dimarts, de desembre 26, 2006

Wineopoly i el Falcon Crest santcugatenc

Avui, dia de Nadal, hem estat jugant al WINE-OPOLY, el Monopoly de tota la vida però comprant i venent vinyes i amb les cartes que fan referència a activitats relacionades amb el vi. El vaig comprar a una botiga-restaurant preciosa de Los Olivos on tenien tot el què un pugui imaginar relacionat amb el vi. A més, és l’escenari d’una de les millors escenes de la pel·lícula Sideways, quan en Miles, en Jack, la Maya i l’Stephanie gaudeixen d’un sopar regat amb fantàstics vins.

Ho hem passat de conya mentre ens menjàvem uns formatges amb vins del Priorat i Costers del Segre. La història era com Falcon Crest amb una mica de Dallas: la Núria era l’Angela Channing, el Manel en Jr. que ha decidit diversificar el negoci del petroli i està arrassant amb els vins. (Aquestes són les peces del joc. Bufones, oi?)

Jo era en Chase Gioberti, de manera que ben aviat m’he arruinat i he cedit les meves propietats al meu fill (en Xavi – Cole Gioberti ) abans que caiguéssin en mans de la terrible Núria Channing. L’Arnau era el Lorenzo Lamas, arruinat però sobrevivint…

(Aquí podeu veure el Falcon Crest santcugatenc en un moment gloriós ja fa uns anys....)

A hores d’ara, quan són les l’2.14h de la matinada estan tots ben torrats i encara no han acabat. L’Elena, que era la banca, s’ha estirat al sofà i ara ells s’autogestionen els calers. Sembla que ara el problema està entre la propietat de la Champagne, en mans del Manel i la de Bordeaux, en mans de la Núria.

Qui es quedi amb tot, guanyarà!

El tour de force és entre en Manel JR. i la Núria Channing: apassionant!

IT NEVER RAINS IN CALIFORNIA…

Crec que els catalans no ens estimem prou la nostra terra. Ho dic en sentit literal. No ens estimem prou la terra que trepitjem, el paisatge, els turons i la costa, el camp i els aiguamolls. És l’única explicació raonable a anys de destrosses reiterades que han aniquilat el que havia de ser un dels racons més bonics del món. Tant, que malgrat tot, encara avui ho és molt de bonic.

Els catalans no ens hem estimat gaire la nostra terra com tampoc no ens estimem gaire a nosaltres mateixos com a poble. Per això ens hem anat deixant trepitjar, segle rere segle, amb alguna que altra excepció. Fins arribar on som ara, trepitjadets com a formigues.

En canvi, quan viatges nord enllà veus que, com diria l'Espriu, la gent és neta, noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç! Bé, potser no tant, però Déu ni do. Com a mínim tenen més respecte per l’entorn i tenen cura de la terra on viuen i que els dóna de menjar.

Hi ha qui diu que Catalunya és la Califòrnia europea. També té paisatges semblants a la Toscana i una costa que recorda l’amalfitana. Podria ser tot això i més, però hauriem d’enderrocar molts blocs de pisos fet als 60 i als 70, molts polígons industrials fets sense cap criteri estètic a l’Empordà, molts hotels agressius amb el paisatge a la Costa Brava…
Durant el 2006 he estat a diversos llocs que m’han fet pensar en això. D’una banda, al gener vaig ser a Santa Bàrbara (a la foto), una ciutat del sud de Califòrnia, a una hora en cotxe al nord de Los Angeles, que s’ha fet coneguda arran de la pel·lícula Sideways (Entre copas).

(Santa Barbara)
Allà no tenen la nostra història i per tant no poden lluir riquesa arquitectònica ni el nostre bagatge cultural, més enllà de les missions fetes per jesuïtes i franciscans (molts d’ells catalans) el segle XVIII i algun que altre edifici colonial “espanyol”. En canvi, en els darrers anys han desenvolupat tota una indústria al voltant del vi i el menjar ecològic. Això els ha permès tenir una gran projecció internacional i atraure turisme de molta qualitat.
Amb en Manel també hem estat aquest estiu a les valls de Napa i Sonoma (a la foto) i fa unes setmanes a la Rioja (Espanya).

En tots tres llocs he tingut moments barrejats d'admiració, melanconia i enveja, en pensar què podríem arribar a fer nosaltres amb la nostra privilegiada terra si ens l'estiméssim una mica més i li treguéssim el partit que es mereix.

dissabte, de desembre 23, 2006

BON NADAL!

Des de Sant Cugat, us desitjo a tots i totes un molt bon Nadal en companyia de tota la gent que us estima i que us estimeu.

No us deixeu endur per l'ambient consumista i superficial que ens envolta i aprofiteu aquests dies per a reflexionar sobre tot el que ha passat durant el 2006 i el que volem millorar de cara al 2007.
Jo procuraré fer-ho...i complir com a mínim el 10% de tot el que em proposi fer! :-)

Una abraçada plena de bons desitjos!

divendres, de desembre 08, 2006

iCATfm

Quan semblava que la música anglosaxona i espanyola més comercial era l'única que es podia escoltar a la ràdio va i descobreixo iCATfm. Sí, també hi ha RNE3 que posa música boníssima, però els seus locutors són taaan soporífers que més d'una vegada he estat a punt d'adormir-me al volant del cotxe escoltant-los.

Hi ha molta música més enllà dels "principals" de turno i es fa a Catalunya, a França, a Itàlia, al nord d'Europa, a l'Àfrica, a Turquia, a sudamèrica.... a tot arreu! i a iCATfm la posen. I no només la posen sino que a través de la seva web pots veure què estan tocant en aquest moment (ara estic escoltant Regina Spektor i abans Feist), què ha sonat fa una estona, pots ampliar la informació sobre cada disc, hi ha enllaços a les webs dels artistes...

Fa pocs dies vaig descobrir Rufus Wainwright, que ha participat al documental homenatge a Leonard Cohen: I'm Your Man i ha escrit cançons per a pel·lícules com Brokeback Mountain, I'm Sam o Moulin Rouge.

La veritat és que t'hi pots passar moltes hores escoltant iCATfm i explorant tot el què hi ha. A més, tenen tres canals més, només per internet: iCATjazz; musiCATles (músiques del món) i totCAT (24 hores de música en català).

dijous, de desembre 07, 2006

L'HOME

Aquest post potser no desperta opinions unànims però confesso que l'escric sota els efectes hipnòtics de la nova pel·li del James Bond. Bé, la pel·li és el que menys importa. L'important és ELL. Daniel Craig.

D'acord, té una mica cara de matón (això és el que és, no?) i potser no té el charme del Pierce Brosnan... però ÉS L'HOME.

Dur i tendre alhora. Sexy i vulnerable com el que més...


La veritat és que el paper li han fet a mida per a transmetre tot això però ho aconsegueix del tot!


Bé, no vull dir res més per no posar en joc el meu matrimoni.
Aneu a veure Casino Royal i em dieu el què.

PS. un altre dia hauríem de parlar del Hugh Jackman a Scoop i de l'altre Hugh, el Laurie, però aquest blog podria acabar assemblant-se a la meva carpeta de cole de quan tenia 15 anys...;-)

dilluns, de desembre 04, 2006

DREXLER

No sé quants anys fa que em miro la cerimònia dels Oscar, desperta tota la nit, abans la matinada de dilluns a dimarts, ara la de diumenge a dilluns...

De petita somiava en guanyar-ne un... sí, a la millor actriu! Crec que havia fins i tot assajat el discurs i el què hi diria. Bé, la qüestió és que sempre soc fidel al show mitòman per excel·lència encara que any rere any va perdent qualitat, espontaneïtat, glamour.. i tot allò que el caracteritzava fa anys. Amb tanta restricció i puritanisme són ja molts pocs els moments veritablement emocionants i que et posen la pell de gallina.

Però fa dos anys es va produir un miracle i tots els espectadors vam ser testimonis d’un d’aquests instants insòlits. De fet, el moment es va produir, paradoxalment, com a resultat de la mediocritat dels propis responsables de la cerimònia (encara els haurem de donar les gràcies i tot!). És com amb les dictadures. En època de repressió els artistes treuen el millor d’ells mateixos i apareixen grans llibres, obres d’art, peces d’un humor infinit que s’escapa a la censura...

Bé, tornant on érem, els responsables de la 77ª edició de la Cerimònia dels Oscar, a l’hora d’interpretar les nominades a la millor cançó original per a pel·lícula, van creure que un cantant uruguaià que ells no coneixien no era prou bo per a interpretar el seu propi tema i van decidir que ho fessin Antonio Banderas (sic) i Santana a la guitarra.

La cançó va guanyar i el seu autor, Jorge Drexler, sí que va poder pujar a l’escenari a recollir el premi i el va agrair de la millor manera que sap: cantant. Cantant un paràgraf de la seva cançó, la mateixa que no li havien deixat cantar uns minuts abans per no ser prou conegut.

Bé, tot això ho explico perquè dijous passat vaig tenir l’oportunitat, gràcies al Pep T, d’anar a un concert del Drexler al Palau de la Música. Fantàstic. De veritat.

Ell és encantador, i té una veu que recorda una mica la de Caetano Velonso. Té també una carona trista que es transforma quan somriu, amb un somriure que enamora. I somriu molt, i és molt agradable amb el públic. Una passada de cantant i de concert.

Us deixo aquí un video amb una de les cançons que va cantar al Palau i una de les que més m'agraden: Mi guitarra y vos. L’actuació del video és a Montevideo, a casa seva, però per youtube corre una versió, mal enregistrada, al Canecâo de Rio. Havia de ser una passada!

Pels que encara sou verges de Drexler en directe, teniu l'oportunitat de veure'l a Sant Cugat el proper 2 de febrer al ta! No us el perdeu.

dimarts, de novembre 14, 2006

I LEFT MY HEART IN SAN FRANCISCO (I)

Bé, això no és del tot veritat. Hi ha ciutats que encara m'agraden més.

Però San Francisco certament té encant.

Més enllà dels carrers empinats fins l'impossible, dels tramvies que li donen un aire pintoresc proper a Lisboa i del mite de la comunitat gay, s'amaga una ciutat amable, acollidora i molt verda...en tots els sentits.
És verda perquè té el parc creat per l'home més gran del món, el Golden Gate Park i múltiples places i petits parcs repartits per la ciutat, però també perquè el seu ajuntament va ser el primer dels Estats Units a estar a punt de ser governat pels Verds!

També és una ciutat increiblement fotogènica i protagonista d'incontables pel·lícules i sèries de Tv. Aquest estiu hi hem viscut dues setmanes i l'apartament on ens estàvem era al costat d'Alamo Square , escenari d'una sèrie infantil mítica de finals dels 80 Full House, que començava amb la imatge de les casetes victorianes que donen a la plaça...

Però si mai hi anés a viure, voldria fer-ho al barri de Pacific Heights, un barri encantador amb un carrer central, Filmore St (el de la foto) amb botigues de moda, llibreries amb encant i de vell, cafès amb caràcter i restaurants de moda. Un barri trendy amb un punt alternatiu on em sentia com a casa.


El parc del barri és Alta Plaza square, amb unes vistes excepcionals sobre el mar i sobre la ciutat, pistes de tennis públiques, zona tancada per gossos...I amb una zona de jocs infantils que és el somni de qualsevol nen o nena!

dilluns, de novembre 13, 2006

GARGALLO

Dissabte amb en Manel vam anar a visitar l'exposició de Gargallo a la Pedrera.
Aquest és Pablo Gargallo

Gargallo té la prodigiosa virtut de representar allò que desitja amb una simplicitat visual sorprenent, com en aquest retrat de Greta Garbo







I també de captar l'interior del personatge que representa, com en aquest cap de Picasso, on transmet aquell esperit burlesc i irònic que el caracteritzava.

Una exposició molt recomanable, gratuïta, que podeu visitar fins el 28 de gener.

divendres, de novembre 10, 2006

WOODY

Avui he tingut un mal dia. Més aviat un mal migdia..
Res. No val la pena dedicar-hi gaire temps, però sembla mentida que la mediocritat i la insolència d'una persona amb qui has de treballar et pugui arribar a afectar tant com per a obligar-te a canviar de plans... Volia anar a Madrid a passar el cap de setmana i finalment ho he cancelat perquè se me n'han passat les ganes.

Per a compensar-ho, faré una cosa encara millor. Aniré al cinema a veure el meu amic Woody Allen. Sí, és el meu amic perquè amb ell he passat moltes estones fantàstiques, de felicitat absoluta. Pot semblar exagerat però des del dia que a un cine fòrum vaig veure Manhattan, la meva vida com a cinèfila va donar un tomb i sé que sempre és un valor segur anar-lo a veure, sigui al cinema o a un concert, per a que acabi passant una molt bona estona.

Potser hauria de reconèixer que tinc un punt de mitòmana... que amb en Woody Allen es dispara! :-)

No oblidaré mail el dia que amb en Manel vam anar a sopar a Le Cirque -un restaurant de Manhattan que ara és a una altra d'adreça- i que mentre esperavem a que ens donessin taula, de sobte el vaig veure, assegut en una taula del menjador, acompanyat de la seva dona i dues parelles mes. Malgrat que el restaurant era excel·lent, se'm va passar la gana i, a risc de fer el més absolut dels ridículs, no vaig parar fins que li vaig fer una foto. (Malauradament, quan l'he provat de penjar aquí he vist que quedava molt fosca).


Com que no en vaig tenir prou, el següent dilluns vam anar al Carlyle Cafe a veure'l tocar en directe. Aquí en teniu la prova. Crec que vaig estar flotant durant tot el concert. Més enllà de la seva qualitat com a músic -per a ell és un divertiment- la seva presència és poderosa. Sona extrany però per a mi és així.

dilluns, de novembre 06, 2006

JA HI HA TRIPARTIT

Com que no em veig en cor d'escriure gaire coses, us remeto a altres persones que expressen el que jo sento:

Sebastià Alzamora i Xavier Bosch a l'Avui: http://www.avui.cat/avui/diari/docs/index4.htm
Salvador Sostres al seu bloc: http://www.salvadorsostres.com/
Victor Alexandre al seu bloc: http://www.victoralexandre.cat/

Acabo amb aquestes paraules esperançades de Sostres (que en altres temes no és cap referent...) i deixo de parlar de política, que no és l'objecte d'aquest bloc:


"No és veritat que Catalunya s'hagi acabat. Catalunya comença avui, i avui, com cada endemà de cada derrota, la nació torna a començar i som nosaltres com sempre, i només nosaltres, els que hem de seguir empenyent el somni fins que es faci realitat.
Mentre tu existeixis tot serà possible encara, i per tant, depèn només de tu.
(....)
No és que Catalunya hagi de pretendre l'excel·lència: és que la necessita, és que no pot permetre's la mediocritat. I allà on tu vagis Catalunya vindrà amb tu, i allà on tu siguis brillant Catalunya brillarà, i allà on tu siguis el millor Catalunya serà la millor, perquè Pau Casals no entrà a Nacions Unides per ser català sinó per ser el millor, i com que era el millor va poder explicar què era Catalunya i tothom se'l va creure. "

Discurs del mestre Pau Casals a l'ONU: http://www.youtube.com/watch?v=gcbc-EA6O5s

dilluns, d’octubre 30, 2006

PETITES COSES QUE EM FAN FELIÇ (I)

Paul Simon, Caetano Veloso, Lluís Llach, Bruce Springsteen, els Beatles, Bach, Tom Waits, ....heus aquí músiques que em fan sommiar i pensar que l'ésser humà és realment extraordinari i capaç d'expressar emocions de la forma més increible.

L'ART, en majúscules. Obres mestres que et trasporten a indrets llunyans, inaccessibles, a èpoques remotes a les que mai t'hi podràs acostar, a l'interior de la ment i l'esperit d'artistes turmentats per les seves passions o enamorats de la vida, que necessiten expressar i mostrar com se senten...

Modigliani, Van Gogh, Monet, Whistler, Picasso, Pollock, Delaunay, Serra, Klein... i tants i tantes altres han transformat la meva vida i la meva manera de veure el món.


Vull pensar que a través dels seus ulls i de com ells interpreten el (seu) món a mi se m'ha obert un finestra nova, immensa, que em permet descobrir emocions que desconeixia de mi mateixa.

MAS PRESIDENT

Avui és l'ultim dia de campanya electoral per a les eleccions al Parlament de Catalunya.
Demà, jornada de reflexió.
Dimecres, eleccions.

Per sort o per desgràcia, l'Artur Mas és l'unic candidat amb cara i ulls per a ser president de Catalunya.
Espero que guanyi i que pugui governar.
I que administri la confiança dels ciutadans correctament, fent un govern seriós, amb persones capacitades i de prestigi, no necessàriament del partit, que ens retorni als catalans l'orgull envers les nostres institucions i el nostre país.
Espero massa? segur que no. He mirat de convèncer els indecisos amb la convicció que no els decebrem. Ara ens toca demostrar-ho.

Si dimecres el poble de Catalunya ens fa confiança arribarà l'hora de fer realitat l'slògan: "Estimar Catalunya, governar bé".
Fàcil de dir, més difícil de fer....

http://www.ciu.info/microsite.php?ms_ID=7

divendres, d’octubre 13, 2006

EL GRIPAU BLAU


Vaig conèixer un gripau blau
un gripau blau babau,
que es creia ser, però de veritat,
res més que un príncep encantat.

No es movia el gripau blau
el gripau blau babau,
i es creia ric i tan bonic
que no volia cap amic.

Es pensava el gripau blau
el gripau blau babau,
que era el seu cau, com un palau,
mireu si n'era de babau.

Ja fa dies que el gripau blau
el gripau blau babau,
de creure's tan tan important,
a poc a poc s'ha anat inflant.

Molt em temo que el gripau blau
el gripau blau babau,
d'inflar-se tant, li pot passar
que faci un pet com una gla.

Vaig conèixer un gripau blau
un gripau blau babau,
que es creia ser, però de veritat,
res més que un príncep encantat.

res més que un príncep encantat,
res més que un príncep encantat.


Qui ho havia de dir, que una cançó de la meva infantesa remota, cantada per en Xesco Boix i el grup Ara va de bò, acabaria donant nom al meu blog….

Per a més informació sobre en Xesco Boix... http://www.tv3.cat/noms/boix/home.htm

diumenge, d’octubre 01, 2006

JO, UN BLOG?


Això de fer un blog és una mica estrany.

No sé per què el faig.

El Manel hi insisteix des de fa temps, però no sé ben per per què, potser es pensa que el llegirà molta gent i em puc fer milionària. :-)


D'entrada és com escriure un diari, cosa que, d'altra banda, no he fet mai, així que és una mica un experiment.


De fet, és cert que tinc moltíssima informació (sobretot de viatges) que m'agrada compartir o sigui que potser aquesta pot ser una bona excusa per començar.
També pot ser que m'obligui a repassar i recopilar tot el que m'agrada sobre art, música, cinema, literatura...


De moment no ho diré a ningú que el faig.

Si algú el troba, endavant! :-)




Aquesta imatge pertany a un racó de Londres, la meva ciutat preferida. Bonic, oi?

dijous, de setembre 28, 2006

Molt he estimat i molt estimo encara.
Ho dic content i fins un poc sorprès
de tant d’amor que tot ho clarifica.

Molt he estimat i estimaré molt més
sense cap llei de mirament ni traves
que m’escatimin el fondo plaer
que molta gent dirà incomprensible.

Ho dic content: molt he estimat i molt
he d’estimar. Vull que tothom ho sàpiga.

Des de l’altura clara d’aquest cos
que em fa de tornaveu o de resposta
quan el desig reclama plenituds,
des de la intensitat d’una mirada
o bé des de l’escuma d’un sol bes
proclamo el meu amor: el legitimo.

Aquest poema forma part del llibre Estimada Marta de Miquel Martí i Pol.
El vàrem escollir per a convidar la família i amics al nostre casament, el 16 de setembre de 2000 i des d'aleshores ha format part de la meva vida.