Dimarts 18 d’agost de 2009. Vol Barcelona- Helsinki. 12.30h. Ja han servit el dinar (sic). Al costat del passadís hi ha una parella que m’és familiar però no sé de què; dos seients davant, un xef famosillo que aviat obrirà restaurant a Berlin; la noia japonesa del meu costat dormiteja; les hostesses s’assemblen a la presidenta de Finlàndia, que alhora s’assembla al Conan O’Bryan...
Com cada any, planifiquem les vacances a darrera hora. En Manel s’estressa amb la meva insistència en decidir amb temps i amb les múltiples opcions que cada any poso sobre la taula. Enguany, però, ho tenia clar. Des del principi, la meva primera opció va ser el Japó. Tanzania també em venia molt de gust; no coneixem l’Àfrica i ara hi tenim uns amics. Al final però, ens va semblar que seria un viatge massa car i el vam descartar. En Manel volia fer un viatge més curt, més a prop, més de relax, a la mediterrània... Una mica com l’any passat, que varem fer un extraordinari viatge per Sicília. Jo necessitava canviar d’aires, perdre de vista el meu paisatge quotidià ( tampoc és què Sicilia o Croàcia siguin el què veig cada matí per la finestra quan em llevo...) , el nostre menjar, les nostres cares i faccions... El Japó em semblava un lloc perfecte per desconnectar, canviar d’aires i viure un xoc cultural que intuïa enorme.
El primer pas per a convèncer en Manel va ser parlar amb gent de confiança i gustos similars als nostres que hi hagués estat i que ens en pogués parlar bé. No va ser gens difícil. La Sílvia C. n’és una enamorada i ens va omplir de guies, llibres i explicacions entusiastes sobre Tòquio i Kioto, ens va il·lustrar sobre els Ryokan, el disseny, els jardins secrets de la ciutat i els edificis emblemàtics dels millors arquitectes.
De seguida els amants del Japó van aparèixer com a bolets.
Un sopar al restaurant Dos Palillos al Raval ens va permetre parlar amb el seu xef, l’Albert Raurich (10 anys a El Bulli i ara dos seients davant nostre a l’avió) que té una companya japonesa i ens va enviar un llistat de restaurants i llocs de tapes a Tòquio. El mateix vespre varem coincidir a la barra amb el periodista i Premi Nacional de Gastronomia Pau Arenòs, que l’endemà ens va enviar un article sobre la seva experència gastronòmica al Japó, ens va donar trucs per vistar el mercat del peix i la subhasta de la tonyina i ens va encomanar el seu entusiasme pel menjar japonès. Començavem bé. Si el Manel necesitava una empenta per acabar de decidir-se, l’estavem trobant i més forta del què jo imaginava incialment!
Un missatge als status de Facebook respectius també va ajudar. De seguida vam començar a rebre missatges entusiastes sobre el país, la cultura, els temples, els paisatges, el menjar... de gent que hi havia anat i de gent que hi era en aquells moments. De sobte semblava que era el destí de moda i que tothom i havia anat, hi era o tenia previst d’anar-hi. La feina estava feta i la decisió, per tant, presa. Està clar que el què es diu pioners, pioners no en som. Ens agrada anar sobre segur , tot i que quan ens trobem a lloc ens emociona perdre’ns i descobrir indrets amagats, però sempre sobre una “base certa i contrastada”.
El NY Times ha tornat a fer bé la seva feina i ens ha proveït d’informació interessant, concretament sobre Nakameguro, un barri alternatiu de moda, i sobre llocs on prendre bon cafè.
La xarxa és una font inesgotable d’informació i aquí hi hem trobat els apassionants blocs d’espanyols que hi viuen. L’obligada visita a la llibreria Altaïr em va descobrir el llibre “Un geek en Japón”, del blogger Héctor Garcia, Kirai, amb qui hem quedat divendres per sopar. El seu bloc www.kirainet.com té una audiència mensual d’un milió de lectors i és un dels 1.000 blocs més llegits del món! (no com aquest, que és gairebé clandestí). És una finestra al país, a la seva cultura i peculiaritats, molt ben escrit i amb fantàstiques fotografies dels seus viatges i experiències. Us el recomano. D’aquí pots anar navegant cap a altres i de fet pots acabar viatjant per tot el país sense moure’t de casa.
Més fonts d’informació han estat la Sandra (dos anys de directora del Sant Pau de Tòquio), en Juan V. que acaba de tornar-ne i és una garantia de bon gust, el Pedro Otavio, a través d’un amic seu, l’Àlex F. que hi va anar l’any passat i ho va documentar al seu bloc www.quaderndelondres.blogspot.com; uns possibles inversors japonesos d’Openbravo, que en saber que hi anaven van correr a enviar-nos suggeriments i amb els quèquedarem abans de marxar de Tòquio i, finalment, en Jaume Tàpies, president de Relais&Chateau, que molt amablement ha posat a la nostra disposició la seva xarxa de contactes i ens ha buscat ryokans a Kyoto realment be de preu.
A tots ells i elles, gràcies per fer que la nostra experiència de viatge hagi començat tan bé abans d’agafar l’avió. Esperem estar a l’alçada de tanta i tan bona informació i ser capaços de trobar coses noves què explicar .
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada