En terapia,un tratamiento para el alma

Llega la mejor producción televisiva del año, In Treatment, una serie diaria de 43 episodios realizada por el hijo de García Márquez.

HERNAN CASCIARI - 17 de octubre, 2008


Lo que sigue es un consejo vital para los espectadores de televisión que todavía no han logrado ver ficción subtitulada. A principios de este año muchos de nosotros vimos, y adoramos, In Treatment, que el próximo lunes comienza a emitirse en España; dobada, por supuesto.

Si el lector que odia los subtítulos y tiene en casa el canal Fox, puede pasar al siguiente párrafo. Si el lector no tiene el canal Fox, piense ahora mismo en un amigo que sí lo tenga y llámelo (¡ya mismo!) diciendo la siguiente frase: “Desde el lunes, grábame el canal Fox, que yo pasaré por tu casa a buscar los DVDs”.

El próximo lunes 20, desde la exacta medianoche, Fox estrenará en exclusiva la serie In Treatment (en español se llamará “En terapia”), una revolucionaria producción de HBO escrita y realizada por Rodrigo García, el hijo del Nobel colombiano Gabriel García Márquez, y protagonizada por un grupo de actores bestiales, que componen en pantalla los mejores momentos de sus carreras.

Para ver “En terapia” hay que dejar treinta minutos libres todos los días, de lunes a viernes. No, tranquilos, no es un culebrón, pero va todos los días porque la protagoniza un psicólogo que recibe a diario a sus pacientes.

Los lunes podremos ver la sesión con una enfermera muy guapa, los martes a un militar con culpa, los miércoles (ay, los miércoles) a una joven gimnasta suicida, los jueves a un matrimonio en crisis, y los viernes el propio psicólogo (Gabriel Byrne) visita a su terapeuta (la inmensa y oscarizada Dianne Wiest).

Señores herejes, impíos que se han apartados de la senda de la Versión Original: vean esta serie de alguna forma, aunque otros locutores emparchen las voces nativas. Son cuarenta y tres episodios solamente y después se acaba, se acaba con un final verdadero, y ustedes se arrastrarán ahogaditos en llanto; sólo tres meses, y habrán visto algo maravilloso. (Se habrán perdido las voces, es verdad, pero allá ustedes y su extraña religión de playbacks.)

No hay absolutamente nada en la televisión nocturna que merezca la pena más que lo que presenta la Fox desde el próximo lunes. En Terapia es, sin duda, un tratamiento para el alma.

ELECCIONS ALS ESTATS UNITS. Cronica d'un viatge.

Nota: Escric sense accents ni c trencada perque ho faig des d'un teclat americ`a. Mirare de soluciona-ho mes tard.


El viatge ha anat be. A l'avio m'assec al costat d'una dona guap'issima d'entre 50 i 60 anys, rossa, vestida molt elegant. Se m'adreca en un catal`a impecble, pero amb un suau accent americ`a. Em sorpr`en. Viu a Andorra des de fa 30 anys i 'es una enamorada de Catalunya i del pa'is dels Pirineus. Viatja a NY, on viuen la seva mare i la seva germana, a un funeral. Sembla afectada per tot plegat, per l'esdeveniment trist pero tamb'e per la proximitat de les eleccions americanes, que diu que la tenen obsessionada. Ho t'e clar. Votara per Obama.


Si no coneguessim la gran tirada que Obama te entre les classes benestants i mes educades potser m'hauria sorpres, perque el seu look i algun comentari son mes aviat conservadors. Pero ho te clar. Aquests darrers anys han estat un desaStre, Bush ha mostrat el pitjor d'America al mon i n'ha eliminat el seu prestigi. Li pregunto si es queda a NY fins les eleccions i em diu que no. Que ho vol seguir des de casa, s'ho vol mirar des del punt de vista europeu. A Andorra te sintonitzades cadenes americanes, la BBC world, la tv francesa i "la nostra" i prefereix anar fent el seguiment des de tots aquests punts de vista. 'Es encantadora i intercanviem les nostres dades a fi de comentar posteriorment el resultat de les eleccions.

L'alcalde de Sant Cugat, i la resta de la delegaci'o santcugatenca arriben diumenge .

El cap de setmana el passo amb uns amics, que, quan arribo, ja m'estan esperant a l'aeroport. Conec el Cory i la Michelle des de fa 8 anys. Son novaiorquesos, han viatjat per Europa, els agrada i el bon vi i els bons formatges.. Vivien a Manhattan pero van marxar quan van tenir la Rylie i ara, amb el segon fill, en Tyler, viuen a una preciosa casa de fusta a uns 40 minuts de la ciutat. La urbanitzacio 'es tipicament americana. Cases unifamiliars separades per jardins plens d'arbres que perden les fulles a mesura que s'acosta l'hivern deixant una catifa multicolor que convida a saltar-hi a sobre i fer guerra de fulles... Tot plegat, molt integrat en la natura i sense necessitat de cap mena de manteniment, rec, etc.. N'hauriem d'aprendre.
A la casa del davant, els veins mostren el seu suport als republicans amb un retol "McCain-Pallin" clavat al jard'i. Els meus amics tampoc votaran Obama. No els mereix confianca. Em sorprenen les raons. La Michelle, que 'es arquitecta, diu que no li agrada el que ha sentit sobre el fet que t'e "estranyes connexions amb un terrorista" (sic). El Cory creu que el seu programa sobre implantar un sistema nacional de salut 'es "poc america" i mes aviat "socialista" i que, al cap i a la fi, a Europa, pel que ell ha pogut saber de GB, "no funciona gaire be". El desmenteixo, li ho explico i ho comparo amb el sistema p'ublic d-'educaci'o, del que si que n'est'a molt satisfet. Em dona la rao, pero argumenta que l'escola publica no es ben be nacional. Esta molt descentralitzada i cada comunitat la gestiona de manera diferent.
Crec igualment que la rao principal es que no els mereix confiansa. Reconeixen que el discurs sobre valors i el fet que sigui tant nou es estimulant, pero tot i aix'i prefereixen la credidibilitat de McCain, a qui veuen amb m'es expperiencia de govern i lideratge.Finalment en Cory admet que segurament guanyar'a Obama, pero que donada la situaci'o actual nom'es s'hi estara 4 anys, ja que "no podra fer res mes que gestionar la crisis".

Segons ell, el veritable lider pels propers anys als Estats Units encara est'a per arribar i ho fara d'aqu'i a 4 anys.

Caetano Veloso va captivar a Cap Roig amb la seva guitarra nua i la seva proximitat, casant Tropicalia i bossa nova i Jobim amb Trenet

JORDI BIANCIOTTO
CALELLA DE PALAFRUGELL

Caetano Veloso ha estat tropicalista, avantguardista i home de manifestos desafiadors. Tot, per acabar tornant, cada vegada amb més freqüència, a la pila baptismal: cançons a veu i guitarra, homenatges a la bossa nova i a la samba, i als gurus que el van precedir, com Joao Gilberto i Ary Barroso. Cants còmplices i sofisticats que, dimarts, van abraçar la nit de Cap Roig en una exhibició de màgia de proximitat.
Veloso té debilitat per l'Empordà des que va passar l'estiu del 1971 a l'Escala, atret pel cineasta Glauber Rocha. En aquella època, ell exercia de trist exiliat polític a Londres. Ara, Tropicalia inspira homenatges solemnes a la capital britànica, el règim militar brasiler és una fumera diluïda en la història i Veloso, a punt de fer 66 anys (el 7 d'agost), passeja per elegants festivals europeus amb les seves ulleres graduades i un estatus de trobador selecte.
Com a Peralada (2006) i en el mateix Cap Roig (2003), va mostrar els seus perfils més delicats amb gestos còmplices d'anada i tornada: va obrir amb Minha voz, minha vida, i la segona cançó va ser Desde que o samba é samba, una peça pròpia que Joao Gilberto va fer seva en el seu últim disc. L'embruix anava calant mentre se succeïen Vocˆ é linda, Menino do Rio, Trilhos urbanos... Gestos fadistes brasileñizats (Confesso), homenatges als grans, de Barroso (Faixa de cetim) a la parella Jobim-De Moraes (Eu sei que vou te amar), i incursions en altres llengües: castellà en l'ovacionada Cucurrucucú paloma i francès a La mer, de Charles Trenet.
Va fer broma amb l'autoria aliena d'aquestes cançons i va apuntar, orgullós, que Qualquer cosa és seva i només seva. "És vella, però encara m'agrada", va assenyalar, tot i que, com gairebé tots els artistes, va reconèixer que se sent més estimulat per les noves. Com el cas de Por quem, una peça inèdita que va cantar amb veu en falset. Va deixar clara la seva filiació empordanesa
("aquesta és la meva terra a Espanya", va dir) i va plantejar un curiós símil: "Portugal és com Catalunya, però es va quedar allà com un país... ¡i, a més, va colonitzar el Brasil! ¡No s'entén!", va deixar anar rient.

TRANSGRESSOR
Bromes geopolítiques a part, la sobrietat es va imposar amb Sonhos i Sozinho, que van fer amistat amb Coraçao vagabundo (del primer disc, el 1967) i la guitarra dissonant de Terra. En temps afegit, O leaozinho, la veneçolana Tonada de luna llena (Simón Díaz) i una A cor amarela que va integrar estrofes d'Odara. Amb el públic dret i algunes carreres per donar la mà al trobador de Salvador de Bahia; un transgressor natural per a qui la sensibilitat extrema és l'última revolució.

NO SÉ QUIN TITOL POSAR.....

És així. No tinc paraules.

Després de 9 vegades de veure'l en directe, les sensacions que vam viure dissabte van, com sempre, més enllà d'allò racional, musical, artístic.... Traspassen aquests elements (que també hi són) per endinsar-se als terrenys de les emocions més bàsiques i que per a mi són difícils de verbalitzar.

Per això només diré que ja estic esperant que torni i que jo i les més de 70.000 persones que dissabte vam gaudir del magnífic espectacle que Bruce Springsteen va oferir al Camp Nou li agrairem sempre que s'entregui com ho fa i que més enllà dels problemes de so de la darrera part del concert ens regali, cada cop que ve, nits inoblidables.

PS: per cert, tot i que encara no m'ho acabo de creure (és increïble!!!) sembla que aquest va ser el primer concert de la vida de l'Arnau i la Núria. Doncs quina manera d'estrenar-se!!!
El meu va ser Spandau Ballet als 14 anys i us asseguro que no li arriba a aquest ni a la sola de la sabata! (tot i que allà ens vam fer amigues amb la Mireia, amb qui avui he dinat, i això val més que tots els concerts del món junts!).

DE GENOLLS ALS PEUS DEL MESTRE

I va arribar en Tom Waits a Barcelona. I ho va fer després de passar per Donostia i precedit d'unes crítiques esplèndides, llegides als mitjans i escoltades d'amics que hi van ser.



Les expectatives eren molt altes i el resultat no va decebre. Fa tants anys que l'esperàvem que la impaciència es notava a l'ambient. Va començar tard i el local no era el més adequat (estàvem a dos kilòmetres de l'escenari tot i estant a primera filera de l'amfiteatre!!) però durant dues hores vam viure sensacions màgiques i la pell se'm va posar de gallina en més d'una ocasió.

Ara només falta que passin per aquí altres mites que fa anys que no ens visiten i que ja tenen una edat, entre ells Leonard Cohen (què hi va a fer a Benicàssim?) o James Taylor....

Ah! i això dels genolls del títol és literal! Als seus peus ben bé no estava (per això de la ubicació a l'amfiteatre) però el seient era tan incòmode que vaig acabar agenollada molts moments per a veure-ho millor i sense destrossar-me l'esquena!!

IMATGES DE FESTA MAJOR

S'ha acabat la Festa Major de Sant Cugat, de la que en penjo algunes imatges.

En el seguici, tots els regidors i regidores passem calor però també una molt bona estona.

Socialistes, independents, convergents... Bon humor i bon rotllo per sobre de tot.

L'alcalde s'entesta a que guardem les formes i ens comportem amb seriositat institucional. Riure està permès? Per l'actitud desinhibida del regidor encarregat de mantenir l'ordre públic entenc que sí. :-)
El Jordi Menéndez no amaga el seu entusiasme per la selecció espanyola cridant "España, España" mentre algun company de taula s'amaga avergonyit (oi Marc?).

Els d'ERC no poden evitar afegir-se a l'entusiame españolista mentre gaudeixen del futbol a la caseta del Centro Popular Andaluz (que un d'Unió i un socialista l'ajudin no hi deu tenir res a veure, no?)

Botifarrada popular en un marc incomparable, la plaça del Rei (jaume I?) a redós del Monestir.

El capvespre a una plaça de Sant Cugat amb jocs infantils postmoderns.

En Pauet, en una mala foto, cansat després del seu primer dia de Festa Major activa.


Curiós i interessant concert en solitari de Joan Miquel Oliver a sa plaça de l'Om. No és el mateix que amb els Antònia Font però ho hem passat bé i s'hi estava de conya.

VULL UNA LLIBRETA

Recordeu aquell anunci del "vull una sopa"? A mi m'encanten les sopes, soc tot el contrari de la Mafalda, en podria menjar cada dia i de totes les varietats i sabors possibles.

Ara bé, encara més que les sopes, m'agraden les llibretes. I de totes, les millors les Moleskine, unes petites (i no tan petites) llibretes negres que, segons la història que explica el fabricant, van acompanyar Van Gogh, Picasso, Matisse o Hemingway al llarg de la seva vida i obra.

N'hi ha de moltes mides i de molts tipus: de full llis, més prim i més gruixut, ratllades, a quadres per a fer presentacions, tipus dietari, setmanal, mensual, per llistat de telèfons, amb unes petites butxaques per a guardar-hii una tarja, algun paper...

Cada model va relligat amb una cinta d'un color que fa que a les botigues presentin aquest bonic aspecte quan estan totes juntes.

Les vaig descobrir a les botigues dels museus, on es troben coses d'allò més interessants. També les tenen a les bones papereries i fins i tot a algunes llibreries de culte. Darrerament en vaig comprar dues de molt petitetes, de color verd (tota una novetat) a la màgica llibreria Robinson Crusoe d'Istanbul. Van molt bé per a prendre notes de feina, apuntar adreces, idees... i les pots portar sempre a sobre.
En aquesta època de gadgets tecnològics, aquesta llibreteta em permet mantenir la tradició d'escriure a mà.

UN PRESIDENT, UN VICEPRESIDENT, UN CANDIDAT

Els que seguiu el Twitter (això que hi ha a l'esquerra del blog) haureu vist que aquesta tarda he estat al Círculo Ecuestre en una sessió organitzada per l'American Chamber of Commerce titulada " The Race for the White House and Beyond: Looking ahead to 2009" que analitzava l'actualitat de la carrera presidencial i els reptes econòmics i de política internacional que haurà d'afrontar el proper president dels Estats Units.
Entre d'altres ponents, ha intervingut el senador John Edwards, candidat demòcrata a la vicepresidència amb Kerry el 2004 i candidat per a la nominació presidencial el 2004 i el 2008.
Fa unes setmanes, Edwards va donar el seu soport a Obama, de qui aquesta tarda ha destacat les virtuts i el fet que representa el canvi ila il·lusió davants aquests 8 anys terribles de l'administració Bush. Segons ell, els EUA necessiten un president amb visió, fresc, positiu, optimista i que trenqui amb els vicis del passat, que sigui capaç d'establir un nou marc de relacions entre els EUA i la resta del món, basat en el respecte mutu. Edwards coneix i respecta McCain, de qui diu que no comparteix totes les polítiques de Bush, però sí aquelles que fan referència a la guerra i als temes tributaris. També ha destacat el lideratge i la força de Hillary Clinton, de qui diu que creu que ha continuat fins el final perquè està convençuda de les idees que defensa i creu que els seus electors mereixien que ho intentés sense abandonar abans d'hora.

John Edwards m'ha semblat proper, molt amable i educat, amb un discurs ben trabat i il·lusionant. Molt centrat en posar de manifest temes com la lluita contra el canvi climàtic, l'eliminació de la pobresa (tant al seu país com al món) i la millora de les relacions exteriors dels EUA.

Al final de l'acte he tingut l'oportunitat de saludar-lo i, en persona, ha resultat ser encara més encantador. L'hem convidat a venir al proper Sant Cugat Tribuna i ha acceptat. El tindrem a l'octubre.

D'altra banda, fa uns anys, crec recordar que va ser a l'octubre de 2003, al final de la darrera legislatura del president Pujol, vaig tenir l'oportunitat d'escoltar un altre polític nord-americà, en aquella ocasió Bill Clinton, també convidat per l'American Chamber of Commerce, en una conferència (curta i sense massa contingut) sobre noves tecnologies a l'Auditori de Barcelona.

4 anys més tard, l'octubre passat, en vaig escoltar un altre, aquest cop l'ex-president Al Gore a l'auditori del Palau de Congressos de la Fira de Barcelona, amb la seva conferència "Una Veritat Incòmoda" i ja us dic ara que no és el mateix veure la pel·lícula que escoltar-lo en directe.

Els polítics americans tenen una gran capacitat de comunicar i de seduir l'audiència. Hauríem de plantejar-nos, amb tanta reforma educativa, si no hauríem de potenciar nosaltres també l'expressió oral a les escoles i a la universitat. Potser així tindríem millors oradors/es i el nivell dels nostre polítics pujaria una mica...

En definitiva, en quatre anys, he estat en contacte amb un ex president, un ex-vicepresident i un candidat a president dels EUA. Tot un luxe.

SÍ, HA POGUT (PART I)

JA TENIM LES ENTRADES

Semblava impossible, però finalment hem aconseguit entrades pel concert de Tom Waits malgrat el pèssim servei ofert per Caixa Catalunya i el seu Telentrada i els 8€ de càrrec per gestió (quina gestió??? amb una sola trucada les he comprades totes: 64 € per la gestió??? una vergonya!)

Hi anirem l'Anna i el Raimon, l'Elena i el Xavi, el Marcel i l'Eva i el Ramon i jo. Manel, fes bondat i ves a fer companyia a la Isabel i a les nenes. :-)

Espero que el concert estigui a l'alçada de les nostres expectatives...

PRIMAVERA MUSICAL

No tinc veu. M'he constipat.

Està fent uns dies d'allò més rarots (crec que abans li deien primavera), amb pluja, xafogor, sobtats canvis de temperatura d'un dia per l'altre.... I jo no ho sé gestionar. No sé com vestir-me: vaig disfressada, amb sabates d'hivern i samarretes d'estiu, mocadors al coll per a protegirme de l'aire acondicionat (que no compleixen la seva funció, com és evident) i jaquetes que em poso i em trec constantment. Un desastre, en definitiva.

Espero que això mateix no els passi a tots aquells i aquelles que ens han de visitar properament i que necessiten tenir la seva veu a tope!

I és que el nostre pressupost per a concerts s'ha disparat (i el Manel està desesperat. rodolí). En les properes setmanes veurem a:
- Feist: 7 de juny a l'Apolo
- Tom Waits (primer he d'aconseguir l'entrada): 13 0 14 de juliol a l'Auditori del Fòrum
- Bruce Springsteen: 19 de juliol al Camp Nou
- Caetano Veloso: 30 de juliol a Cap Roig
- Diana Krall: 3 d'agost a Perelada

Això vol dir (la desesperació del Manel) que hi ha concerts que han quedat fora de la meva voracitat musical: l' Ute Lemper (l'hem vista vàries vegades, fins i tot a Londres, però això no és excusa, al Caetano i a la Diana també, i bé que hi tornem...), el Rufus Wainwright (l'adoro i ja el trobo a faltar, però aquesta història del Primavera Sound no sé com funciona. això d'un abonament per tres dies em recorda a l'Expo de Sevilla i allò era un caos: hola, estoy en la cola. clarament ja no tinc edat.) i la Sinéad O'Connor (forma part de la banda sonora de la meva adolescència, però confesso que no sé què se n'ha fet...segur que serà un concert boníssim, sempre passa.). També renunciem a molts dels que fan a Sant Feliu, al festival de la Porta Ferrada, com ara Lou Reed, Maria Creuza i Toquinho i grans intèrprets de jazz, i també a tots els altres del primavera sound tipus portishead o catpower i demés festivals que omplen Barcelona... Impossible arribar a tot, està clar, però algun altre encara el podria esgarrapar, no?

Ara bé, de tots, el que espero amb més ganes (i l'únic que encara no tinc segur) és el d'en Tom Waits. És la primera vegada que ve i necessito tenir la veu en condicions per a demanar-li que canti la bonica i trista Martha, que va néixer més o menys com jo, al 73, en el seu primer disc "Closing Time", una petita obra mestra que espero que recuperi, si més no en part, durant el concert.

More info a mesura que vagin arribant...

PS: ara m'adono que no vaig fer crònica del concert simfònic dels Antònia Font a Sant Cugat (impressionant) ni dijous passat del Manolo García (ho sento, però l'absència del Quimi Portet se segueix notant, encara que després de dues hores i mitja de cançons totes iguales ens va regalar Insurrección).

TWITTER

Els/les que em coneixen saben que m'agrada tot això d'internet i que procuro estar al dia, però entre la feina, viatges, dinars, sopars, concerts, llegir tot el que tinc pendent, quedar amb tothom qui m'estimo, tenir cura del Pau els divendres... i ara el congrés de cdc, gairebé no em queda temps per a res més.
Ara m'he donat d'alta del twitter, un servei que et permet anar informant de què fas cada moment (?!) a... tothom(?), pots saber què fan els altres... és com un massenger públic que tothom pot veure... bé, un lio, divertit, però que encara no sé ben bé per a què serveix i si li acabaré donant un bon ús.

De moment, aquí el teniu, a l'esquerra de la pantalla. Una porta oberta a la xafarderia!!! De fet, twitter vol dir "xerrameca"...

EN PAU JA TÉ UN ANY!!

En Pau va fer un any el 19 d'abril. Cada dia es fa més gran i fa més coses. La darrera que ha après és picar de mans.Les fotos són de l'Esther, una amiga d'escola de l'Elena que és fotògrafa.
Aqui el teniu amb els seus orgullosos pares. Guapos, oi?

Podeu veure tota la sessió, aquí.

UN VESPRE ENTRE DOS CONTINENTS

El món, per sort, està ple de llocs especials, màgics, romàntics, que et fan sentir realment bé. Per tant, no cal anar gaire lluny per a viure una experiència fantàstica amb la persona adequada. Segur que tots i totes hem tingut la sort d'haver-ne viscut unes quantes, a vegades més a prop de casa, altres vegades a l'altra banda de món. A mi, particularment, se'm fa difícil triar quina ha estat la millor. Totes tenen el seu què, allò que les fa úniques i especials.

Ahir vaig viure una de les millors, d'aquelles que gairebé et fan plorar de tan boniques que arriben a ser (d'acord, VAIG plorar!). En Manel i jo vam anar a sopar al restaurant Korfez, al costat asiàtic d'Istanbul.
I què té aquest lloc que el fa tan especial?

D'entrada, s'hi arriba en un petit vaixell del mateix restaurant que et recull al costat europeu, molt a prop de Rumeli Hisarı, un castell espectacular que a la nit s'il·lumina i es veu des de l'altra vora del Bòsfor. La travessa dura uns 10 minuts que nosaltres vam passar abraçats a la coberta, com si fossim la parella de Titànic (sona cursi però m'és igual!).

Ens van donar una taula a la terrassa situada sobre l'aigua, amb una estufa d'exterior perquè l'aire era fresquet. De fet, durant el sopar va ploure, però això encara va fer que l'ambient fos més encantador. La pluja, l'estret, els vaixells passant, el castell al fons, les llumetes dels cotxes passant per sobre l'altíssim pont que creua d'un continent a l'altre, l'espelma de la taula, la música de fons que, contràriament al què passa gairebé sempre, era fantàstica i al volum adequat, el servei... i el més important, la companyia i el menjar!!

Primer vam començar amb uns "meze" o entrants. Vam menjar una mena d'escuma d'esbergínia fumada deliciosa. El fumat era tan increible que encara ara em sembla tastar-lo si m'hi esforço! També uns calamars caramelitzats un pèl massa picants pel meu gust però que ens van fer agafar caloreta. El vi turc, d'Anatòlia, estava boníssim, molt afustat però fresc i perfecte amb els diferents plats.

El plat principal que vam menjar és l'especialitat de la casa: llobarro salvatge a la sal, cuinat en una mena de safata de coure. Al moment de servir-lo, ruixen el peix amb brandy i l'encenen i després trenquen la crosta amb una mena de martell.

El peix que surt de dins és el més melós, gustós, deliciós que es pot menjar. I per sobre l'amaneixen amb una mena de vinagreta de soja que fa que tot plegat faci plorar d'emoció (ja veieu que soc ploranera de mena...). És d'aquella mena de plats que no vols que s'acabin mai!

Després de sopar vam tornar amb el vaixell cap a Europa, sentint-nos com dues estrelles de cine navegant pel Bòsfor i allunyant-nos d'aquell indret màgic, com es devia sentir el malaurat John F. Kennedy Jr. sortint del Korfez amb la seva dona, quan van anar de viatge de noces a Istambul i van demanar pel restaurant més romàntic de la ciutat. Ara són morts, però de ben segur en aquells moments es van sentir la parella més viva i privilegiada de la terra, talment com ens sentiem nosaltres ahir... i avui... i demà...

Ja tenia raó aquell poeta otomà que va dir que sacrificaria tota Pèrsia per una sola pedra de la ciutat d'Istambul!

UNA CIUTAT MODERNA

El comentari ràpid d'una persona donant-me records pels "moros" en saber que soc a Istambul m'ha fet pensar, més enllà de l'anècdota, que és curiós com malgrat la quantitat d'informació que cada dia rebem a través dels mitjans de comunicació d'arreu del món, encara hi ha tant desconeixement sobre el què passa a llocs que no són tan lluny de casa nostra.

Istanbul és una ciutat moderna, molt "occidental" i és la capital d'un estat laic, a diferència del Marroc o dels països àrabs, on la religió oficial és l'Islam. Els turcs no són ni àrabs ni "moros" i, de fet, no parlen àrab. Parlen turc, una llengua que té el mateix orígen que l'hongarès o... el finlandès!! que s'escriu amb caracters llatins i d'esquerra a dreta. Òbviament la musulmana és la religió majoritària i es veuen moltes noies amb el cap cobert amb mocadors de colors vius i algunes tapades de dalt a baix i fins i tot de negre. Però la majoria van destapades, amb texans i roba totalment occidental.

A Istambul hi viuen 14 milions de persones i les diferències socials són molt evidents, sobretot en funció del barri on et trobes. D'entrada, un distingeix la ciutat vella, on se situen la majoria de momuments turístics (el Gran Bazar, les mesquites Blava i Santa Sofia, Topkapi...) i, separada per l'anomenada "Banya d'Or" del Bòsfor, la ciutat nova on es troba la zona de negocis, comercial, etc...
Foto: barri de Bebek
Seguidament hi ha tota una sèrie de barris a la vora del riu, sovint situats sobre turons amb carrers empinadíssims, que acullen cases amb vistes espectaculars, restaurants de disseny i cuina fusió i discoteques sobre l'aigua que podrien estar a Nova York o a Sao Paulo i amb un personal i una clientela equivalent.

Foto: Reina, el club més exclusiu de la ciutat

Istambul, tanmateix, també té un aire oriental i tradicional que la fa especial. El perfil de la ciutat és únic, amb els minarets de les mesquites, els palaus, els ponts que la creuen, el Bòsfor...
Les olors són diferents (tot i que la globalització gastronòmica fa que, cada cop més, les olors de totes les grans ciutats s'assemblin!), el menjar especiat, els colors de les robes, els parcs tan verds i bén cuidats, els taxistes conduint com a bojos, el pa fresc i boníssim, el suc de taronja recent fet per una lliura (mig euro), la fruita al carrer per peces, les cinc crides diàries a resar (via megàfon) que poden resultar torturadores...

Però allò que es veu a tot arreu, el símbol més present a la ciutat, és la imatge de Mustafa Kemal Atatürk (1881-1938), el pare de la pàtria turca. Ell fou el responsable que Turquia sigui avui un estat constitucional, democràtic, modern i, sobretot, laic i que ara es plantegi seriosament la seva entrada a la Unió Europea. Fins i tot l'actual primer ministre, Recep Tayyip Erdogan, del Partit de la Justícia i el Desenvolupament (AKP), d'orientació islamista, no s'atreveix a derogar la laicitat de l'estat i, tot i que ha tingut alguna actuació polèmica com tornar a permetre l'ús del vel a les escoles públiques (estava prohibit), no sembla que ara per ara això pugui anar enrere (toquem ferro, però, només cal llegir Persèpolis...).

Per acabar, dues imatges idíliques:
Els peus del Manel davant el Bòsfor mentre fa la migdiada a la terrassa de l'Hotel Ciragan, uns dels millors hotels del món, situat a la seu d'un antic palau otomà.

Des de la mateixa ubicació, els vaixells que passen mentre fem la migdiada....




PS: no ens allotjàvem en aquest hotel (on sí que s'hi van estar els meus pares fa un anys) només hi vam entrar a fer un tè i vàrem aprofitar per tafanejar i fer el mandra... :-)

ISTANBUL, DEU ANYS DESPRÉS

Des d'ahir al vespre som a Istambul, deu anys després de l'última vegada.

Istanbul té un significat especial en les nostres vides perquè aquí va començar una història d'amor que espero que no acabi mai.

El Manel hi va viure gairebé tres anys i la coneix bé, per això avui hem decidit anar sense un destí fix i deixar-nos portar pel que ens ha vingut més de gust a cada moment.

El dia s'ha aixecat magnífic, amb una temperatura gairebé estiuenca, i l'hem aprofitat per agafar el tramvia que travessa la ciutat i tota la zona més turística i hem arribat al port on un ferry ens ha deixat a un barri del sector asiàtic, d'allò més bufó, on el Manel no havia estat mai.

La mala notícia és que amb les presses de la sortida ens hem deixat la càmera i les fotos són de l'iPhone... que no és el mateix. És igual, així gaudim més del què veuen els nostres ulls i no estem tan pendents de trobar la foto perfecta.

El Nevid, un bon amic turc, s'ha encarregat de fer-nos les reserves per a sopar cada dia i així evitem els llocs turístics sense gràcia o els que estaven de moda fa deu anys i ja ni existeixen!

Tot i així, aquesta nit anem a un dels que es manté i amb el què el Manel sommia des que hem arribat, el Kösebasi (aquest teclat no té "s " trencades) una braseria excepcional. (ara, en buscar el link del restaurant he vist que en tenen un a Atenes i hem trucat l'Elena i el Xavi per a que el provin! El món és un mocador...)

Notícia d'última hora: m'acaba d'entrevistar la ràdio pública nacional d’Alemanya, que es diu Deutschlandfunk.

Ens ha trucat un periodista alemany, en Hans Kellner, que m'ha entrevistat pel tema de la sequera.

Què fort, oi? això de l'aigua ja traspassa fronteres...

Quina pena que en els darrers anys el nostre país només sigui notícia internacional per temes dolents: caos a l'aeroport, apagada elètrica, Carmel, TGV, sequera...

L'AIGUA I EL PODER DELS MITJANS DE COMUNICACIÓ

L'aigua, de fet, la manca d'aigua, és la gran notícia d'aquest inici d'any a Catalunya.
Sant Cugat és una ciutat que en consumeix molta però alhora fa anys que va posant mesures i fa esforços per a estalviar-ne; i és per això que fa setmanes que els mitjans de comunicació ens van al darrere per a que expliquem el què estem fent.No sé massa ben bé per què, però al final hem acabant sent una mica els "portaveus" dels municipis de l'àrea metropolitana en aquest tema i jo, com a responsable política a Sant Cugat, la seva cara i la seva veu.

Amb 9 anys que fa que soc regidora mai havia vist tanta expectació al voltant d'un tema o, com a mínim, no l'havia patit tan directament. Al final, el que surt a la ràdio o el que es veu a la tv no és res més que una petita part de la feinada que estem fent....i dels nervis que estic passant!!

Pels que tingueu curiositat, aquí teniu la notícia que va sortir a tv3, després de la roda de premsa més multitudinària que he fet mai, la més llarga i en la que he passat més nervis -i que m'ha provocat una contractura que em durarà una setmana!-.
Setmanes abans també havia anat al Matí de Catalunya Ràdio, amb l'Antoni Bassas, i de fet, s'han fet ressò del tema totes les ràdios, diaris i teles d'abast local, nacional i estatal! Heu estat molts i moltes els que m'heu trucat, enviat sms i dit que ho havia fet prou bé. Moltes gràcies. Ha estat una bona compensació als nervis que he patit!

Ara bé, més enllà de l'interès mediàtic que el tema desperta, la situació és molt greu i ens fa patir a tots. Hem d'entendre que l'aigua és i serà cada vegada un recurs més escàs i que ens haurem d'acostumar a viure amb menys quantitat i administrar-la millor.

Pel que fa a la sequera, cal acceptar que és ja estructural, que ha deixat de ser una excepció per convertir-se en una característica del nostre clima, i ens hem d’adaptar a aquesta nova realitat i hem de fer una gestió de l’aigua basada en el respecte, l'ús responsable i solidari i l'estalvi actiu, on tots estalviem.

Ara bé, aquest tema que, per la seva gravetat i trascendència, hauria de ser neutre, malauradament s’ha polititzat excessivament i s’ha acabat encallant. No hauria de ser un tema de dretes o esquerres, de transvasament o de dessaladores. Es tracta d’analitzar què és millor en cada cas i combinar els dos sistemes segons les necessitats. S’hauria d’escoltar més els tècnics i deixar de fer un ús partidista d’aquesta qüestió ja que ens hi juguem massa.

Si es fa un transvasament, que al meu entendre no és cap disbarat, ans al contrari, s’ha de fer mantenint els cabals ecològics mínims. Hi ha excedents d’aigua que arriben al mar i ara els volen xuclar d'allà amb tot el cost energètic i econòmic que això suposa, quan podríem portar aigua dolça del Roine (a la foto) directament.

De fet, en un estudi fet públic per la Fundació Catalunya Oberta, el preu per metre cúbic d’aigua procedent del transvasament és de 0,49 euros/m3, i el de dessalar, de 0,80 euros/m3 (amb tots els problemes ecològics que comporta la dessalació i què fas després amb la sal...). En canvi, els governs socialistes de Madrid i de Catalunya (aquí amb les seves crosses) no volen considerar, per motius patriòtics (sic), aquesta solució de futur, quan, de fet, és l'única amb sentit a mig i llarg termini.

Sigui com sigui, tanqueu l'aixeta quan us renteu les mans i les dents, aprofiteu la primera aigua de la dutxa per a regar i mireu-vos el transparent líquid com si fos una joia...no fos cas que aviat obrim l'aixeta i no en surti...

SENSE COMENTARIS

A PUNT DE SOPAR