Dilluns 31 d’agost. 20.22h. Shinkansen. Parada a Nagoya. Dancing in the Dark a l’iPod. Acabem de sopar al tren un parell de “bento box” comprats a l’estació. Però confesso que he pecat: fa uns dies ja no podia més i vaig suplicar d’anar a menjar un plat de pasta a un italià bufó la primera nit a Kyoto. Sí; n’estava fins els pebrots de menjar peix cru, tofu bullit i coses que, encara ara, no sé què són! I què bo que estava el Tiramisú! Del nivell del d'en Tom!!
El menjar japonès és molt bo, refinat i saludable. Hi ha qui diu que és poc el·laborat, suposo que comparat amb la cuina francesa o fins i tot l’espanyola o catalana (el famós xup-xup durant hores) però precisament en la seva simplicitat i poca cocció rau part de la seva gràcia.
Des que hem arribat hem provat molts tipus de cuina diferents. Els restaurants aquí s’especialitzen i només serveixen un tipus de menjar, sempre acompanyat d’arròs, de sopa miso i potser d’alguna amanideta verda o de crudités extranys.
Varem començar el primer dia dinant sushi a un lloc qualsevol: boníssim i molt bé de preu. Al vespre varem anar recomanats a menjar “yaki-niku” a un restaurant amagat de Ginza, un barri benestant. Aquí tot es basava en la carn, espectacular, que tu mateix et feies en una brasa. Seria com la nostra carn a la pedra, però els filets molt més prims (no tant com el carpaccio), i molt (molt) més bons. També ens van portar un bol de carn crua amb un ou cru, que, barrejat, es va convertir en el millor steak tartar que hem provat mai.
En general cada dia hem anat dinant a qualsevol lloc que trobem i ens fa bona pinta, i sopem d’hora i bé als llocs que ens han recomanat.
Hem provat dos restaurants de brotxetes yakitori. El primer, a Tòquio, era molt petit, només espai per a unes 10 persones i varem ser els darrers en arribar i marxar. Pràcticament van cuinar només per a nosaltres. Varem demanar que triessin ells i vaig haver de renunciar a provar el de fetge i el de cors de pollastre (massa per a mi). La resta m’ho vaig menjar tot (Mama, estaries orgullosa). A Kyoto, varem anar a un yakitori que està molt de moda. Capacitat per a 15 persones, ple, al carrer més animat de la ciutat, al costat del riu al barri de Gion. Aquí varem triar nosaltres i vam gaudir immensament. El personal era jove i simpàtic i flipàven amb nosaltres, els únics occidentals, per com gaudiem de cada plat. La “mestra yakitori” es diu Mika. El primer va ser car, el segon molt barat. Els dos, boníssims.
A Kyoto també vam provar la tempura. No hi ha paraules. Un menú no massa llarg però exquisit, amb gamba, esbergínia, blat de moro, ceba, anguila (im-pre-ssio-nant), servit amb tota la cerimònia per la cap de sala i pel mateix “mestre” que ens passava els pinxos directes d’on els cuinava. Al local, molt petit, varem començar 5 i varem acabar només nosaltres dos. I això que era dissabte i era d’hora. El preu, 8.000Y per cap. Correctíssim.
A Hakone, la zona de balnearis, teniem el sopar inclòs amb el preu del ryokan (els hotels tradicionals japonesos). Dos dies. El primer, “kaise-ki”, una mena de tapetes o de menú degustació variat típic de la zona de Kyoto, que s’ha anat extenent. Molt refinat i bo, però amb algunes coses llefiscoses i desconegudes. Molt abundant, per tant no em sabia greu deixar-les després d’haver-les putinejat una mica. El Manel s’ho acaba tot, lo seu i lo meu. J La segona nit, shabu-shabu, una mena de fondue de carn i verdures però amb caldo bullent enlloc d’oli. Molt sa i gens greixós. Molt bo.
A Tokyo també varem anar a un restaurant de “tepan-yaki”, vedella a la planxa feta pel xef davant teu (a Barcelona n’hi ha). El restaurant estava a la planta 35 d’un gratacels (Tokyo Midtown) a Ropongi, un barri construit l’any 2002, que sembla la ciutat del futur. De les tres qualitats de carn disponibles varem triar la del mig i era ben bé el què aquí coneixem com a “kobe beef” que ni tan sols allà ve de Kobe. Deixeu-vos estar de wagyu i punyetes, vedella japonesa i s’ha acabat! Ambient pijet i segurament l’àpat més car del viatge (12.000Y per barba)
Una experiència no tan agradable va ser el “yudofu”, també una mena de fondue de caldo, però amb tofu i bledes, tan saludable i insípid que mata. Aquell dia em vaig afartar d’arròs blanc. El lloc però, era molt bonic. Un restaurant tradicional, asseguts al tatami, descalços, dins d'un temple amb vistes a un jardí zen encantador.
El Wallpaper recomanava menjar les millors costelles de porc arrebossades del planeta a un restaurant de Amaioama, el parri pijo de Tòquio. Estaven bones, però potser un pel massa olioses. També podies triar entre dues qualitats de porc.
També hem provat el “bento box” una mena de fiambreres preparades que venen a botigues de menjar i de 24 hores i que poden ser o bé de sushi o bé de carn arrebossada i arròs, peix cuit i arròs, arròs i arròs...; “udon”, una mena de fideus gruixuts en una sopa calenta amb verdures, un ou, tofu o pollastre, o ves a saber què... i finalment, fins ara, “onigiri”, que serien els equivalents als nostres entrepans, però òbviament fets d’arròs i alguna cosa més, embolicats amb una alga nori.
Amb tanta cosa saludable, espero haver-me aprimat. De moment només sé que fa dies que no visito tant com caldria els immaculats lavabos d’aquest bonic país. Deu ser l’arròs... ;-)
