dilluns, d’agost 20, 2007
divendres, d’agost 17, 2007
AVUI FAIG ANYS
35, per a ser exactes.
En línies generals, puc dir que soc molt feliç (sobretot des que soc una fidel seguidora de l'spaghetti monster :-)!).
En serio, tinc una gran família on tots ens estimem molt, unes amigues i uns amics fantàstics, una feina que m'agrada, visc a un poble on s'hi viu molt bé i tinc el millor marit del món a qui m'estimo amb bogeria!
També hi ha coses que no m'agraden i que no em fan ser tan feliç, però vaja, són poc importants.
En línies generals, si els propers 35 s'assemblen a aquests primers, ja firmo! (toco ferro!)
En línies generals, puc dir que soc molt feliç (sobretot des que soc una fidel seguidora de l'spaghetti monster :-)!).
En serio, tinc una gran família on tots ens estimem molt, unes amigues i uns amics fantàstics, una feina que m'agrada, visc a un poble on s'hi viu molt bé i tinc el millor marit del món a qui m'estimo amb bogeria!
També hi ha coses que no m'agraden i que no em fan ser tan feliç, però vaja, són poc importants.
En línies generals, si els propers 35 s'assemblen a aquests primers, ja firmo! (toco ferro!)
dimecres, d’agost 15, 2007
JO CREC EN EL “FLYING SPAGHETTI MONSTER”
Encara que sembli mentida, un dels debats que fa anys que acupa la vida política americana, i que té un cert protagonisme en l’actual procés per escollir els candidats dels dos grans partits a les eleccions presidencials de 2008, és el de la contraposició entre la teoria religiosa de la creació vs. la teoria científica de l’evolució.
El país teòricament més poderós del món, aquell que decideix en moltes ocasions el destí de la resta del món, passa les hores discutint sobre si venim del mico o del fang creador de Déu.
L’altre dia, a “The View”, un popular programa matinal de la ABC, les 5 dones que debatien les notícies del dia van entrar a fons en aquest tema. Totes elles, menys una, eren demòcrates i es mostraven indignades pel fet que aquest tema estigués sobre la taula i formés part de l’agenda política. L’única republicana intentava defensar la certesa de les dues opcions afirmant que la creació era un símbol, aspecte que, per cert, no accepten els “creacionistes” radicals.
La conductora del programa va donar com a gran notícia, per mirar de fer canviar d'opinió els anti-darwinians, suposo, que el Papa Benet XVI fa poc havia afirmat que una teoria i l’altra no eren contradictòries i que l’Església accepta com a bona la teoria de Darwin, entenent que l’origen de tot plegat és sempre diví.
En serio encara estem així? Voleu dir que quan la meva profe de ciències (a la meva escola de monges ultraconservadores) ens va ensenyar la teoria de l'evolució ho feia sense que l'Església Catòlica l'hagués acceptada com a bona?
Tanta tonteria no és suficient i per això als USA ha sorgit un nou corrent anomenat “Teoria del Disseny Intel.ligent” com a alternativa “també científica” a l’evolució, quan el cert és que és una forma amagada de "creacionisme" disfressada d’arguments científics. Aquesta “tercera via” ha complicat encara més les coses.
Per exemple, l’any 2004 el consell escolar de Dover (Pennsylvania) va votar a favor que els estudiants de biologia de secundària escoltéssin una conferència sobre el fet que la teoria evolucionista no és la única i que el “Disseny Intel·ligent” és una teoria igualment vàlida que la qüestiona. 11 pares van denunciar l’escola i el govern de Dover, al·legant que la teoria del “Disseny Intel·ligent” – la idea que els organismes vius són tan complexes i inexplicables que la millor explicació és que un ésser superior els va dissenyar- era com un cavall de Troia per a introduir l’ensenyament de la religió a les escoles públiques (i laiques).
Més endavant, va ser l’estat de Kansas qui va autoritzar que a les escoles públiques s’ensenyés la teoria del Disseny Intel·ligent al mateix temps que la de l’Evolució.
A partir d’aquí, va aparèixer la quarta via, que dóna títol a aquest post.
Arrel de la decisió de Kansas, Bobby Henderson, un llicenciat en Física de la Universitat d’Oregón, va escriure una carta al comitè d’ensenyament de l’Estat demanant que, ja que s’havia autoritzat l’ensenyament de la teoria “científica” del Disseny Intel·ligent a més de la de l’Evolució, volia que també s’acceptés l’ensenyament de la teoria del “Flying Spaghetti Monster” (FSM). Segons ell, si els estudiants tenien dret a escoltar diferents punts de vista sobre d’on venim, aquesta teoria, tan científica com la del Disseny Intel·ligent, també s’havia de prendre en consideració per tal que els estudiants la coneguessin i valoressin.
Bàsicament, aquesta bonica teoria explica que el FSM és qui ho va crear tot i el fet que els pirates (a qui en FSM tenia en gran estima) estiguin disminuint arreu del món des del s.XIX, fa que la terra es vegi afectada per l'escalfament global, terratrèmols, huracans i altres desastres naturals. No està gens content en FSM!!
Aquí podeu veure un gràfic super científic on es veu clarament la relació entre la disminució de pirates al món i la pujada de temperatures al planeta en els darrers 200 anys:
Si voleu saber més coses sobre aquesta interessant teoria, que m'ha obert els ulls a un nou món, cliqueu aquí.
