a Europa, sentint-nos com dues estrelles de cine navegant pel Bòsfor i allunyant-nos d'aquell indret màgic, com es devia sentir el malaurat John F. Kennedy Jr. sortint del Korfez amb la seva dona, quan van anar de viatge de noces a Istambul i van demanar pel restaurant més romàntic de la ciutat. Ara són morts, però de ben segur en aquells moments es van sentir la parella més viva i privilegiada de la terra, talment com ens sentiem nosaltres ahir... i avui... i demà...
Ja tenia raó aquell poeta otomà que va dir que sacrificaria tota Pèrsia per una sola pedra de la ciutat d'Istambul!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada