dilluns, d’agost 31, 2009

SI EM VEIÉS LA MEVA MARE!

Dilluns 31 d’agost. 20.22h. Shinkansen. Parada a Nagoya. Dancing in the Dark a l’iPod. Acabem de sopar al tren un parell de “bento box” comprats a l’estació. Però confesso que he pecat: fa uns dies ja no podia més i vaig suplicar d’anar a menjar un plat de pasta a un italià bufó la primera nit a Kyoto. Sí; n’estava fins els pebrots de menjar peix cru, tofu bullit i coses que, encara ara, no sé què són! I què bo que estava el Tiramisú! Del nivell del d'en Tom!!


El menjar japonès és molt bo, refinat i saludable. Hi ha qui diu que és poc el·laborat, suposo que comparat amb la cuina francesa o fins i tot l’espanyola o catalana (el famós xup-xup durant hores) però precisament en la seva simplicitat i poca cocció rau part de la seva gràcia.
Des que hem arribat hem provat molts tipus de cuina diferents. Els restaurants aquí s’especialitzen i només serveixen un tipus de menjar, sempre acompanyat d’arròs, de sopa miso i potser d’alguna amanideta verda o de crudités extranys.
Varem començar el primer dia dinant sushi a un lloc qualsevol: boníssim i molt bé de preu. Al vespre varem anar recomanats a menjar “yaki-niku” a un restaurant amagat de Ginza, un barri benestant. Aquí tot es basava en la carn, espectacular, que tu mateix et feies en una brasa. Seria com la nostra carn a la pedra, però els filets molt més prims (no tant com el carpaccio), i molt (molt) més bons. També ens van portar un bol de carn crua amb un ou cru, que, barrejat, es va convertir en el millor steak tartar que hem provat mai.
En general cada dia hem anat dinant a qualsevol lloc que trobem i ens fa bona pinta, i sopem d’hora i bé als llocs que ens han recomanat.
Hem provat dos restaurants de brotxetes yakitori. El primer, a Tòquio, era molt petit, només espai per a unes 10 persones i varem ser els darrers en arribar i marxar. Pràcticament van cuinar només per a nosaltres. Varem demanar que triessin ells i vaig haver de renunciar a provar el de fetge i el de cors de pollastre (massa per a mi). La resta m’ho vaig menjar tot (Mama, estaries orgullosa). A Kyoto, varem anar a un yakitori que està molt de moda. Capacitat per a 15 persones, ple, al carrer més animat de la ciutat, al costat del riu al barri de Gion. Aquí varem triar nosaltres i vam gaudir immensament. El personal era jove i simpàtic i flipàven amb nosaltres, els únics occidentals, per com gaudiem de cada plat. La “mestra yakitori” es diu Mika. El primer va ser car, el segon molt barat. Els dos, boníssims.
A Kyoto també vam provar la tempura. No hi ha paraules. Un menú no massa llarg però exquisit, amb gamba, esbergínia, blat de moro, ceba, anguila (im-pre-ssio-nant), servit amb tota la cerimònia per la cap de sala i pel mateix “mestre” que ens passava els pinxos directes d’on els cuinava. Al local, molt petit, varem començar 5 i varem acabar només nosaltres dos. I això que era dissabte i era d’hora. El preu, 8.000Y per cap. Correctíssim.
A Hakone, la zona de balnearis, teniem el sopar inclòs amb el preu del ryokan (els hotels tradicionals japonesos). Dos dies. El primer, “kaise-ki”, una mena de tapetes o de menú degustació variat típic de la zona de Kyoto, que s’ha anat extenent. Molt refinat i bo, però amb algunes coses llefiscoses i desconegudes. Molt abundant, per tant no em sabia greu deixar-les després d’haver-les putinejat una mica. El Manel s’ho acaba tot, lo seu i lo meu. J La segona nit, shabu-shabu, una mena de fondue de carn i verdures però amb caldo bullent enlloc d’oli. Molt sa i gens greixós. Molt bo.
A Tokyo també varem anar a un restaurant de “tepan-yaki”, vedella a la planxa feta pel xef davant teu (a Barcelona n’hi ha). El restaurant estava a la planta 35 d’un gratacels (Tokyo Midtown) a Ropongi, un barri construit l’any 2002, que sembla la ciutat del futur. De les tres qualitats de carn disponibles varem triar la del mig i era ben bé el què aquí coneixem com a “kobe beef” que ni tan sols allà ve de Kobe. Deixeu-vos estar de wagyu i punyetes, vedella japonesa i s’ha acabat! Ambient pijet i segurament l’àpat més car del viatge (12.000Y per barba)
Una experiència no tan agradable va ser el “yudofu”, també una mena de fondue de caldo, però amb tofu i bledes, tan saludable i insípid que mata. Aquell dia em vaig afartar d’arròs blanc. El lloc però, era molt bonic. Un restaurant tradicional, asseguts al tatami, descalços, dins d'un temple amb vistes a un jardí zen encantador.
El Wallpaper recomanava menjar les millors costelles de porc arrebossades del planeta a un restaurant de Amaioama, el parri pijo de Tòquio. Estaven bones, però potser un pel massa olioses. També podies triar entre dues qualitats de porc.
També hem provat el “bento box” una mena de fiambreres preparades que venen a botigues de menjar i de 24 hores i que poden ser o bé de sushi o bé de carn arrebossada i arròs, peix cuit i arròs, arròs i arròs...; “udon”, una mena de fideus gruixuts en una sopa calenta amb verdures, un ou, tofu o pollastre, o ves a saber què... i finalment, fins ara, “onigiri”, que serien els equivalents als nostres entrepans, però òbviament fets d’arròs i alguna cosa més, embolicats amb una alga nori.
Amb tanta cosa saludable, espero haver-me aprimat. De moment només sé que fa dies que no visito tant com caldria els immaculats lavabos d’aquest bonic país. Deu ser l’arròs... ;-)

dissabte, d’agost 22, 2009

SUMIMASEN

Sumimasen és la paraula que més sentim a dir als japonesos. La fan servir per a tot i en tot moment, però bàsicament vol dir “disculpa” en el sentit d’”excuse me” o “ho sento”,p.e. si no fan alguna cosa bé o no aconsegueixen ajudar-te en quelcom... Quan ens adrecem a algú, sempre comencem amb un “sumimasen” J

Tokyo és una ciutat impactant. El shock dels primers dos dies ha estat brutal. Entre el jet lag i tots els impactes visuals, sonors, olfatius, de comportament... als que hem estat sotmesos, gairebé no hem pogut aturar-nos i gaudir-ne.

Ens ha sorprès:

- L'extremada netedad de TOT: carrers, voreres, taxis, lavabos, restaurants, estacions de tren: passadissos, terra, parets...

- que no hi ha papereres a gairebé enlloc, només als espais tancats. Arrel d’uns atemptats terroristes fa anys en què les bombes eren a unes papereres del carrer, van decidir eliminar-les. Tot i així, no hi ha ni un paper a terra.

-La increible (repeteixo, increible) edució i amabilitat de la gent, disposada a ajudar-te fins a extrems inimaginables a Europa: des de desviar-se de la seva ruta per acompanyar-te fins la porta del tren, a recorrer metres per tornar-te un canvi que tu havies deixat de propina, a buscar-te per tornar-te un paraigua...

-Les reverències a tort i a dret, com més avall millor.

-Les noies, molt ben maquillades i vestides: faldilletes marcant cintura i bruses de chiffon, vestits lleugers, leggins amb blusons, bolsos de marca...

-No hi ha gent grassa i pocs vells al carrer. Tothom sembla jove (deu ser cosa del tè verd i els seus antioxidants)

-El cost de mejar fora de casa és molt econòmic. L’oferta immensa suposo que hi ajuda i també el fet que la majoria de gent (sobretot joves i homes) menja i sopa cada dia fora de casa. Això sí, alguns restaurants tanquen molt d’hora (last order a les 22h).

-La vida urbana: les sales de jocs (tots els que us imagineu i més), de Pachinko (encara no hem entès de què va però són com màquines escurabutxaques),

sales de Karaoke, fotomatons immensos per nenes adolescents... gent vestida com els seus ídols de la tv o de manga, tribus urbanes de tota mena (rockers, mod, gòtics...)

-Les màquines de vending cada 10mt, sobretot de begudes (n’hi ha centenars de diferents) i tabac (aquí es pot fumar a més indrets que a Europa)

-El menjar, variadíssim i boníssim. Aquí els restaurants s’especialitzen i només cuinen una cosa: o tempura, o sushi, o yakitori, teriyaki, tepaniyaki, shabu-shabu, yudofu..... Se’n poden trobar de variats (com els kaiseki de Kyoto, que serveixen platets petits tipus degustació) però no és el més habitual. Tots aquests àpats van acompanyats sempre de sopa miso, d’arròs blanc i d’algun platet amb coses inidentificables. No prenen postre.

-La truita (omelette) dolça i de textura molt esponjosa (a mi m’agrada més la nostra) i l'esmorzar japonès, amb els mateixos ingredients que la resta d'àpats (peix, miso, arròs..)

-Consum 24h/dia. Tòquio de nit està animadíssim i ple de vida!

-L’arquitectura-urbanisme. Pel bo i pel dolent. La guerra ha tingut com a efecte que s’hagin hagut de reconstruir completament les ciutats. Urbanísticament, tal i com ho entenem nosaltres, s’ha fet fatal: edificis desaliniats; alçades diverses sense cap criteri; totes les línies elèctriques a la vista i ocupant molt d’espai; carrers estrets molts sense voreres; no hi ha carril bici enlloc i bicis pertot.... Un drama, vaja. D’altra banda, però només a Tòquio, els edificis són tan nous i espectaculars, els llums tan brillants, les vies i els carrers elevats tan impactants, que tot plegat fa bonic.

-Els escolars, d'uniforme els set dies de la setmana, visitant temples i llocs d'interès.

-La calor i la humitat. Veníem avisats del temps que feia a l’agost però alguns dies han estat realment durs, sobretot al sud. Per contra, els aires condicionats en general estan a temperatura força correcta (als trens p.e.) fet que no t’obliga a vestir com una ceba. Amb una jaqueteta n’hi ha prou.

-Les dones de companyia i els clubs (aquests apunt i el següent són del Manel). A gairebé tots els barris cèntrics trobes clubs on els homes van a relacionar-se després de la feina amb aquestes dones. Segons els entesos, a la majoria de clubs s’hi va només a beure i a conversar amb les dones. És impresionant veure com elles, perfectament mudades, s’acomiaden dels clients al mateix carrer fent-los reverències.

-Els love hotels. Hotels on pots anar a fer “love” amb la teva parella. Tenen tot tipus d’eines per ajudar a fer festa: disfresses, aparells i –no us ho perdeu- play stations incloses! ;-)

-Gairebé no hi ha occidentals, només alguns turistes a les estacions de tren i als indrets més coneguts.

dimarts, d’agost 18, 2009

RUTA PREVISTA: TOKYO-HAKONE-KYOTO-TOKYO

Dimarts 18 d’agost de 2009. Vol Barcelona- Helsinki. 13.09h. Estic morta de son però miro de no adormir-me per seguir l’horari japonès (7 hores més). Canvio el rellotge d’hora. Ara miro de concentrar-me pensant que són les 8 del vespre L. Tinc son. Ahir vaig fer 37 anys L

Un dels debats d’aquests dies ha estat quina ruta faríem. Som urbanites, ens agraden les ciutats, passejar-hi, descobrir-ne els racons, els carrerons estrets, els llogarets amagats... però necessitem també el contacte amb la natura, relaxar-nos i desconnectar del soroll i l’estress de la ciutat. Amb 16 dies no semblava recomanable fer l’extensió fins a Okinawa, amb les seves platjes subtropicals. Deixem doncs el relax per la regió de Hakone, als peus del Mont Fuji i coneguda per les seves aigües termals i balnearis i per Kyoto, una ciutat molt més tranquila i relaxada que Tokyo, famosa pels seus temples, les gueishes i la seva vida burgesa i calmada. Des d’allà, mirarem de fer una excursió a Nara, l’antiga capital imperial, a Hiroshima i a l’illa de Miyajima.

CONSELLS, RECOMANACIONS I TIPS DIVERSOS. PREPARANT EL VIATGE.


Dimarts 18 d’agost de 2009. Vol Barcelona- Helsinki. 12.30h. Ja han servit el dinar (sic). Al costat del passadís hi ha una parella que m’és familiar però no sé de què; dos seients davant, un xef famosillo que aviat obrirà restaurant a Berlin; la noia japonesa del meu costat dormiteja; les hostesses s’assemblen a la presidenta de Finlàndia, que alhora s’assembla al Conan O’Bryan...

Com cada any, planifiquem les vacances a darrera hora. En Manel s’estressa amb la meva insistència en decidir amb temps i amb les múltiples opcions que cada any poso sobre la taula. Enguany, però, ho tenia clar. Des del principi, la meva primera opció va ser el Japó. Tanzania també em venia molt de gust; no coneixem l’Àfrica i ara hi tenim uns amics. Al final però, ens va semblar que seria un viatge massa car i el vam descartar. En Manel volia fer un viatge més curt, més a prop, més de relax, a la mediterrània... Una mica com l’any passat, que varem fer un extraordinari viatge per Sicília. Jo necessitava canviar d’aires, perdre de vista el meu paisatge quotidià ( tampoc és què Sicilia o Croàcia siguin el què veig cada matí per la finestra quan em llevo...) , el nostre menjar, les nostres cares i faccions... El Japó em semblava un lloc perfecte per desconnectar, canviar d’aires i viure un xoc cultural que intuïa enorme.

El primer pas per a convèncer en Manel va ser parlar amb gent de confiança i gustos similars als nostres que hi hagués estat i que ens en pogués parlar bé. No va ser gens difícil. La Sílvia C. n’és una enamorada i ens va omplir de guies, llibres i explicacions entusiastes sobre Tòquio i Kioto, ens va il·lustrar sobre els Ryokan, el disseny, els jardins secrets de la ciutat i els edificis emblemàtics dels millors arquitectes.

De seguida els amants del Japó van aparèixer com a bolets.

Un sopar al restaurant Dos Palillos al Raval ens va permetre parlar amb el seu xef, l’Albert Raurich (10 anys a El Bulli i ara dos seients davant nostre a l’avió) que té una companya japonesa i ens va enviar un llistat de restaurants i llocs de tapes a Tòquio. El mateix vespre varem coincidir a la barra amb el periodista i Premi Nacional de Gastronomia Pau Arenòs, que l’endemà ens va enviar un article sobre la seva experència gastronòmica al Japó, ens va donar trucs per vistar el mercat del peix i la subhasta de la tonyina i ens va encomanar el seu entusiasme pel menjar japonès. Començavem bé. Si el Manel necesitava una empenta per acabar de decidir-se, l’estavem trobant i més forta del què jo imaginava incialment!

Un missatge als status de Facebook respectius també va ajudar. De seguida vam començar a rebre missatges entusiastes sobre el país, la cultura, els temples, els paisatges, el menjar... de gent que hi havia anat i de gent que hi era en aquells moments. De sobte semblava que era el destí de moda i que tothom i havia anat, hi era o tenia previst d’anar-hi. La feina estava feta i la decisió, per tant, presa. Està clar que el què es diu pioners, pioners no en som. Ens agrada anar sobre segur , tot i que quan ens trobem a lloc ens emociona perdre’ns i descobrir indrets amagats, però sempre sobre una “base certa i contrastada”.

El NY Times ha tornat a fer bé la seva feina i ens ha proveït d’informació interessant, concretament sobre Nakameguro, un barri alternatiu de moda, i sobre llocs on prendre bon cafè.

La xarxa és una font inesgotable d’informació i aquí hi hem trobat els apassionants blocs d’espanyols que hi viuen. L’obligada visita a la llibreria Altaïr em va descobrir el llibre “Un geek en Japón”, del blogger Héctor Garcia, Kirai, amb qui hem quedat divendres per sopar. El seu bloc www.kirainet.com té una audiència mensual d’un milió de lectors i és un dels 1.000 blocs més llegits del món! (no com aquest, que és gairebé clandestí). És una finestra al país, a la seva cultura i peculiaritats, molt ben escrit i amb fantàstiques fotografies dels seus viatges i experiències. Us el recomano. D’aquí pots anar navegant cap a altres i de fet pots acabar viatjant per tot el país sense moure’t de casa.

Més fonts d’informació han estat la Sandra (dos anys de directora del Sant Pau de Tòquio), en Juan V. que acaba de tornar-ne i és una garantia de bon gust, el Pedro Otavio, a través d’un amic seu, l’Àlex F. que hi va anar l’any passat i ho va documentar al seu bloc www.quaderndelondres.blogspot.com; uns possibles inversors japonesos d’Openbravo, que en saber que hi anaven van correr a enviar-nos suggeriments i amb els quèquedarem abans de marxar de Tòquio i, finalment, en Jaume Tàpies, president de Relais&Chateau, que molt amablement ha posat a la nostra disposició la seva xarxa de contactes i ens ha buscat ryokans a Kyoto realment be de preu.

A tots ells i elles, gràcies per fer que la nostra experiència de viatge hagi començat tan bé abans d’agafar l’avió. Esperem estar a l’alçada de tanta i tan bona informació i ser capaços de trobar coses noves què explicar .

AEROPORT LOW COST= SERVEIS LOW COST


Dimarts 18 d’agost de 2009. Vol Barcelona- Helsinki. 11.00h. Ja som a l’avió. Escris des del nou Mac del Manel, que l’ha salvat de la depressió ☺ . A l’iPod deixo que les cançons sonin aleatòriament, sense cap ordre: H. Mancini; B. Dylan; Glen Gould; D. Krall; Springsteen...de moment una barreja una mica surrealista.

Ara feia dies que no viatjava en avió- de fet, encara no he vist la T1- però en arribar a la terminal A per agafar el vol que, via Helsinki, ens ha de dur al Japó, he tingut una desagradable sorpresa.

Normalment el menjar als aeroports no és gaire bo però, fins fa poc, a la T-A encara podies trobar bon cafè Illy en un còrner on te’l bevies a peu dret. Doncs bé, ara ja ni això. Suposo que s’han volgut adaptar al nivell de l’aeroport i ara serveixen cafè no-t’hi-fixis en got de paper, i un entrepà de pernil en una barra d’aquestes que semblen xiclet i que t’hi has de deixar les dents per mossegar-la.

Pot semblar instrascendent però un bon o mal cafè fa que el teu dia comenci millor o pitjor. Per a mi, el primer cafè del matí és bàsic. L’espero amb delit i és una de les coses que em motiva a llevar-me cada dia; el cafè i un bon entrepà cruixent de pernil i pa amb tomàquet que em preparo jo mateixa o compro allà on el facin ben bo.

No soc l’única que busca bon cafè allà on va. Fa un parell d’anys, preparant un viatge a NY per Nadal, vaig recorrer com faig sempre a les planes de “travel” del NY Times. Allà hi vaig trobar un article on recomanaven els millors llocs de Manhattan on prendre un espresso, un bé escàs en aquell país. Seguint els seus consells vaig anar a parar al paradís del cafè: Zibetto, a la 6ª amb la 56. Quin cafè! Cada dia, en sortir de l’hotel, abans d’anar a cap altre lloc, m’aturava a fer una cafè en aquell local minúscul, gairebé amagat, que es confon amb els salons de manicura dels costats i que queda eclipsat per l’omnipresent Starbucks de davant.

Ara, preparant el viatge al Japó, el NYT m’ha regalat una nova petita
guia de cafeteries a Tokyo que n’inclou una que va obrir el 1948 amb cafè que havia d’anar a Alemanya, en un viatge frustrat per la II Guerra Mundial, i una altra on la música de jazz t’acompanya mentre escapes del brugit dels carrers de la ciutat.

Només de pensar-hi ja em sembla olorar la seva aroma densa i intensa! Mmmm...

dilluns, d’agost 17, 2009

Preparant el viatge...

En unes hores marxarem cap a Japó. A través del blog airé informant de tot!