PRIMAVERA MUSICAL

No tinc veu. M'he constipat.

Està fent uns dies d'allò més rarots (crec que abans li deien primavera), amb pluja, xafogor, sobtats canvis de temperatura d'un dia per l'altre.... I jo no ho sé gestionar. No sé com vestir-me: vaig disfressada, amb sabates d'hivern i samarretes d'estiu, mocadors al coll per a protegirme de l'aire acondicionat (que no compleixen la seva funció, com és evident) i jaquetes que em poso i em trec constantment. Un desastre, en definitiva.

Espero que això mateix no els passi a tots aquells i aquelles que ens han de visitar properament i que necessiten tenir la seva veu a tope!

I és que el nostre pressupost per a concerts s'ha disparat (i el Manel està desesperat. rodolí). En les properes setmanes veurem a:
- Feist: 7 de juny a l'Apolo
- Tom Waits (primer he d'aconseguir l'entrada): 13 0 14 de juliol a l'Auditori del Fòrum
- Bruce Springsteen: 19 de juliol al Camp Nou
- Caetano Veloso: 30 de juliol a Cap Roig
- Diana Krall: 3 d'agost a Perelada

Això vol dir (la desesperació del Manel) que hi ha concerts que han quedat fora de la meva voracitat musical: l' Ute Lemper (l'hem vista vàries vegades, fins i tot a Londres, però això no és excusa, al Caetano i a la Diana també, i bé que hi tornem...), el Rufus Wainwright (l'adoro i ja el trobo a faltar, però aquesta història del Primavera Sound no sé com funciona. això d'un abonament per tres dies em recorda a l'Expo de Sevilla i allò era un caos: hola, estoy en la cola. clarament ja no tinc edat.) i la Sinéad O'Connor (forma part de la banda sonora de la meva adolescència, però confesso que no sé què se n'ha fet...segur que serà un concert boníssim, sempre passa.). També renunciem a molts dels que fan a Sant Feliu, al festival de la Porta Ferrada, com ara Lou Reed, Maria Creuza i Toquinho i grans intèrprets de jazz, i també a tots els altres del primavera sound tipus portishead o catpower i demés festivals que omplen Barcelona... Impossible arribar a tot, està clar, però algun altre encara el podria esgarrapar, no?

Ara bé, de tots, el que espero amb més ganes (i l'únic que encara no tinc segur) és el d'en Tom Waits. És la primera vegada que ve i necessito tenir la veu en condicions per a demanar-li que canti la bonica i trista Martha, que va néixer més o menys com jo, al 73, en el seu primer disc "Closing Time", una petita obra mestra que espero que recuperi, si més no en part, durant el concert.

More info a mesura que vagin arribant...

PS: ara m'adono que no vaig fer crònica del concert simfònic dels Antònia Font a Sant Cugat (impressionant) ni dijous passat del Manolo García (ho sento, però l'absència del Quimi Portet se segueix notant, encara que després de dues hores i mitja de cançons totes iguales ens va regalar Insurrección).

TWITTER

Els/les que em coneixen saben que m'agrada tot això d'internet i que procuro estar al dia, però entre la feina, viatges, dinars, sopars, concerts, llegir tot el que tinc pendent, quedar amb tothom qui m'estimo, tenir cura del Pau els divendres... i ara el congrés de cdc, gairebé no em queda temps per a res més.
Ara m'he donat d'alta del twitter, un servei que et permet anar informant de què fas cada moment (?!) a... tothom(?), pots saber què fan els altres... és com un massenger públic que tothom pot veure... bé, un lio, divertit, però que encara no sé ben bé per a què serveix i si li acabaré donant un bon ús.

De moment, aquí el teniu, a l'esquerra de la pantalla. Una porta oberta a la xafarderia!!! De fet, twitter vol dir "xerrameca"...

EN PAU JA TÉ UN ANY!!

En Pau va fer un any el 19 d'abril. Cada dia es fa més gran i fa més coses. La darrera que ha après és picar de mans.Les fotos són de l'Esther, una amiga d'escola de l'Elena que és fotògrafa.
Aqui el teniu amb els seus orgullosos pares. Guapos, oi?

Podeu veure tota la sessió, aquí.

UN VESPRE ENTRE DOS CONTINENTS

El món, per sort, està ple de llocs especials, màgics, romàntics, que et fan sentir realment bé. Per tant, no cal anar gaire lluny per a viure una experiència fantàstica amb la persona adequada. Segur que tots i totes hem tingut la sort d'haver-ne viscut unes quantes, a vegades més a prop de casa, altres vegades a l'altra banda de món. A mi, particularment, se'm fa difícil triar quina ha estat la millor. Totes tenen el seu què, allò que les fa úniques i especials.

Ahir vaig viure una de les millors, d'aquelles que gairebé et fan plorar de tan boniques que arriben a ser (d'acord, VAIG plorar!). En Manel i jo vam anar a sopar al restaurant Korfez, al costat asiàtic d'Istanbul.
I què té aquest lloc que el fa tan especial?

D'entrada, s'hi arriba en un petit vaixell del mateix restaurant que et recull al costat europeu, molt a prop de Rumeli Hisarı, un castell espectacular que a la nit s'il·lumina i es veu des de l'altra vora del Bòsfor. La travessa dura uns 10 minuts que nosaltres vam passar abraçats a la coberta, com si fossim la parella de Titànic (sona cursi però m'és igual!).

Ens van donar una taula a la terrassa situada sobre l'aigua, amb una estufa d'exterior perquè l'aire era fresquet. De fet, durant el sopar va ploure, però això encara va fer que l'ambient fos més encantador. La pluja, l'estret, els vaixells passant, el castell al fons, les llumetes dels cotxes passant per sobre l'altíssim pont que creua d'un continent a l'altre, l'espelma de la taula, la música de fons que, contràriament al què passa gairebé sempre, era fantàstica i al volum adequat, el servei... i el més important, la companyia i el menjar!!

Primer vam començar amb uns "meze" o entrants. Vam menjar una mena d'escuma d'esbergínia fumada deliciosa. El fumat era tan increible que encara ara em sembla tastar-lo si m'hi esforço! També uns calamars caramelitzats un pèl massa picants pel meu gust però que ens van fer agafar caloreta. El vi turc, d'Anatòlia, estava boníssim, molt afustat però fresc i perfecte amb els diferents plats.

El plat principal que vam menjar és l'especialitat de la casa: llobarro salvatge a la sal, cuinat en una mena de safata de coure. Al moment de servir-lo, ruixen el peix amb brandy i l'encenen i després trenquen la crosta amb una mena de martell.

El peix que surt de dins és el més melós, gustós, deliciós que es pot menjar. I per sobre l'amaneixen amb una mena de vinagreta de soja que fa que tot plegat faci plorar d'emoció (ja veieu que soc ploranera de mena...). És d'aquella mena de plats que no vols que s'acabin mai!

Després de sopar vam tornar amb el vaixell cap a Europa, sentint-nos com dues estrelles de cine navegant pel Bòsfor i allunyant-nos d'aquell indret màgic, com es devia sentir el malaurat John F. Kennedy Jr. sortint del Korfez amb la seva dona, quan van anar de viatge de noces a Istambul i van demanar pel restaurant més romàntic de la ciutat. Ara són morts, però de ben segur en aquells moments es van sentir la parella més viva i privilegiada de la terra, talment com ens sentiem nosaltres ahir... i avui... i demà...

Ja tenia raó aquell poeta otomà que va dir que sacrificaria tota Pèrsia per una sola pedra de la ciutat d'Istambul!

UNA CIUTAT MODERNA

El comentari ràpid d'una persona donant-me records pels "moros" en saber que soc a Istambul m'ha fet pensar, més enllà de l'anècdota, que és curiós com malgrat la quantitat d'informació que cada dia rebem a través dels mitjans de comunicació d'arreu del món, encara hi ha tant desconeixement sobre el què passa a llocs que no són tan lluny de casa nostra.

Istanbul és una ciutat moderna, molt "occidental" i és la capital d'un estat laic, a diferència del Marroc o dels països àrabs, on la religió oficial és l'Islam. Els turcs no són ni àrabs ni "moros" i, de fet, no parlen àrab. Parlen turc, una llengua que té el mateix orígen que l'hongarès o... el finlandès!! que s'escriu amb caracters llatins i d'esquerra a dreta. Òbviament la musulmana és la religió majoritària i es veuen moltes noies amb el cap cobert amb mocadors de colors vius i algunes tapades de dalt a baix i fins i tot de negre. Però la majoria van destapades, amb texans i roba totalment occidental.

A Istambul hi viuen 14 milions de persones i les diferències socials són molt evidents, sobretot en funció del barri on et trobes. D'entrada, un distingeix la ciutat vella, on se situen la majoria de momuments turístics (el Gran Bazar, les mesquites Blava i Santa Sofia, Topkapi...) i, separada per l'anomenada "Banya d'Or" del Bòsfor, la ciutat nova on es troba la zona de negocis, comercial, etc...
Foto: barri de Bebek
Seguidament hi ha tota una sèrie de barris a la vora del riu, sovint situats sobre turons amb carrers empinadíssims, que acullen cases amb vistes espectaculars, restaurants de disseny i cuina fusió i discoteques sobre l'aigua que podrien estar a Nova York o a Sao Paulo i amb un personal i una clientela equivalent.

Foto: Reina, el club més exclusiu de la ciutat

Istambul, tanmateix, també té un aire oriental i tradicional que la fa especial. El perfil de la ciutat és únic, amb els minarets de les mesquites, els palaus, els ponts que la creuen, el Bòsfor...
Les olors són diferents (tot i que la globalització gastronòmica fa que, cada cop més, les olors de totes les grans ciutats s'assemblin!), el menjar especiat, els colors de les robes, els parcs tan verds i bén cuidats, els taxistes conduint com a bojos, el pa fresc i boníssim, el suc de taronja recent fet per una lliura (mig euro), la fruita al carrer per peces, les cinc crides diàries a resar (via megàfon) que poden resultar torturadores...

Però allò que es veu a tot arreu, el símbol més present a la ciutat, és la imatge de Mustafa Kemal Atatürk (1881-1938), el pare de la pàtria turca. Ell fou el responsable que Turquia sigui avui un estat constitucional, democràtic, modern i, sobretot, laic i que ara es plantegi seriosament la seva entrada a la Unió Europea. Fins i tot l'actual primer ministre, Recep Tayyip Erdogan, del Partit de la Justícia i el Desenvolupament (AKP), d'orientació islamista, no s'atreveix a derogar la laicitat de l'estat i, tot i que ha tingut alguna actuació polèmica com tornar a permetre l'ús del vel a les escoles públiques (estava prohibit), no sembla que ara per ara això pugui anar enrere (toquem ferro, però, només cal llegir Persèpolis...).

Per acabar, dues imatges idíliques:
Els peus del Manel davant el Bòsfor mentre fa la migdiada a la terrassa de l'Hotel Ciragan, uns dels millors hotels del món, situat a la seu d'un antic palau otomà.

Des de la mateixa ubicació, els vaixells que passen mentre fem la migdiada....




PS: no ens allotjàvem en aquest hotel (on sí que s'hi van estar els meus pares fa un anys) només hi vam entrar a fer un tè i vàrem aprofitar per tafanejar i fer el mandra... :-)

ISTANBUL, DEU ANYS DESPRÉS

Des d'ahir al vespre som a Istambul, deu anys després de l'última vegada.

Istanbul té un significat especial en les nostres vides perquè aquí va començar una història d'amor que espero que no acabi mai.

El Manel hi va viure gairebé tres anys i la coneix bé, per això avui hem decidit anar sense un destí fix i deixar-nos portar pel que ens ha vingut més de gust a cada moment.

El dia s'ha aixecat magnífic, amb una temperatura gairebé estiuenca, i l'hem aprofitat per agafar el tramvia que travessa la ciutat i tota la zona més turística i hem arribat al port on un ferry ens ha deixat a un barri del sector asiàtic, d'allò més bufó, on el Manel no havia estat mai.

La mala notícia és que amb les presses de la sortida ens hem deixat la càmera i les fotos són de l'iPhone... que no és el mateix. És igual, així gaudim més del què veuen els nostres ulls i no estem tan pendents de trobar la foto perfecta.

El Nevid, un bon amic turc, s'ha encarregat de fer-nos les reserves per a sopar cada dia i així evitem els llocs turístics sense gràcia o els que estaven de moda fa deu anys i ja ni existeixen!

Tot i així, aquesta nit anem a un dels que es manté i amb el què el Manel sommia des que hem arribat, el Kösebasi (aquest teclat no té "s " trencades) una braseria excepcional. (ara, en buscar el link del restaurant he vist que en tenen un a Atenes i hem trucat l'Elena i el Xavi per a que el provin! El món és un mocador...)