Però com que jo soc una persona de ment oberta i no vull ser sectària, no us negaré que hi ha altres corrents de pensament sacsejant el planeta.
Aquí podeu veure un curiós mapa de les diferents teories sobre d'on venim. A partir del peix bàsic, símbol del cristianisme, que va evolucionar al "peix amb potes" dels seguidors de Darwin (i es va convertir en símbol de l'ateïsme), n'han aparegut molts altres, com el "fish'n chips", el "sushi fish", el "fish budha" ben grassonet, o el de dalt a la dreta, que simbolitza el nostre benvolgut Flying Spaghetti Monster. :-)
El país teòricament més poderós del món, aquell que decideix en moltes ocasions el destí de la resta del món, passa les hores discutint sobre si venim del mico o del fang creador de Déu.L’altre dia, a “The View”, un popular programa matinal de la ABC, les 5 dones que debatien les notícies del dia van entrar a fons en aquest tema. Totes elles, menys una, eren demòcrates i es mostraven indignades pel fet que aquest tema estigués sobre la taula i formés part de l’agenda política. L’única republicana intentava defensar la certesa de les dues opcions afirmant que la creació era un símbol, aspecte que, per cert, no accepten els “creacionistes” radicals.
La conductora del programa va donar com a gran notícia, per mirar de fer canviar d'opinió els anti-darwinians, suposo, que el Papa Benet XVI fa poc havia afirmat que una teoria i l’altra no eren contradictòries i que l’Església accepta com a bona la teoria de Darwin, entenent que l’origen de tot plegat és sempre diví.En serio encara estem així? Voleu dir que quan la meva profe de ciències (a la meva escola de monges ultraconservadores) ens va ensenyar la teoria de l'evolució ho feia sense que l'Església Catòlica l'hagués acceptada com a bona?
Tanta tonteria no és suficient i per això als USA ha sorgit un nou corrent anomenat “Teoria del Disseny Intel.ligent” com a alternativa “també científica” a l’evolució, quan el cert és que és una forma amagada de "creacionisme" disfressada d’arguments científics. Aquesta “tercera via” ha complicat encara més les coses.
Per exemple, l’any 2004 el consell escolar de Dover (Pennsylvania) va votar a favor que els estudiants de biologia de secundària escoltéssin una conferència sobre el fet que la teoria evolucionista no és la única i que el “Disseny Intel·ligent” és una teoria igualment vàlida que la qüestiona. 11 pares van denunciar l’escola i el govern de Dover, al·legant que la teoria del “Disseny Intel·ligent” – la idea que els organismes vius són tan complexes i inexplicables que la millor explicació és que un ésser superior els va dissenyar- era com un cavall de Troia per a introduir l’ensenyament de la religió a les escoles públiques (i laiques).
Més endavant, va ser l’estat de Kansas qui va autoritzar que a les escoles públiques s’ensenyés la teoria del Disseny Intel·ligent al mateix temps que la de l’Evolució.
A partir d’aquí, va aparèixer la quarta via, que dóna títol a aquest post.
Arrel de la decisió de Kansas, Bobby Henderson, un llicenciat en Física de la Universitat d’Oregón, va escriure una carta al comitè d’ensenyament de l’Estat demanant que, ja que s’havia autoritzat l’ensenyament de la teoria “científica” del Disseny Intel·ligent a més de la de l’Evolució, volia que també s’acceptés l’ensenyament de la teoria del “Flying Spaghetti Monster” (FSM). Segons ell, si els estudiants tenien dret a escoltar diferents punts de vista sobre d’on venim, aquesta teoria, tan científica com la del Disseny Intel·ligent, també s’havia de prendre en consideració per tal que els estudiants la coneguessin i valoressin.Bàsicament, aquesta bonica teoria explica que el FSM és qui ho va crear tot i el fet que els pirates (a qui en FSM tenia en gran estima) estiguin disminuint arreu del món des del s.XIX, fa que la terra es vegi afectada per l'escalfament global, terratrèmols, huracans i altres desastres naturals. No està gens content en FSM!!
Aquí podeu veure un gràfic super científic on es veu clarament la relació entre la disminució de pirates al món i la pujada de temperatures al planeta en els darrers 200 anys:
Si voleu saber més coses sobre aquesta interessant teoria, que m'ha obert els ulls a un nou món, cliqueu aquí.Però com que jo soc una persona de ment oberta i no vull ser sectària, no us negaré que hi ha altres corrents de pensament sacsejant el planeta.
Aquí podeu veure un curiós mapa de les diferents teories sobre d'on venim. A partir del peix bàsic, símbol del cristianisme, que va evolucionar al "peix amb potes" dels seguidors de Darwin (i es va convertir en símbol de l'ateïsme), n'han aparegut molts altres, com el "fish'n chips", el "sushi fish", el "fish budha" ben grassonet, o el de dalt a la dreta, que simbolitza el nostre benvolgut Flying Spaghetti Monster. :-)
Bé, espero que aquest llarg post hagi estat ben alliçonador i que en George W. Bush aviat s'afegeixi als milions de "pastafarians" que ja hi ha arreu del món.... Això no sé si passarà, però està clar que el novembre de 2008 ja no serà president dels EUA.
Com veieu, molts americans ho esperen amb candeletes....
Com veieu, molts americans ho esperen amb candeletes....
dijous, d’agost 09, 2007
T'HO JURO PER SNOOPY!!
En l'immens món de les frases fetes n'hi deu haver-hi moltes de desafortunades i injustes i aquesta és una d'elles.
Sembla mentida com el màrqueting i el merchandising han pervertit el veritable esperit d'una de les tires més famoses de la història del còmic (amb permís de la Mafalda) i segurament la que va influenciar més dibuixants en la segona meitat del segle XX.
Estic parlant dels "Peanuts", el grup de personatges que als anys 50 va crear Charles M. Schulz, Sparky pels amics, al voltant del nen Charlie Brown i del seu gos Snoopy.
Probablement, la majoria de nens i nenes "pijos" que han dit aquesta frase o han vestit alguna samarreta o comprat coses amb la imatge del gosset de la taca negra no hagin llegit en la seva vida més de dues tires còmiques seguides del personatge i no coneguin amb profunditat la manera de ser de cada un dels seus companys d'aventures.
Schulz, a través d'una quinzena de personatges, la meitat d'ells principals i els altres més secundaris va retratar, durant gairebé 50 anys, l'esperit de la societat nordamericana tal i com ell la veia. A partir de situacions més aviat tristes, desesperades o absurdes, ell n'extreia el seu costat còmic i va fer així felices vàries generacions d'arreu del món que encara avui segueixen les aventures dels Peanuts a través de més de 2,600 diaris en 75 països, llibres recopilatoris, shows de TV i fins i tot d'un musical de Broadway.
Ahir vaig anar al Museu que hi ha a Santa Rosa (una hora en cotxe des de San Francisco) dedicat a la figura del dibuixant Schulz i als seus famosos personatges.
Allà es pot copsar la importància d'aquest còmic en tota la seva intensitat. El museu és gran i té una sala de cinema on van passant entrevistes amb Schulz, programes de TV, pel·lícules. També hi ha una reproducció de l'estudi on el dibuixant va treballar fins a finals de l'any 1999, quan va anunciar que es retirava..gif)
Va morir al cap de pocs mesos i el més de maig de l'any 2000, els més importants dibuixants de còmic d'arreu del món van dibuixar les seves tires còmiques en homenatge a Schulz i els Peanuts. Aquí podeu veure la que va fer Matt Groening, creador dels Simpson's.
És possible que alguns dels que estigueu llegint aquest post encara estigueu al·lucinant perquè moltes vegades us heu mirat els Peanuts al diari i no n'heu entès res.
Jo vaig tenir la sort de descobrir-los fa molts anys d'una manera mol diferent. La meva tieta, a la platja, tenia tota la col·lecció feta fins aleshores, traduïda al català en forma de més de 40 petit llibrets que recollien les vinyetes publicades. El fet de llegir-los en "fomat llibre" d'una tirada i un darrera l'altre va fer que entengués molt millor el sentit que tenia tot plegat i la personalitat de cada un dels personatges, tan especial i tan ben definida.
Ara no entraré en el caràcter de cada un d'ells però sí que us diré que moltes de les històries respiren una certa ansietat i que en cap cas és un còmic per a nens petits! En Linus amb la seva manta i les seves referències bíbliques, la Peppermint Patty i els seus problemes a l'escola, la Lucy i el seu mal caràcter però eternament enamorada d'en Schoreder que no la correspon i només pensa en Bethoven, en Charlie Brown, a qui TOT li surt malament...
Tot plegat, problemes típics dels adults però posat en boca de nens.
Al museu he descobert moltes coses que no sabia i que m'han agradat i, en fer aquest post he descobert a gent encara més freaky que jo!
Us recomano que, si no ho heu fet encara, deixeu enrere els vostres prejudicis i us compreu un llibre dels Peanuts (si pot ser en anglès, millor!). Us asseguro que passareu una molt bona estona i potser us hi acabareu enganxant i tot!!
Sembla mentida com el màrqueting i el merchandising han pervertit el veritable esperit d'una de les tires més famoses de la història del còmic (amb permís de la Mafalda) i segurament la que va influenciar més dibuixants en la segona meitat del segle XX.
Estic parlant dels "Peanuts", el grup de personatges que als anys 50 va crear Charles M. Schulz, Sparky pels amics, al voltant del nen Charlie Brown i del seu gos Snoopy.
Probablement, la majoria de nens i nenes "pijos" que han dit aquesta frase o han vestit alguna samarreta o comprat coses amb la imatge del gosset de la taca negra no hagin llegit en la seva vida més de dues tires còmiques seguides del personatge i no coneguin amb profunditat la manera de ser de cada un dels seus companys d'aventures.Schulz, a través d'una quinzena de personatges, la meitat d'ells principals i els altres més secundaris va retratar, durant gairebé 50 anys, l'esperit de la societat nordamericana tal i com ell la veia. A partir de situacions més aviat tristes, desesperades o absurdes, ell n'extreia el seu costat còmic i va fer així felices vàries generacions d'arreu del món que encara avui segueixen les aventures dels Peanuts a través de més de 2,600 diaris en 75 països, llibres recopilatoris, shows de TV i fins i tot d'un musical de Broadway.
Ahir vaig anar al Museu que hi ha a Santa Rosa (una hora en cotxe des de San Francisco) dedicat a la figura del dibuixant Schulz i als seus famosos personatges.
Allà es pot copsar la importància d'aquest còmic en tota la seva intensitat. El museu és gran i té una sala de cinema on van passant entrevistes amb Schulz, programes de TV, pel·lícules. També hi ha una reproducció de l'estudi on el dibuixant va treballar fins a finals de l'any 1999, quan va anunciar que es retirava.
.gif)
Va morir al cap de pocs mesos i el més de maig de l'any 2000, els més importants dibuixants de còmic d'arreu del món van dibuixar les seves tires còmiques en homenatge a Schulz i els Peanuts. Aquí podeu veure la que va fer Matt Groening, creador dels Simpson's.És possible que alguns dels que estigueu llegint aquest post encara estigueu al·lucinant perquè moltes vegades us heu mirat els Peanuts al diari i no n'heu entès res.
Jo vaig tenir la sort de descobrir-los fa molts anys d'una manera mol diferent. La meva tieta, a la platja, tenia tota la col·lecció feta fins aleshores, traduïda al català en forma de més de 40 petit llibrets que recollien les vinyetes publicades. El fet de llegir-los en "fomat llibre" d'una tirada i un darrera l'altre va fer que entengués molt millor el sentit que tenia tot plegat i la personalitat de cada un dels personatges, tan especial i tan ben definida.
Ara no entraré en el caràcter de cada un d'ells però sí que us diré que moltes de les històries respiren una certa ansietat i que en cap cas és un còmic per a nens petits! En Linus amb la seva manta i les seves referències bíbliques, la Peppermint Patty i els seus problemes a l'escola, la Lucy i el seu mal caràcter però eternament enamorada d'en Schoreder que no la correspon i només pensa en Bethoven, en Charlie Brown, a qui TOT li surt malament...
Tot plegat, problemes típics dels adults però posat en boca de nens.
Al museu he descobert moltes coses que no sabia i que m'han agradat i, en fer aquest post he descobert a gent encara més freaky que jo!
Us recomano que, si no ho heu fet encara, deixeu enrere els vostres prejudicis i us compreu un llibre dels Peanuts (si pot ser en anglès, millor!). Us asseguro que passareu una molt bona estona i potser us hi acabareu enganxant i tot!!
dimecres, d’agost 08, 2007
MATISSE AL SF MoMa
Dimarts a la tarda era primer dimarts de mes i el MOMA de SF era gratuït. Vaig aprofitar-ho i vaig visitar l'exposició "Matisse: Painter as Sculptor" que es podrà veure fins a mitjans de setembre.
Em va encantar! L'exposició se centra principalment en l'obra escultòrica de Matisse, menys coneguda i valorada que la pictòrica, amb peces tan formidables com els quatre "Nus d'esquena" que va fer entre 1909 y 1930, o els retrats de Jeanette -impactants- o d'Henriette. Totes les peces estan presentades en relació amb quadres del pintor ja que en molts d'ells apareixen dibuixades les escultures.També parla l'exposició de la seva relació amb Cezanne i Maillol, als qui admirava profundament, i amb Picasso, amb qui va compartir influències.
Una novetat que ha introduit el SF MoMa aquesta temporada és que, enlloc de la clàssica audioguide, pesada i aparatosa, ara et donen un iPod, que et permet seguir les explicacions d'una manera més còmoda i moderna.
HI HA VIDA MÉS ENLLÀ DEL MEU BARRI
M'haurieu de veure. Soc en aquest local que podeu veure a la foto "The Grove", a Fillmore St., per a mi, el millor barri de SF, ple de gent jove i professionals liberals que treballen des de llocs tan xulos com aquest. Les taules del meu voltant estan plenes de nois i noies amb els seus ordinadors portàtils que treballen o neveguen per internet, llegeixen llibres i prenen notes, miren el diari buscant una nova feina, xerren...Pel que sembla, això per aquí és bastant habitual i el barri està ple de cafès amb wifi on t'hi pots estar hores sense que ningú et posi pressa per a que marxis.
Jo he decidit integrar-me i fer el que ells fan o sigui que he vingut amb el portàtil, he demanat un capuccino i aquí estic, esperant que s'acabi la bateria per dinar (és que m'he deixat a l'hotel el transformador de corrent per endollar-la, si no, podria quedar-me aquí per sempre!).
He tingut la sort de trobar taula al costat del gran finestral que dóna al carrer i hi estic de costat, de manera que tinc una vista magnífica, tant del què passa a fora com del què passa a dins del local.
The Grove és un local molt gran amb una decoració que podríem definir com a "eclèctica": bigues i columnes enormes de fusta molt rústiques, sostre altíssim, una paret de pedra com si fóssim a la Cerdanya, altres parets pintades en un to mostassa a l'estil mexicà amb la part de sota forrada amb fusta.. A les parets hi pots trobar miralls, guitarres, una mena de lamparetes ataronjades... De fet, el menjar és mexicà amb un toc mediterrani en les amanides però també hi ha cookies i muffins típicament americanes. Tot el personal és sudamericà i molt amable.
El tipus de taules que hi ha a dins és molt variat: petites taules de fusta quadrades, per a dues persones, una mena de gran taula ovalada pensada per a grups o per a compartir, tauletes baixes voltades d'uns grans sofàs i d'unes cadires de ferro... Quant a concepte i al tipus de clients s'assembla força al bar de Friends, el Central Perk, però la decoració no hi té res a veure.Avui fa un dia gris i fred, més del què és habitual en aquesta època de l'any. Tanmateix, hi ha un parell de mames amb els seus nens als cotxets que han optat per seure a les taules del carrer mentre es mengen una amanida. Això sembla que és un bon sistema per lligar perquè dos nois molt guapets s'han aturat a parlar amb elles abans d'entrar (ok, potser es coneixien d'abans..). Asseure's a les taules del carrer amb el fred que fa no sembla ser un problema pels sanfranciscans, en això són una mica com els anglesos...mentre no plogui! I tampoc és que vagin gaire abrigats! Aquí la més abrigada soc jo i encara tinc fred!
En tota l'estona que porto aquí (dues hores aprox) la gent -no tota- ha anat canviant. Encara tinc un noi al costat amb el seu iBook a la taula i l'iPod a les orelles, però a la taula ovalada s'hi ha instal·lat una família asiàtica després que hi hagués un grup de quatre noies, per la taula del meu costat ja hi han passat dues parelles enamorades i els dos nois guapets de fa una estona han marxat sense adonar-me'n... Fins i tot sembla que comença a sortir el sol!!!
Encara em queden 41 min de bateria que aprofitaré per llegir els diaris catalans i pensar temes pel proper post. Bye!
diumenge, d’agost 05, 2007
CAMBIO RADICAL
San Francisco, més enllà del "meu" entranyable barri, és una ciutat fantàstica, acollidora, moderna, agradable per a passejar-hi, amb unes vistes espectaculars sobre la seva badia, l'illa d'Alcatraz i el Golden Gate, amb una gran oferta cultural i de restauració i una població multicultural que faria les delícies de qualsevol progre català.
També és una gran ciutat per fer shopping, amb les millors marques del mon a pocs metres les unes de les altres.
Avui és diumenge però el Manel & Cia. han hagut d'anar una estona a treballar, de manera que jo he aprofitat que les botigues són obertes per anar a donar una volta. Una de les que he visitat ha estat Miss Sixty. Allà, una simpàtica adolescent asiàtica (a quina edat es pot començar a treballar als USA? al 16? doncs això) s'ha dirigit cap a mi amablement quan ha vist que em mirava un jeisei llarg.
El seu simopàtic comentari de benvinguda ha estat que el jersei, si en tenies, tapava la panxa. !!!!!!!!! Què vol dir això? un comentari així només el dius a algú que creus que té panxa!!! Li he passat per alt i he continuat mirant. Ella em seguia com un gosset i anava fent comentaris sobre les peces que jo em mirava: this is really cool! tris one is sooo sexy! etc... M'he aturat davant d'una i m'he tret la jaqueta de pell que duia (la meva preferida, petitoneta, que se m'ajusta com un guà). Ella ha fet un crit quan m'ha vist snse jaqueta ja que ha "descobert" que jo no era la gorda que ella havia imaginat i que, de fet, estic prima. This jaquet makes you fat! m'ha etzibat.
Segons ella, havia d'eliminar la meva jaqueta preferida del meu vestuari perquè, clarament, no em feia justícia!!! Brrrrrr, primer allò de la panxa i ara això de la jaqueta. Ja es veia que no ens anàvem a fer amigues.
La cosa va anar anant a pitjor. Segons ella, els texans que duia tampoc m'afavorien, clarament les sabates planes tampoc eren les adequades i jo només hauria de dur talons i finalment, a la vista d'una samarreta que ho ensenyava tot, ha decidit que l'únic salvable eren els meus pits (sic!). De fet ha manifestat estar-ne molt gelosa, que ja en voldria ella uns així (he dit que era filiprima a tope a banda de pre-adolescent???) comentaris als que li he contestat dient que avui dia la cirurgia fa meravelles (us ho juro, ja n'estava fins els...).
Sembla que la cosa hauria d'acabar aquí, doncs no. També m'ha dit que havia de portar colors clars que em fessin semblar més jove (si en aquell moment, com tants simpàtics americans, hagués tingut un arma, li hagués fotut un cop de puny!) i la cosa hagués continuat igual, n'estic segura, si no hagués set pel fet que m'he posat els texans "slim" que m'ha donat i una jaqueta horrible que segons ella m'afavoria moltíssim i ha decidit que així estava fantàstica i que no tenia cap comentari negatiu a fer-me.
Com us podeu imaginar, me n'he anat sense comprar-li res i deixant-la amb cara de pena, no sé si perquè s'ha quedat sense venda o perquè no ha pogut fer-me el canvi radical que ella creia que jo necessitava amb urgència!
De fet, com és que incomprensiblement ha desaparegut de la TV aquell alliçonador i terapèutic programa presentat per la Teresa Viejo i pel qual jo soc una candidata tan ideal? Per què m'han fet això?
Està clar que el món conspira en contra meu. Ràpidament hauré de plantejar-me alguna alternativa, com ara visitar algun psiquiatra tipus "Armani" que aconsegueix que tot et quedi bé, que semblis la dona més estupenda del planeta, amb unes dependentes que t'ofereixen cafè i et fan la pilota, mentre pel darrera t'escuren la butxaca.
I com en surts de contenta? Això no té preu!!! :-)
Lessons learnt:
1. Reconec que avui no era el meu millor dia. Plovisquejava i el meu cabell ha quedat crespat d'allò més i la combinació bambes-texants-jaqueta de cuir no és la que més m'afavoreix, però amb el fred i la pluja era l'única possible (ande yo caliente...) així que la pobre adolescent tenia raons per esverar-se davant el meu look.
2. Els texans slim que m'ha donat m'afavorien d'allò més, però estava tan ofesa que m'he negat a comprar-los-hi. Potser un altre dia?
3. Serà que ja no tinc edat per a vestir-me a Miss Sixty? una marca més per a adolescents filiprimes que per a noietes eixerides de més de trenta?
4. També m'apunto això dels talons. Definitivament m'estan millor que les bambes!
5. La meva jaqueta negra segueix sent la millor i MAI desapareixerà del meu armari. Serà possible!!!
També és una gran ciutat per fer shopping, amb les millors marques del mon a pocs metres les unes de les altres.
Avui és diumenge però el Manel & Cia. han hagut d'anar una estona a treballar, de manera que jo he aprofitat que les botigues són obertes per anar a donar una volta. Una de les que he visitat ha estat Miss Sixty. Allà, una simpàtica adolescent asiàtica (a quina edat es pot començar a treballar als USA? al 16? doncs això) s'ha dirigit cap a mi amablement quan ha vist que em mirava un jeisei llarg.El seu simopàtic comentari de benvinguda ha estat que el jersei, si en tenies, tapava la panxa. !!!!!!!!! Què vol dir això? un comentari així només el dius a algú que creus que té panxa!!! Li he passat per alt i he continuat mirant. Ella em seguia com un gosset i anava fent comentaris sobre les peces que jo em mirava: this is really cool! tris one is sooo sexy! etc... M'he aturat davant d'una i m'he tret la jaqueta de pell que duia (la meva preferida, petitoneta, que se m'ajusta com un guà). Ella ha fet un crit quan m'ha vist snse jaqueta ja que ha "descobert" que jo no era la gorda que ella havia imaginat i que, de fet, estic prima. This jaquet makes you fat! m'ha etzibat.
Segons ella, havia d'eliminar la meva jaqueta preferida del meu vestuari perquè, clarament, no em feia justícia!!! Brrrrrr, primer allò de la panxa i ara això de la jaqueta. Ja es veia que no ens anàvem a fer amigues.
La cosa va anar anant a pitjor. Segons ella, els texans que duia tampoc m'afavorien, clarament les sabates planes tampoc eren les adequades i jo només hauria de dur talons i finalment, a la vista d'una samarreta que ho ensenyava tot, ha decidit que l'únic salvable eren els meus pits (sic!). De fet ha manifestat estar-ne molt gelosa, que ja en voldria ella uns així (he dit que era filiprima a tope a banda de pre-adolescent???) comentaris als que li he contestat dient que avui dia la cirurgia fa meravelles (us ho juro, ja n'estava fins els...).
Sembla que la cosa hauria d'acabar aquí, doncs no. També m'ha dit que havia de portar colors clars que em fessin semblar més jove (si en aquell moment, com tants simpàtics americans, hagués tingut un arma, li hagués fotut un cop de puny!) i la cosa hagués continuat igual, n'estic segura, si no hagués set pel fet que m'he posat els texans "slim" que m'ha donat i una jaqueta horrible que segons ella m'afavoria moltíssim i ha decidit que així estava fantàstica i que no tenia cap comentari negatiu a fer-me.
Com us podeu imaginar, me n'he anat sense comprar-li res i deixant-la amb cara de pena, no sé si perquè s'ha quedat sense venda o perquè no ha pogut fer-me el canvi radical que ella creia que jo necessitava amb urgència!
De fet, com és que incomprensiblement ha desaparegut de la TV aquell alliçonador i terapèutic programa presentat per la Teresa Viejo i pel qual jo soc una candidata tan ideal? Per què m'han fet això?
Està clar que el món conspira en contra meu. Ràpidament hauré de plantejar-me alguna alternativa, com ara visitar algun psiquiatra tipus "Armani" que aconsegueix que tot et quedi bé, que semblis la dona més estupenda del planeta, amb unes dependentes que t'ofereixen cafè i et fan la pilota, mentre pel darrera t'escuren la butxaca.
I com en surts de contenta? Això no té preu!!! :-)
Lessons learnt:
1. Reconec que avui no era el meu millor dia. Plovisquejava i el meu cabell ha quedat crespat d'allò més i la combinació bambes-texants-jaqueta de cuir no és la que més m'afavoreix, però amb el fred i la pluja era l'única possible (ande yo caliente...) així que la pobre adolescent tenia raons per esverar-se davant el meu look.
2. Els texans slim que m'ha donat m'afavorien d'allò més, però estava tan ofesa que m'he negat a comprar-los-hi. Potser un altre dia?
3. Serà que ja no tinc edat per a vestir-me a Miss Sixty? una marca més per a adolescents filiprimes que per a noietes eixerides de més de trenta?
4. També m'apunto això dels talons. Definitivament m'estan millor que les bambes!
5. La meva jaqueta negra segueix sent la millor i MAI desapareixerà del meu armari. Serà possible!!!
divendres, d’agost 03, 2007
HOMELESS, PROSTITUTES I TRAVESTIS
Ser emprenedor és tota una experiència. I ser la dona d'un emprenedor també.
Entre les coses que un/a pot experimentar hi ha el fet de no anar a l'hotel més "chic" de la ciutat quan viatges per feina. Els calerons de l'empresa s'han d'invertir en coses realment importants i, per tant, l'allotjament dels emprenedors no es pot menjar tot el pressupost (sic!).
A més, per a ser un emprenedor (o dona/marit d'emprenedor/a) has de viure experiències dures, que et serveixin el dia de demà per poder explicar-les a "Forbes" o quan et facin l'entrevista de la teva vida com a "persona de l'any" a Time Magazine. És allò de: vam començar en un garatge que ens va deixar el meu avi, al principi només ens alimentàvem d'arròs i tot ho invertiem a la companyia.... És per això que en el nostre periple per San Francisco'07 ens estem a l'agradable barri de Tenderloin, popularment conegut com "el pitjor barri de la ciutat". Què bonic oi?
De fet, no va caler que ningú m'informés d'aquest intrascendent detall. Hi vàrem arribar de nit i ja se sap allò que de noche todos los gatos... Al matí, en Josep i en Manel van quedar a les 6.00h per anar cap a Palo Alto i jo vaig dormir una estona més, abans d'iniciar la meva passejada pel que durant 10 dies seria el meu barri: hi hauria boniques botigues, moderns restaurants, llibreries de vell, cafès amb wifi??? No!
Només sortir al carrer vaig observar que el paisatge no era precisament friendly, com tampoc no ho eren els habitants de la zona, que em miraven com si fos un extraterrestre.
Bàsicament m'havia dutxat i duia roba neta, fet certament inusual a la zona. Això a ells els provocava i es dirigien a mí en grup i fent Buuuh!
Aaaaaaah! Ara fa gràcia, perquè ja m'hi trobo com a casa (encara que em segueixo dutxant i posant roba neta) però hi va haver un moment en què em vaig trobar voltada de homeless, putes i algun travesti i us juro que no sabia cap a on tirar!
Finalment, vaig respirar fons, vaig agafar forces i vaig marxar d'allà cames ajudeu-me!
Crec però que la majoria no són perillosos, alguns ja em saluden amablement i em diuen si em recordo d'ells (de que em van saludar el dia abans, suposo) i ara, després d'uns dies, ja he descobert com sortir de la manera més ràpida i segura. De fet, dos blocks (mançanes) més amunt i a la dreta, el barri ja és un altre, però just on nosaltres estem, és de lo pitjoret.
Després d'això, porteu-me on vulgueu. Tot em semblarà bé! I ara potser no ho valorem prou, però algun dia, aquesta experiència serà mítica en el món del software i dels negocis en general!! :-)
Entre les coses que un/a pot experimentar hi ha el fet de no anar a l'hotel més "chic" de la ciutat quan viatges per feina. Els calerons de l'empresa s'han d'invertir en coses realment importants i, per tant, l'allotjament dels emprenedors no es pot menjar tot el pressupost (sic!).
A més, per a ser un emprenedor (o dona/marit d'emprenedor/a) has de viure experiències dures, que et serveixin el dia de demà per poder explicar-les a "Forbes" o quan et facin l'entrevista de la teva vida com a "persona de l'any" a Time Magazine. És allò de: vam començar en un garatge que ens va deixar el meu avi, al principi només ens alimentàvem d'arròs i tot ho invertiem a la companyia.... És per això que en el nostre periple per San Francisco'07 ens estem a l'agradable barri de Tenderloin, popularment conegut com "el pitjor barri de la ciutat". Què bonic oi?
De fet, no va caler que ningú m'informés d'aquest intrascendent detall. Hi vàrem arribar de nit i ja se sap allò que de noche todos los gatos... Al matí, en Josep i en Manel van quedar a les 6.00h per anar cap a Palo Alto i jo vaig dormir una estona més, abans d'iniciar la meva passejada pel que durant 10 dies seria el meu barri: hi hauria boniques botigues, moderns restaurants, llibreries de vell, cafès amb wifi??? No!
Només sortir al carrer vaig observar que el paisatge no era precisament friendly, com tampoc no ho eren els habitants de la zona, que em miraven com si fos un extraterrestre.
Bàsicament m'havia dutxat i duia roba neta, fet certament inusual a la zona. Això a ells els provocava i es dirigien a mí en grup i fent Buuuh!
Aaaaaaah! Ara fa gràcia, perquè ja m'hi trobo com a casa (encara que em segueixo dutxant i posant roba neta) però hi va haver un moment en què em vaig trobar voltada de homeless, putes i algun travesti i us juro que no sabia cap a on tirar!
Finalment, vaig respirar fons, vaig agafar forces i vaig marxar d'allà cames ajudeu-me!
Crec però que la majoria no són perillosos, alguns ja em saluden amablement i em diuen si em recordo d'ells (de que em van saludar el dia abans, suposo) i ara, després d'uns dies, ja he descobert com sortir de la manera més ràpida i segura. De fet, dos blocks (mançanes) més amunt i a la dreta, el barri ja és un altre, però just on nosaltres estem, és de lo pitjoret.
Després d'això, porteu-me on vulgueu. Tot em semblarà bé! I ara potser no ho valorem prou, però algun dia, aquesta experiència serà mítica en el món del software i dels negocis en general!! :-)
Notes d'interès:
1. Per a fer-vos-en una idea més acurada, podeu visitar http://www.tenderloin.net/tenderloin.html , però ja us aviso que pot ferir la vostra sensibilitat. Per a ser sincers, jo no ho he vist taaan malament.
2. La foto que il·ustra el post no es meva. No estic tan sonada com perquè algun d'aquests em llenci una ampolla al cap!
3. L'hotel on ens allotgem està força bé. Per això, malgrat tot, ens hi hem quedat. És senzill però net i les habitacions són àmplies. Hi ha TV per cable (imprescincible) en una gran pantalla plana i ha estat recentment renovat. Si hi aneu en grup o penseu passejar de dos en dos en amunt, no és una mala recomanació, ja que el barri, encara que dolent, és super cèntric (tipus raval o barri xino).
dijous, d’agost 02, 2007
BACK TO 70'S
Imagineu-vos un poblet de platja, no ben bé com els que nosaltres tenim a la mediterrània sino com el que sortia a la pel·lícula "A l'Est de l'Eden". Bé, de fet, exactament el que surt en aquesta fantàstica pel·lícula d'Elia Kazan i James Dean.Mendocino està ara igual que aleshores. Els seus veïns han mantingut l'ambient tranquil que es vivia als anys 50 però amb el temps hi van afegir el punt bohemi i hippie dels 70 i així s'ha quedat. Com a Cadaqués, molta de la gent que hi va aterrar en aquella època s'hi va establir i ara està ple de negocis esotèrics, d'aromateràpia, massatges, menjar orgànic i una llibreria fantàstica amb un apartat de llibres per a nens i nenes del millor que he vist mai i un altre sobre llibres protesta, anti Bush o ecològics, d'allò més ben assortit.
Com a tots els pobles d'USA, la bandera americana és gairebé a tots els jardins, però a Mendocino conviu amb el símbol de la Pau, encara més omnipresent.
Les famílies que estiuegen a Mendocino ho fan a l'estil antic: passejades en bicicleta, converses a la fresca (en fa molta!) estones a la platja llençant pedretes al mar, 
...lectures als balancins i hamaques del jardí, nens i nenes perseguint gallines...tot molt rural i bucòlic.
A Mendocino (pronunciïs mendosino, a lo mexicà), també et pots trobar una família de cèrvols mentre passejes per la costa...
...que s'espanten quan t'hi acostes massa!
I enmig de tanta ruralitat, que coi hi fèiem nosaltres? Doncs ens Manel fer llargues passejades i jo escriure el meu bloc gaudint d'aquest fantàstic paisatge, tan diferent al nostre, 
acompanyada d'uns convidats inesperats.
Com podeu veure, ens ha agradat molt i ho hem passat molt bé.
Només dues coses finals:
1. Si mai hi aneu, no deixeu de dinar o sopar al Cafe Beaujolais, tota una descoberta gastronòmica amagada entre les casetes del poble.
2. Mireu aquesta imatge i relaxeu-vos pensant que encara hi ha indrets on és possible desconnectar i viure d'una altra manera.
dimecres, d’agost 01, 2007
CALIFORNIA: ARBRES, CÈRVOLS, VINYES, HIPPIES, GRANGES, POMES I ALTRES ESPÈCIES....
Ja som a Califòrnia, un estat que, si fos independent, seria el cinquè país més ric del món.
I jo m'atreviria a dir que un dels que té la qualitat de vida més alta.
No hi he viscut mai de manera permanent, però m'hi he estat temporades llargues, i pel que he pogut comprobar, té alguns aspectes imbatibles:
1- El menjar: la fruita i la verdura són molt bones.
Gustoses, dures i tendres alhora, am bon aspecte... I què us he de dir de la carn? gustosa, tendre...em recorda la brasilera o l'argentina, també per com la cuinen. Al llarg de la carretereta que hem fet avui pots trobar llocs de fruita com aquest, que vénen productes orgànics d'una qualitat insuperable.
2- El paisatge interior: milles i milles de boscos altíssims i tupits, travessats per petites però excel·lents carreteres com la "California 128 Hwy" que és una ruta excel·lent per les millors valls de vins de l'estat: "Anderson Valley", on som ara, Sonoma i "Napa Valley" on vàrem anar l'any passat. Molts d'aquests boscos són reserves naturals, estan molt protegits, ben senyalitzats, amb visitor's centres...
3- La gent: la que hem anat trobant és divertida, educada, culte, demòcrata! si fos per ells, en Bush mai hagués estat president.
Fins i tot el seu governador, L'Arnold, diuen que és un demòcrata disfressat de republicà!
Aquesta de la foto soc jo, petiteta al costat d'aquests arbres immensos.
I jo m'atreviria a dir que un dels que té la qualitat de vida més alta.
No hi he viscut mai de manera permanent, però m'hi he estat temporades llargues, i pel que he pogut comprobar, té alguns aspectes imbatibles:
1- El menjar: la fruita i la verdura són molt bones.
Gustoses, dures i tendres alhora, am bon aspecte... I què us he de dir de la carn? gustosa, tendre...em recorda la brasilera o l'argentina, també per com la cuinen. Al llarg de la carretereta que hem fet avui pots trobar llocs de fruita com aquest, que vénen productes orgànics d'una qualitat insuperable.
2- El paisatge interior: milles i milles de boscos altíssims i tupits, travessats per petites però excel·lents carreteres com la "California 128 Hwy" que és una ruta excel·lent per les millors valls de vins de l'estat: "Anderson Valley", on som ara, Sonoma i "Napa Valley" on vàrem anar l'any passat. Molts d'aquests boscos són reserves naturals, estan molt protegits, ben senyalitzats, amb visitor's centres...
3- La gent: la que hem anat trobant és divertida, educada, culte, demòcrata! si fos per ells, en Bush mai hagués estat president.
Fins i tot el seu governador, L'Arnold, diuen que és un demòcrata disfressat de republicà!
Aquesta de la foto soc jo, petiteta al costat d'aquests arbres immensos.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
