Des d'ahir al vespre som a Istambul, deu anys després de l'última vegada.
Istanbul té un significat especial en les nostres vides perquè aquí va començar una història d'amor que espero que no acabi mai.
El Manel hi va viure gairebé tres anys i la coneix bé, per això avui hem decidit anar sense un destí fix i deixar-nos portar pel que ens ha vingut més de gust a cada moment.
El dia s'ha aixecat magnífic, amb una temperatura gairebé estiuenca, i l'hem aprofitat per agafar el tramvia que travessa la ciutat i tota la zona més turística i hem arribat al port on un ferry ens ha deixat a un barri del sector asiàtic, d'allò més bufó, on el Manel no havia estat mai.
La mala notícia és que amb les presses de la sortida ens hem deixat la càmera i les fotos són de l'iPhone... que no és el mateix. És igual, així gaudim més del què veuen els nostres ulls i no estem tan pendents de trobar la foto perfecta.
El Nevid, un bon amic turc, s'ha encarregat de fer-nos les reserves per a sopar cada dia i així evitem els llocs turístics sense gràcia o els que estaven de moda fa deu anys i ja ni existeixen!
Tot i així, aquesta nit anem a un dels que es manté i amb el què el Manel sommia des que hem arribat, el Kösebasi (aquest teclat no té "s " trencades) una braseria excepcional. (ara, en buscar el link del restaurant he vist que en tenen un a Atenes i hem trucat l'Elena i el Xavi per a que el provin! El món és un mocador...)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada