UN DIUMENGE TRANQUIL

11.00h- L'Scott ens ha enviat un cotxe per anar a casa seva a New Jersey a fer el brunch.
Només està a mitja hora de Manhattan i el viatge ens ha permès veure les cases dels anomenats suburbis (pobles fora de l'illa) decorades per Nadal. Més enllà de la bandera americana, present tot l'any, moltes tenen un aspecte de pel·lícula: llumetes per tot arreu, finestres, teulades, arbres, tanques....(queda clar que els missatges de l'Al Gore segueixen sense fer forat entre els iankis), peres noels, trineus, nans...tota una empastifada que, encara que sembli mentida, en aquest entorn queda la mar de bé. L'Scott i la Tagi no en són l'excepció i casa seva és un bonic pastís de Nadal al més pur estil americà.
S'ha de dir que són i sempre ho han estat, molt carinyosos i hospitalaris. Tot el que mengem ha estat ciunat per ella i és realment deliciós: una mena de pastís de truita amb formatge fet al forn (espectacular!), salsitxes, carn, ous benedict, pastes dolces... tot plegat regat amb litres de suc de taronja amb xampany!
A l'esmorzar també hi havia un veí amic seu que és assessor polític dels republicans però que està convençut que la Hillary té possibilitats d'arribar a Presidenta. De fet, la família de l'Scott, sense estar massa implicada en política (com la majoria d'americans d'altra banda) sempre s'havia manifestat propera als republicans i en canvi aquesta vegada els he vist més interessats en una victòria demòcrata. Potser és senyal d'una tendència....

15.30h- Deixem New Jersey i donem una volta pel barri del nostre hotel, el Lincoln Center, el nou edifici de la Time Warner, el sud de Central Park...

A les 19.00h anem a veure The Drowsy Chapperone, un musical molt divertit protagonitzat pel pare de "Full House" (aquesta sèrie em persegueix!), Bob Saget, i el fiscal de "The Practice" (una sèrie maltractada per canal+) en un nou i sorprenent registre interpretatiu.
Bob Saget fa 20 anys:








Bob Saget ara :

Pels amants dels musicals, The Drowsy Chaperone és una història entranyable, sobre un home sol que posa vells vinils al tocadiscs i recorda les representacions a les que va anar de jove.

En aquest cas, repassa un vell musical dels anys 20 que es va representant a l'escenari a mesura que ell el va recordant.

És com un monòleg amb flash-backs, molt ben escrit i dirigit, que va guanyar els principals Tonys (els oscars del teatre) l'any 2006.

RESUM DEL DIA D'AHIR

9.00h- Vam començar el dia esmorzant a Zabar's, excel·lent menjar a l'americana fora del circuit turístic, a l'Upper West Side, i molt bé de preu! Qui digui que els americans no saben menjar és que no ha estat mai en aquest temple de la gastronomia popular!

10h.- Zibetto: què no falti un bon espresso...malgrat Zabar's. Ah! i he lligat amb dos nois guapíssims, israelites, que estranyament no eren gais com la resta d'homes solters del planeta! Anima saber que encara s'està en el mercat! :-)

- Llibreria Rizzoli's: un petit oasi entre la 5ª i la 6ª on pots fugir del brugit de la ciutat i endinsar-te en un món de llibres per a grans i petits, en lleixes de fusta repartides en tres plantes on t'hi podries estar hores.

12.00h- hem quedat amb uns amics, en Corey i la Michelle, que vam conèixer durant el viatge de noces i amb els que ens hem anat veient durant tots aquests anys. Amb ells hem agafat el metro i hem anat cap al nou museu d'art contemporani del Lower East Side, el New Bowery Museum on també hem aprofitat per a fer un mos a la cafeteria. El museu ha estat una gran decepció: un edifici esplèndid (a la foto) però un contingut realment lamentable que dóna la raó a aquells que pensen que avui qualsevol cosa es considera art. Suposo que la història posarà a cadascú al seu lloc i que cap del "artistes" exposats aquests dies al Bowery seran recordats més enllà d'aquesta exposició. La sensació que et queda en sortir és que és una mena d'"operació forum" pensada per a recuperar un barri degradat que de cop apareix a totes els mapes.

- 15.ooh- Per a treure'ns el disgust hem caminat quatre carrers i ens hem endinsat al Soho, un barri que fa uns anys era bohemi i que ara és d'allò més trendy i està ple de magnífiques botigues. Allà hem visitat altra vegada, com si fos un museu més, la botiga de Prada, obra de l'arquitecte Rem Koolhaas, que encara que passin els anys segueix sorprenent per la seva originalitat i bellesa. També hem comprat coses que ens havia encarregat l'Elena a Fresh i Sabon i m'he emprovat uns faldilla divina a Sportmax que em guarden fins dilluns.

17.30h- afamats, hem dirigit les nostres passes al barri de moda, el Meatpacking District on hem pres un vinet francès i un de sudafricà a "Fig & Olive" abans d'anar a sopar a l'increïble Spice Market (teniem taula a les 18.30!) un restaurant de cuina asiàtica, espectacular, tant pel menjar com pel local.

22.00h- El Corey i la Michelle són uns marxosos i no tenen jet-lag de manera que després de sopar hem anat cap el nostre hotel on hi ha una bar només per VIPs o per guests, as us. Sembla que tot l'espai hàbil van decidir dedicar-lo al bar i el lobby tot esperant que els clients de l'hotel no notéssim com en són de petites les habitacions....

+
- 1 orfidal per matar els efectes del jet lag i al llit!

_______________________________________________
- matí: confesso que he estat mirant un canal de teleshopping des de les 7h mentre el Manel clapa....

Ara anirem cap a Clifton (New Jersey) a fer el brunch amb la família de l'Scott.

Segueix fent sol!

ESPRESSO, CENTRAL PARK, FIX PRICE LUNCH, MEATPACKING DISTRICT, ROCKETTES I PROPINA

Aquest títol podria ser el resum del nostre primer dia a NY. Entrem en detalls:

Confesso que soc una adicta al suplement de viatges del NY Times, que m'arriba cada dissabte a la bústia de l'e-mail. Quan tinc temps, sel·lecciono els articles que parlen de ciutats o de llocs on m'agradaria anar, els arxivo en carpetes de word i els recupero quan em fan falta.

(les fotos d'aquest post sí que són meves, les he fet amb la blackberry perquè ens hem deixat el cable de la càmera per a passar-les a l'ordinador)

Un dels articles que tenia arxivats parlava de llocs on trobar un bon espresso a la ciutat que no dorm mai. Doncs, bé, jo avui sí que m'adormia (per allò del jet lag) i aquesta era la recomanació que necessitava. Com tantes altres vegades, no m'ha falla i a Zibetto, 1385 Avenue of the Americas (entre la 55th i la 56th) he pres un dels millors capuccinos de la meva vida acompanyat d'un tall de pastís de xocolata exquisit. Us el recomano si mai hi aneu. Deixeu-vos estar d'Starbucks i similars i aneu a aquest mini local on t'has d'estar dret i potser has de fer cua darrera d'altres amants del bon cafè, però on tindreu una experiència cafetera difícil d'igualar.

Tot seguit, i aprofitant el sol esplèndid d'hivern que ens acompanyava, hem fet via cap a Central Park per on hem passejat fins el migdia, veient la gent patinar, les estatues de Hans Christian Andersen i de l'Alícia al país de les meravelles, el newiorquins fent footing o en bici, i un munt de gent passejant en les típiques carrosses o bé en una mena de bici-carros que també es veuen a Barcelona però que semblen importats de Beijin.

Per a dinar hem anat a West Village, tocant al Meatpacking District que, pels seguidors/es de Sex &the City és el barri on es trasllada la Samantha i pels no seguidors és l'antic barri d'escorxadors de la ciutat i actualment un dels que està més de moda gràcies a la transformació dels magatzems de carn en restaurants, immenses botigues de les millors marques o de roba alternativa, galeries d'art i lofts. El barri queda a tocar del riu Hudson i hem dinat a un dels molts restaurants d'un dels chefs més coneguts i valorats de la ciutat, Jean Georges Vongerichten. Concretament, hem menjat el menú de preu fix (24$) del Perry St. que no envejava en absolut cap carta de restaurant. Tot estava boníssim, el servei exquisit i les vistes a Jersey City imbatibles.

En acabar hem passejat una estona pel costat del riu i pel barri i hem admirat la seva esplèndida transformació. Aquí, els edificis nous de vidre i acer conviuen amb els magatzems atrotinats que allotgen botigues i restaurants de primera.

Patint perquè el trànsit era infernal i teniem por d'arribar tard hem pujat cap a Midtown per a veure les Rockettes. Fa uns anys, en la meva primera visita a la ciutat i concretament en el meu primer dia, ja vaig anar a veure aquest famós espectacle del Radio City Music Hall que aquest any compleix el seu 75è aniversari. No us en puc dir res perque vaig dormir tota l'estona, vull pensar que per efecte del jet-lag, però la veritat és que no tenia massa ganes de tornar-hi. El Manel i els seus pares sí i gràcies a ells avui he passat una estona increible amb el millor especacle de music-hall nadalenc que he vist mai (només he vist aquest! ;-)). Es tracta d'un show 100% americà, una mica kitsch, però realitzat a la perfecció. Hi ha de tot: una gran orquestra que repassa els standards nadalencs amb nous arranjaments, tecnologia 3D a les pantalles que fan de decorat que deixen el públic amb la boca oberta, coreografies que recorden les películes de l'Esther Williams (sense l'aigua), i el punt just (o no) d'ensucrament sobre la màgia del Nadal (versió: consumeix tant com puguis a la Gran Ciutat, hi trobaràs de tot).

El sopar ha estat el pitjor del dia (a banda que ha començat a plovisquejar), car i res de l'altre món. Eviteu, si podeu, el Bistrot DB. Molta aparença i molt poc fons, que ens ha portat a un debat sobre l'ús de la propina als Estats Units. Algun altre dia en parlaré, però és que ara em moro de son. Bona nit, que demà ens espera una dia intents amb el Corey i la Michelle que ens faran de guies per la seva al·lucinant ciutat!

UN VAIXELL A MANHATTAN

El nostre hotel és com un vaixell. Té de tot: escales mecàniques, un bar que està super de moda, un lobby espectacular, terrassa amb vistes, biblioteca... i unes habitacions amb bany tiput camarot, on pràcticament t'hi has de moure de costat, de tant petites i estretes com són! (aquesta de la foto no soc jo, l'he trobada a internet,però és que és exactament la nostra habitació!!!)

Ja se sap que el m2 a NY es cotitza com l'or però aquí potser ho han portat una mica al límit! Per dir-vos que la dutxa té una paret transparent amb una cortina per a augmentar-ne la sensació d'espai!!

Bé, soc una mica exagerada perquè s'hi està molt bé. El llit és molt còmode, l'habitació està molt neta i té, petitó, tot el que cal. L'hotel està molt ben situat (a Columbus Circle, al costat de Central Park) i el preu és força raonable, sobretot tenint en compte que s'acosta cap d'any.

Aquí en teniu dues imatges més, la primera del lobby super fashion i la segona del bar. Cal dir que la decoració és d'en Philippe Starck i que l'ambient que hi ha als vespres a l'hotel és digne del millor club de la ciutat!

FA SOL A NOVA YORK

Són les 9.30h del matí i fa un sol esplèndid!

Ara passejarem pel barri (som a un hotel a prop de Columbus Circle, amb una habitació de mida camarot de vaixell!! més tard us ho explicaré!) i esmorzarem.

Després continuo que el Manel m'apreta per marxar....

EL PLAER DE VIATJAR

Ara soc dalt un avió, camí de NY. No és la meva primera vegada a la ciutat dels gratacels i, per poc que pugui, no serà l’última.
Amb tans de llocs que hi ha en el món per a visitar, aquests dies m’he sentit a dir que per què m’agrada tornar a aquells que ja conec. No ho sé, però sovint prefereixo revisitar ciutats que m’han agradat abans de descobrir-ne de noves.
Hi ha gent que no, que un cop han estat a un indret, l’esborren d’una mena de llista que tenen i ja no hi torrnen més, i així, van visitant llocs del món com qui va conquerint països al Risk.

A mi no m’agraden els viatges ràpids, on veus moltes coses però no hi pots aprofundir. M’agrada estar-me dies o hores al mateix lloc fins que tinc la sensació, encara que només sigui una mica, que conec aquell espai; que en certa manera en formo part.

Digueu-me sosa però prefereixo mil vegades més tornar a Londres per enèssima vegada, o a Paris, que fer un viatge de cap de setmana a Viena, posa per cas. I no és que no m’agradés anar a Viena en algun moment però sé que no hi aprofundiré, que no hi haurà res que m’hi faci tornar sovint i que per tant, serà només una creueta a la llisteta, que jo també tinc, de llocs on he estat i quedarà en el record… però no serà part de mi…

ONCE O COM RECONCILIAR-SE AMB EL CINEMA MUSICAL...DIFERENT

Aquests dies no tinc massa temps per a escriure i tampoc no tinc gaire inspiració...

Però divendres passat, recomanada per la Silvi, vaig anar a veure al Verdi Park ONCE, una pel·lícula sense pretensions, petita, bonica, dolça i emocionant.

Si esteu cansats de superproduccions grandiloqüents, buides de contingut, plenes d'efectes especials i sense ànima, aquí en teniu una que no us deixarà indiferents i que us reconciliarà amb el bon cinema independent.

Ja em direu el què!

Ps: ah! i ja veureu com sortiu amb ganes de comprar-vos la banda sonora (que, per cert, em va regalar la Sílvia! merci guapa!)

VISCA POLÒNIA LLIURE

Falta el tros on es posen la barretina per allò que els han donat el premi "Al millor programa d'una tele local" sic!

DUATO A SANT CUGAT- ROUND SIX

Sis vegades són les que ha vingut fins ara la Compañia Nacional de Danza a Sant Cugat, i les sis vegades ha entusiasmat. També ens ha visitat la CND2, formada per ballarins més joves però també excel·lents.
Dissabte vam anar a veure el nou espectacle, que a més incorporava l'alicient de veure l'estrena absoluta de la nova coreografia de Duato. Déu ni do, molt dura i fosca, de llum i d'argument.

Aquest Nadal a Nova York tindré l'oportunitat d'anar a l'espectacle de Cap d'Any de l'Alvin Alley American Dance Theatre on Duato va ballar en la seva època americana.

DREXLER: EL NOU CAETANO?

Ara fa aproximadament un any vaig anar al Palau de la Música sentir el concert de Jorge Drexler de presentació del seu treball "12 segundos de oscuridad". Hi vaig anar amb l'Eva, gràcies a les entrades que ens va proporcionar el Pep.

Després, amb les nenes, el vam tornar a veure a l'estiu al Grec i divendres vaig anar-hi amb el Manel a Manresa. Aquest concert era una mica diferent perquè era acústic (només ell i la guitarra) i forma part d'una gira en ciutats "perifèriques" anomenada Cara B, que s'està gravant per a fer-ne un documental dirigit per en Manel Huerga.
Va ser un gran concert. Ell, com sempre, va estar molt simpàtic, xerraire i va introduir temes que fins ara no havia cantat en públic com ara Dance, del nou disc dels Marlango, o el Club Tonight dels Gossos, en català, potser per allò de que estavem a Manresa..

Jo vull dir-te que nena, quedem-nos en el Club Tonight, que et canto una cançó d'amor... Jo vull dir-te que nena, quedem-nos en el Club Tonight, que demà és Festa Major, per tu i per jo... Invertiré tota la pensió en un fons de benestar personal, me'n vull anar a fer-te una visita. El mar i el cel per fi, potser no lluny d'aquí, trobaré els amors perduts que han inspirat tantes cançons genials.

ENTREVISTA A L'ALCALDE

En aquest bloc procuro no parlar gaire de política, però crec que val la pena publicar aquesta
entrevista a l'alcalde de Sant Cugat, Lluís Recoder, que li va fer El Punt fa uns dies.

UNA HISTÒRIA ROMÀNTICA AMB FINAL...

feliç? .... de moment sí.

La història és la següent: un noi eixerit veu la noia dels seus somnis al metro de Nova York (igual que als anuncis preelectorals de TMB), no s'atreveix a dir-li res i quan arriba a casa obre una pàgina web amb el nom nygirlofmydreams on explica que acaba d'enamorar-se a primera vista, fa un dibuix seu i de la noia, el penja i demana la gent que l'ajudi a trobar-la.

Un amic de la noia passa per allà, reconeix la noia i li envia un e-mail que els permet posar-se en contacte.

Ara, l'autor d'aquesta romàntica iniciativa ens diu que, "en interès d'ells dos" i de la seva incipient relació, aquesta plana ja no s'actualitzarà més i els seus seguidors (igual que passa a les pelis o a les cançons d'amor) ens haurem d'imaginar com acaba la història...

No us sembla un bon guió per a fer la triqüela de les fantàstiques Before Sunrise & Before Sunset?

BRASIL A BARCELONA

Cada vegada que un cantant brasiler - o una cantant- ve a Barcelona apareix, de sota les pedres, la comunitat brasilera local. Això es nota especialment per la manera com viuen els concerts, que fa evident que són allà. Els brasilers quan van a un concert, canten. Tan si se'ls ho demana com si no. I canten bé! Afinen, tenen ritme, se saben les cançons... totes les cançons!
Ho hem viscut repetides vegades en concerts de Caetano Veloso, de Maria Bethania , de Gilberto Gil, d'Adriana Calcanhoto, de Marisa Monte...

Escoltar un disc en directe de qualsevol d'ells posa la pell de gallina. Fa anys, estava remenant discos a l'FNAC i em va captivar la música que sonava de fons. Era el directe d'un músic brasiler que va resultar ser Djavan. Moltes cançons les coneixia però no les identificava amb cap artista concret. Djavan ao vivo és un gran disc que recull els seus millors èxits i té l'afegit de sentir de fons com el públic canta totes i cadascuna de les cançons.

Quan venen al Palau o a l'Auditori això passa en menor mesura perquè no tothom és de Brasil. Però els que ho són es fan notar i, xiuxejant, sense molestar el so principal de la veu de l'artista, canten espontàniament o responen a la crida del cantant quan els ho demana.

Aquí això ja posa la pell de gallina, però si ho experimentes allà, és espectacular. Quan el Manel treballava a Rio vam anar al temple de la Música Popular Brasilera (MPB), el Canecâo, a veure una cantant per a mi desconeguda, la Cássia Eller (buscant-la a Google m'acabo d'assebentar que va morir el 2001, mesos després que la veiéssim!). Bé, salvant les distàncies, i en versió brasilera , era una mena de Luz Casal. Una veu molt personal i un domini brutal de l'escenari. El més sorprenent del concert va ser que, des de la primera cançó, el públic les va anar cantant totes!
Més endavant, el Manel va anar a un concert del Caetano i diu que encara va ser millor. Està clar que en aquestes ocasions s'estableix un sintonia entre el cantant i el seu públic que fa que l'experiència sigui total!

Ahir, la Gina (era el seu cumple!) i jo vam anar al Palau a escoltar la magnífica veu de la Gal Costa, que actuava dins el Festival de Jazz de Barcelona. I va tornar a passar. Els brasilers, fidels als seus músics i més quan són lluny de casa i els agafa la saudade, van fer acte de presència i la van acompanyar, cançó rera cançó, mentre alguns catalans i catalanes ens hi afegiem quan podíem i en sabíem...

EN PAU "TORTUGA"

El copyright de les fotos és del tiet Pardi.

SEXE, JAZZ I ROCK&ROLL

No sé què deuen fer les drogues, no n'he provat mai cap (he fumat algun porro sense empassar-me el fum o sigui que com si res...) però estic segura que la sensació no és massa diferent de la que em produeix a mi la música, i sobretot la música en directe (i si ho és, passo, ja us ho dic ara).

La tardor musical a Barcelona està sent particularment generosa en aquesta matèria i per tant, les possibilitats de col·locar-se músicalment són múltiples. En el meu cas, en els darrers dies he vist en Rufus Wainwright a l'Auditori, en Harry Connick Jr. al Palau de la Música i avui el gran Bebo Valdés a Sant Cugat. Un trio difícilment millorable.

El Rufus va estar bé, en la seva línia histriònica, afectada i brillant. T'enamora o l'odies. I està clar que la lluïda representació de la comunicat gai de Barcelona forma part del primer grup i una servidora també. Vam sortir feliços i encantats del show, desitjant que torni ben aviat. (veure crítica de El País, que comparteixo)


Pel que fa al meu adorat Harry, s'ha presentat al concert guapo, elegant, amb vestit i sabata clàssica, com es feia abans.

Les dues primeres peces han confòs una mica l'audiència, dos temes instrumentals que no avisaven de cap a on aniria el concert. Ell estava seriós i distant, però en la tercera, una fantàstica versió de Hello Dolly, ha canviat del tot el to del concert i ha començat a demostrar les seves habilitats com a pianista davant d'un Stenway & Sons i d'un vell piano de fusta amb so de cabaret dels anys 30. El so del vell piano interpretant Ain't Misbehavin' ha estat espectacular! Després ha tocat alguns estàndars com Basin Street Blues (al·lucinant!) o Embraceable You on ja em queien les llàgrimes de l'emoció...

No sé, potser hi ha un punt de mitomania en la meva anàlisi (el Manel i jo vam ballar el seu It had to be you quan vam obrir el ball del casament, i això marca) però la veritat és que m'he emocionat vàries vegades i he tingut la sensació d'estar veient un dels millors concerts de la meva vida. En Harry ha estat simpàtic, ha explicat anècdotes, ha ballat claqué sobre el piano (o ho semblava) i ha remenat el cul (en sentit literal) fent riure tothom, al so de Bourbon Street Parade. Però el més important és que la qualitat del concert ha estat extraordinària, entre els músics de la banda hi havia una sincronització total, la seva veu arribava a tots els racons del Palau amb uns greus que posaven la pell de gallina i els solos del saxo tenor d'en Jerry Weldon i del trombó d'en Lucien Barbarin posaven el contrapunt perfecte a en Harry com a showman. Si torna, no us el deixeu perdre!

I del concert d'aquesta nit... què voleu que us en digui? No hi ha paraules. De fet, mai no hi ha prou paraules per a descriure les sensacions i vivències d'un bon concert, però especialment avui això és més veritat que mai. Per a aproximar-vos una mica al que s'ha viscut avui a Sant Cugat us recomano un dels seus darrers directes enregistrats: Bebo Valdés y Javier Colina. Live at Village Vanguard. Avui no era un duet sino un quartet, però en Javier Colina també hi era i ha pogut demostrar que, a més de compenetrar-se fantàsticament bé amb el mestre, és un excel·lent contrabaixista, que fa parlar gairebé literalment al seu instrument (durant la interpretació de Lágrimas Negras m'ha sembla sentir el Cigala a través del seu arc...).

Acabat el concert els hem anat a saludar i en Bebo ha estat tan simpàtic i carinyós com dalt l'escenari. Fins i tot ha semblat reconèixer el Manel (té 89 anys!) a qui ha confòs amb un tal Calabuig que havia estat el seu manàger durant la gravació i gira del disc Lágrimas Negras! Tota una experiència que esperem poder repetir ben aviat.

I l'experiència musical de la tardor no s'acaba aquí! Dimarts la Gal Costa al Palau, dissabte el Michel Camilo també a Sant Cugat.... (trobaré entrades també pel Sonny Rollins?)

Definitivament aquesta és la meva droga i no me'n vull desenganxar!

EL GRAN MONZÓ

Ja s'ha comentat molt el discurs inaugural de la Fira de Frankfurt a càrrec de Quim Monzó però jo no em volia estar de penjar-lo també aquí, com fa mesos ho vaig fer amb el de Pau Casals.

És enginyós, divertit, lúcid, irònic, punyent... en definitiva, esplèndid!

No soc molt optimista sobre el futur del nostre país, però moments com aquest em fan sentir orgullosa de ser de la mateixa terra i parlar la mateix llengua que algú com Quim Monzó.

LONDRES ARA FA UN ANY

Exactament avui, fa un any que estava a Londres, passant-hi un dies per a celebrar el nostre aniversari de noces. Després hi vam tornar a la primavera, però ja no vaig fer fotos...

Encara que faci una mica de ràbia, he de dir que normalment tenim molta sort en els nostres viatges pel món i el sol i el bon temps acostumen a acompanyar-nos.

En aquestes fotos podeu veure el cel blau del mes d'octubre i la meva cara de felicitat absoluta passejant per la riba sud del Thames, en aquest cas parlat pel mòbil davant l'edifici de l'ajuntament de la ciutat.

















El nostre amic Juan viu en aquest barri i sempre que podem ens instal·lem d'okupes a casa seva. La veritat és que això és una gran sort ja que Londres és una ciutat caríssima i poder-nos estalviar l'hotel fa que hi poguem anar més sovint i aprofitar per anar a algun musical (fa un any, Billy Elliot i The Producers).

A continuació, un seguit de fotos del Borough Market i de Hamstead Heath, un parc magnífic amb vistes, al nord de la ciutat.

LONDON, LONDON

El Manel va marxar ahir a Londres i no torna fins divendres.
Però sembla com si el cosmos volgués mantenir-nos a prop i per això ara, a Sant Cugat, cau una pluja fina d'allò més britànica. Mirar com cau em fa pensar en ell.
També hi he pensat aquest matí, mentre esmorzava i llegia l'entrevista que avui La Vanguardia dedica a Caetano Veloso a les renovades pàgines de Cultura. A tots dos ens agrada molt i procurem anar a veure'l sempre que passa per aquí.
A més té una cançó d'allò més evocadora anomenada London, London ideal per a ser escoltada en tardes com aquesta.
Tot lliga, oi?

Com que encara no sé penjar cançons, us en poso la lletra.

London, London - Caetano Veloso
I'm wandering round and round nowhere to go
I'm lonely in London London is lovely you
I cross the streets without fear
Everybody keeps the way clear

I know I know no one here to say hello
I know they keep the way clear
I am lonely in London without fear
I'm wandering round and round nowhere to go

Oh sunday, monday, autumn pass by me
And people hurry on so pacefully
A group approaches a policeman
He seems so pleased to please them
It's good at least to live and I agree

He seems so pleased at least
And It's so good to live in peace and
Sunday, monday, years and I agree

I choice no face to look at
Choice no way
I just happen to be there
And It's oK
Green grass blue eyes
Gray sky God Bless silent peine
And happiness
I came around to say eyes

While my eyes
Go looking for flying saucers in the sky
While my eyes
Go looking for flying saucers in the sky

Nota: En Manuel Fuentes, portaveu oficiós del Boss a Catalunya, ha confirmat que vindrà a Barcelona durant el 2008. El Bruce deu llegir aquest blog i li he fet pena...

TROBAREM A FALTAR EL SEU SOMRIURE...

Avui, en 4 hores, s'han esgotat les entrades pel concert de Bruce Springsteen a Madrid. Vaig pensar en anar-hi, però ja només ens falta haver d'anar a Madrid per això!

Per primera vegada en molts anys, el Boss no visitarà Barcelona en la seva gira europea. Potser és per a compensar que l'any passat vam tenir la sort de veure'l dues vegades o potser és part de la conxorxa del tripartit per acabar amb la moral del país. No ho sé, però espero que s'hi repensi i que el tinguem per aquí el 2008 presentant el seu nou disc "Magic".

Mentrestant, ens consolarem amb l'Andrea Chenier del Liceu, l'enèsima visita de Jorge Drexler, Rufus Wainwright, Harry Connick Jr i Gal Costa a Barcelona i Bebo Valdés a Sant Cugat.

Una tardor plena de música que ens ajudarà a oblidar la seva absència.

50 ANYS A LA CARRETERA

Tinc pendent editar un post sobre On the road i la generació Beat.

Hi he de pensar i no trobo mai el moment....ho deixo així per veure si m'animo...

Per anar fent boca podeu veure aquesta notícia apareguda a iCatfm.

També hauria de parlar de la llibreria City Lights de San Francisco, lloc de culte i de peregrinatge obligat per a qualsevol lletraferit...

Treball d'equip

El meu cunyat Xavi em recomana aquest video, filmat per un turista qualsevol que es trobava al lloc oportú en el moment oportú, i on podem veure l'actuació brillant d'un grup de búfals que fan el que calgui per salvar un dels seus....amb convidat inesperat dins el riu!!

La història no té pèrdua i el fet que n'estiguem parlant és una demostració més de la globalització dels mitjans de comunicació i de l'immens poder de YouTube: més de 17 milions de persones l'han vist, fet que el converteix en líder d'audiència per sobre de moltes películes promocionades amb milions de dòlars.

Només dura 8 minuts i mig però té tot el que li cal a una bona història, una breu presentació, un nucli emocionant i un desenllaç sorprenent!

Videos a la carta

Avui el Manel ha trobat un site des d'on, a partir de fotos teves i de la música que tries (teva o d'ells) et fan un video en 2 minuts. Aquest és de prova però déu ni do, no?

SEAN SCULLY A LA FUNDACIÓ MIRÓ

Queden pocs dies per anar a veure la magnífica exposició de Sean Scully a la Fundació Joan Miró.
La pintura d'Scully és impressionant. Com vaig llegir una vegada, "és pintura pura, pintura contemporània “culta”, historia de la pintura contemporània a cada quadre, pintura honesta".

No us la perdeu, a més és una excel·lent oportunitat de tornar a la Fundació Miró que sempre és un plaer per la vista i els sentits.